Ciutadans de Ferreries, ja som aquí!
Perdonau aquesta llarga absència, però m’havia pres uns mesos sambàtics, sabaters o com se digui. Us vaig plànyer per haver d’aguantar les meves parrafades mensuals, i em va semblar que ja estava bé d’abusar de la vostra paciència.
Però és que, per molt que ho hagi intentat, no us he pogut oblidar. Sou el meu amor plataner, platònic o catatònic, com se digui. I no us enganaré: tenc tantes coses dins que me fan mal de panxa, que o torn a escriure, o m’agafarà un còlic i llavors hi haurà Tomeu per tot!
Voltros mateixos haureu arribat a la mateixa conclusió que jo, si teniu dos dits de front: el món s’ha tornat boig. Ben boig. I és lògic que així sigui, perquè de cada vegada tenim més locos que el comanden. Començant pes Dorito aquell que viu a la Casa Blanca i comanda Estats Units i bona part del món. Voltros creis que ho té tot? Jo, sincerament, pens que li falta una bona ruixada, i que té massa gent que li riu ses gràcies.
Perquè ja me direu què hauria passat si qualsevol país del món que no fos Estats Units se n’anés a un altre país, segrestés el seu president i se l’endugués tirant quatre bombes, espantant a tothom i matant a uns quants pel camí. Imperialista! Invasor! Delinqüent! Assassí! Però no, és el senyor dels Estats Units, el rei del món, i no l’hem de molestar, no sigui que ens fregeixi a aranzels o li doni per venir a tirar quatre bombetes a ca nostra. O sigui que, a mirar cap a una altra banda o, fins i tot, alguns a riure-li les gràcies, a veure si cau algun regalet o si, simplement, li fa l’ullet al vassall de torn i aquest es desmaia, tal qual si l’hagués mirat la deessa Afrodita!
I ara s’ha encapritxat de sa illa aquella de gel! I ningú no li llevarà del cap. Perquè jo crec que ningú s’atraveix a plantar-li cara. Teniu alguna esperança-il·lusió-ingenuïtat de que Europa farà alguna cosa? A part de dir que estan molt maleïts i enfadats, i que alerta, que si vas a Groenlàndia te pigarem amb sa sabatilla, res més. Ni treuran sa sabatilla, ni s’enfadaran de ver. Es resignaran, creuaran els dits perquè se li llevi des cap el capritxo aquest de gel i s’encapritxi d’una altra cosa, i a seguir.
Així ens va, estimats! Així va aquest món, que és un barco a la deriva i no hi ha cap capità que se salvi de la crema. Uns que roben, altres que enganen, altres que ens prenen per tontos, altres que directament ho són ells, altres que viuen de criticar als demés sense proposar cap solució, altres que es freguen les mans de veure com el món se’n va a la merda perquè és dins la merda on viuen millor… Jo no sé, però aquest 2026 em fa por. Tornen coses que jo pensava que se n’havien anat amb un bitllet només d’anada, però resulta que també tenien el de tornada i ja són aquí i fan pudor com l’allioli que puja per la gola acompanyat d’un rot. La gent està tant desesperada, farta i plena d’oi que s’agafen a qualsevol cosa que els fa pensar que la merda és compartida, a la gent que no sap fer altra cosa que remenar la merda i dir que el món fa pudor i que només ells són capaços de solucionar-ho. I amics, amigues, estimats, estimades… la merda no tapa la merda. Només provoca encara més pudor.
Ja me perdonareu que hagi tornat del meu immerescut descans tant negatiu i catastrofista, però és que no puc fer de manco. Encara tenc present el sopar de Nadal, on vaig haver d’aguantar el meu cunyat donant lliçons de tot sense saber de res. Que si ell arreglaria el món, que no n’hi ha ni un que pixi recte, que açò abans no passava i que ens ho teníem tot ben merescut. Si me deixeu, el proposaré per al proper Nobel de la Pau, o del que sigui. Només per tal que se’n vaig a fer uns dies per Oslo a cercar el premi i no l’hagi d’aguantar a prop, ja me valdrà la pena!
Ale, sigueu molt feliços, si us deixen!
