Per Silve Pons/Dferreries. La Menorca contemplativa no és un llibre de fotografia a l’ús. Tampoc és un llibre de textos amb alguna imatge decorativa. És un compendi del que l’autor, el fotògraf Damià Coll, entén com a “una illa amb nom de dona”.
El proper dissabte 31 de gener a les 7 del capvespre a l’Auditori de Ferreries es presentarà el llibre. Però la llavor d’aquesta obra ens du a uns quants anys enrere. En Damià ens explica que la idea inicial era agafar una fotografía seva i convidar a una dona a escriure’n el texte que l’acompanyarà al llibre, però que ella també formas part de la fotografía.
Dissortadament la logística i desplaçaments va impedir que fructifiqués la idea de tenir la presència humana de les autores dels textos a la fotografia, però sí que s’ha aconseguit reunir-ne més de 60 perquè aportin la seva visió escrita a cada imatge.
El procés va ser molt senzill, explica l’autor, perquè ell va pasar unes quantes fotos a cada autora i elles mateixes van triar la que el sfeis sentir més còmodes a l’hora d’escriure.
Així ens trobam amb 63 fotografies i 63 textos escrits per dones de diversos àmbits i edats però amb relació amb Menorca. A ningú sorprendrà que la paraula “minimalista” aparegui en aquest article perquè qui el coneix una mica sap bé que en Damià es troba molt còmode en aquest estil de fotografía i que li aporta grans resultats i satisfaccions.
Així, idò, ens trobarem retratada la Menorca més primigènia, la de l’hivern, la pura, la solitària, la freda, la brumosa, la que tots els menorquins respiram en silenci els mesos de més quietud, la que ens agrada…la minimalista.
En Damià fa servir constantment la paraula “lleugera” per referir-se a n‘aquest tipus de fotografía. Però entenent la lleugeresa com a liviandat o com a “poc consistent”. Precisament la Menorca retratada per Coll és pura roca, pura boira, pur camp i pur mar.
I aquesta puresa és, precisament, forta i consistent.
Volem saber si els textos són descriptus de la imatge i en Damià ens diu que no, que no expliquen la fotografía, sinó que formen part de la llibertat i personalitat de cada una de les autores. Alguns ténen un lligam íntim amb elles i d’altres són simplement històries inspiradores. “Però Semper amb la mirada de la dona” recalca en Damià.
Per açò va reunir a familiars, amigues, dones amb vena artística, unes més conegudes i d’altres no tant.
I el resultat? L’autor ho explica així: “Un llibre molt femení, com les meves fotografíes que tenen un caire carregat de feminitat, amb una sensibilitat, finura i bellesa característiques de l’ésser femení”.
Amb aquesta declaració, ens convida a obrir aquest llibre del que néixen 63 vides en forma de fotografía i 63 més en forma de text.
