Per Silve Pons/DFerreries. Ramon Muntaner (Perelada, Alt Empurdà, 1265- Eivissa 1336) fou un cronista, funcionari i soldat a les ordres dels reis de la Corona d’Aragó, els quals acompanyà en les seves expedicions mediterrànies. Conscient d’haver viscut un destí excepcional, decideix, quan ja tenia seixanta anys, descriure la seva vida agitada, plena d’aventures, viatges, i lluites – “trenta-dues batalles entre de mar i de terra en què he estat”- en la seva Crònica.
Muntaner, però, no s’erigeix en protagonista del seu relat, sinó que, d’acord amb la concepció jeràrquica medieval, reserva aquest paper per als reis d’Aragó, els quals exalta fins a l’exageració sense deixar de banda la lloança de la Corona catalano aragonesa, de la jove i vigorosa nació, que té en la seva llengua “-el bell catalanesc”- el seu principal nexe integrador.
L’obra fou escrita per ser llegida en veu alta més que per a la lectura individual, com era habitual en aquella época. Muntaner es dirigeix a uns Senyors que, sembla ser, eren els prohoms de la Corona d’Aragó, als quals oferia la seva obra. L’estil és directe i col·loquial, d’acord amb la pretensió d’arribar al major nombre d’oients.
Arribada a l’illa de Menorca del rei Alfons i inici de la conquista
“ Quan fou pasada la festa de Nadal i el senyor rei l’hagué celebrada a la ciutat de Mallorca, manà embarcar a tothom i féu la via de Menorca. I, quan hi fou a unes vint milles, es desfermà un gran temporal que li escampà tot l’estol, de manera que prengué terra al port de Maó només amb vint galeres. I quan fou al port de Maó, el moixerif de Menorca, que s’havia preparat a la defensa, amb gran socors que li havia vingut de Barbaria, vingué amb tot son poder contra la popa de les galeres, de manera que tot d’un cop, eren ben bé 500 homes a cavall i més de quaranta mil de peu. I el senyor rei estaba amb les galeres, escala en terra, a l’illa dels conills. I el temporal aquell durà ben bé vuit dies sense que cap home dels seus hi pogués entrar. I després, abonançà el temps, i ara venia una galera al port de Maó, ara dues, ara tres, ara una nau, després dues, i tots entraven així com podíen. I quan el señor rei veié que hi havia ben bé dos-cents cavalls armats que ja havien vingut, pensà de posar els cavalls en terra i fer eixir tota la gent a terra. I el moixerif, que veié tot el poder que li queia al damunt, se n’anà al Castell de Maó i aquí aplegà tot el seu poder.
I, quan el senyor rei veié que tenia ben bé quatre-cents cavalls armats i part dels almogàvers, digé a l’almirall i als altres rics-homes que avançaria, car no volia esperar més gent, i l’almirall i els altres li clamaren mercè que esperés tot l’estol i tots els seus cavallers; però ell digué que eren en ple hivern i que la seva gent sofria molt pel mal temps i no volia aguantar-ho més. Així que se n’anà on era el moixerif amb tot el seu poder i allí plantejà la gran batalla, en una bella planura que hi havia prop del Castell de Maó; i, quan les hosts foren l’una prop de l’altre, el senyor rei feu atacar ordenadament amb tota la seva gent, i el moixerif feu el mateix contra el senyor rei. I la batalla fou molt cruel perquè els homes de l’illa eren bons homes d’armes i hi havia bons cavallers turcs, que el moixerif tenia a sou. I la batalla fou tan cruel i ferotge que tots tenien molt a fer; però el senyor rei, que era dels millors cavallers del món, atacava aquí i allà, i no se li escapava cavaller a qui ell pogués ferir d’un cop; tant que de totes les armes hi rompé, salvat la maça, amb la qual feria tant, que cap home no li gosava estar davant. I així, amb la gracia de Déu i amb la seva proesa, i la de les seves gents, ell vencé la batalla i el moixerif fugí i es ficà en el Castell amb vint dels seus parents; els altres moriren tots. I el senyor rei féu aixecar el camp a les seves gents, i després anà a assetjar el Castell on el moixerif s’havia ficat”.
(Muntaner, Ramon: Crònica, capítol 172.)
