Per Silve Pons/DFerreries. Cada detall de la nostra estimada festa de Sant Antoni ens ajuda a entendre el que celebram avui en dia, però també ens ajuda a conèixer cada element que en forma part. La vida del sant eremita, del sant d’Egipte, de Sant Antoni Abat, forma part d’aquesta celebració i per açò hem volgut apropar-nos-hi i compartir-ne un fragment de la Vida de Sant Antoni, escrita per Sant Atanasi d’Alexandria (segles III i IV). Ja és prou coneguda l’estada de Sant Antoni al desert, avui, idò, anem a conèixer què ens diu Sant Atanasi de com li arriba la vocació al jove Antoni.
Després de la mort dels seus pares, quedà sol amb una germana, encara petita; ell tenia divuit o vint anys, i tingué cura de la casa i de la germana. Però quan encara no havien transcorregut sis mesos de la mort dels seus pares, un diumenge acudí, com solia, al temple; anava reflexionant dintre seu com fou que els Apòstols ho van deixar tot per seguir el Salvador; pensava també en aquells que llegim en el llibre dels Fets dels Apòstols, que s’ho venien tot i dipositaven als peus dels apòstols el que n’havien tret, perquè ho repartissin entre els pobres. Meditava l’esperança que tots aquests tenien en el cel. Ho anava, idò, pensant, i entrà a l’església en el precís moment que hom llegia, de l’Evangeli, aquest passatge on el senyor va dir al jove ric: “Si vols ser perfecte, vés a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mí.”
Antoni, com si la memòria d’aquestes paraules santes hagués estat feta expressament per a ell, així que sortí de l’església, donà a la gent del seu llogaret natal les propietats que havia rebut del seus majors (tenia tres-centes jovades de terra de cultiu molt fèrtil, on feia de bon estar), perquè no causessin molèsties ni a ell ni a la seva germana. Es va vendre també tots els mobles, cosa de la qual va recaptar molts diners que repartí entre els pobres, tret d’una quantitat adient que reservà per a la seva germana.
Un altre diumenge que tornà a l’església escoltà aquella frase del senyor a l’Evangeli: “No patiu pel dia de demà”. No va poder romandre més allí, sortí del temple i encara repartí entre els pobres la poca cosa que s’havia quedat. Encomanà la seva germana a unes verges conegudes i fidels, que la tingueren a casa seva i l’educaren. Ell començà a practicar, a casa seva mateix, una vida ascètica, i portava amb paciència, pensant sobrenaturalment, una vida dura de penitència.
Treballava amb les seves mans, perquè també havia escoltat: “el que no treballa que no mengi”. Del pa que es guanyava, en donava part als pobres.
Pregava amb insistència perquè també havia après que “cal pregar sense interrupció”. Tan atent era a la lectura que no perdia res de les escriptures, i ho retenia tot: la memòria era el seu llibre.
Tots els qui vivien al llogaret i els homes piadosos que el tractaven habitualment l’anomenaven l’amic de Déu ; uns l’estimaven com a fill, altres com a germà.
