Per G. Durà/DFerreries. Amb una trajectòria sòlida i compromesa amb la docència, la recerca i el pensament crític, Tonia Coll (Ferreries,1965) és una de les veus referents de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Professora des de fa més de 30 anys al Departament d’Arts Visuals i Disseny, la seva mirada sobre l’art contemporani, el feminisme i la formació universitària ha contribuït a transformar generacions d’estudiants. Enguany, la UB, que celebra el seu 575è aniversari, li ha concedit la Insígnia de Plata en reconeixement a tota una vida dedicada a la universitat pública.
Què va sentir quan va saber que la Universitat de Barcelona li concedia la Insígnia de Plata?
Ha estat una manera d’adonar-me del temps que duc a la UB. No m’havia aturat a pensar-ho mai i em va sorprendre: vaig comprovar que realment fa trenta-quatre anys que hi som. I em va fer molt feliç. És un moment, com va dir el rector, que convida a aturar-se. És una feina que sempre feim feina, no tenim vacances, ni diumenges, perquè sempre esteim en marxa. El cap sempre maquina coses i sempre resolem papers o preparem classes, o feim recerca o docència o gestió. I aquest fet d’aturar i repassar i de ser conscient de tot el que has fet, m’ha anat molt bé. He estat conscient del temps i de la vida i de les coses que realment vull. Viure a consciència cada vegada m’interessa més. Ser jo qui mena el meu vaixell i no sentir que navega sense que jo marqui el rumb.
Com es viu un acte així després de tants anys de docència i recerca?
Va ser molt polit coincidir amb tots els professors de tota la UB en un any en què, precisament, celebra els seus 575 anys. 575 anys d’història, amb tots els seus alts i baixos i amb les seves lluites. Sembla molt fàcil de dir, però… quantes empreses hi ha amb aquests anys i que continuïn al peu del canó? Va ser molt emotiu, un acte molt bonic. El rector ens va dir que duguéssim la insígnia amb orgull. I la veritat, és que açò vull fer, mostrar aquest orgull de la feina feta.
Com ha evolucionat la seva manera d’ensenyar art al llarg dels anys?
Ha canviat molt. De fet, tots ensenyaments, però aquest ha evolucionat més que altres. L’ensenyament, en general, sempre està qüestionant-se. Han canviat els temps i la manera d’entendre moltes coses. La manera d’ensenyar art, de transmetre i de fer docència també han canviat moltíssim. Pel que fa a la facultat també hi ha hagut grans canvis. D’altres coses encara es mantenen. La universitat té un punt de transmissió tradicional que també s’ha de mantenir i no s’hi ha de renunciar. El fet d’educar la gent amb un pensament crític, amb capacitat de pensar, amb una capacitat d’entendre la realitat que ens envolta… tot això ha anat lligat a la universitat des dels seus inicis. Aquesta essència no canvia però la manera de transmetre-la sí. En general, cap a millor, però hi ha coses que també cap a pitjor. Pel meu parer, en el món capitalista en què vivim, la universitat a vegades té petits tics d’empresa i, llavors, es tracta a l’alumne com si fos un client. L’alumne, avui en dia, avalua i jutja el professor i, a vegades, s’altera aquesta dinàmica de transmissió de coneixement.
Què creu que necessiten avui els estudiants de Belles Arts, més enllà de la tècnica?
La tècnica a la nostra universitat mai ha estat prioritària. La tècnica s’assoleix i s’assoleix de moltes maneres. Amb voluntat pròpia, amb acadèmies, amb tutorials… s’aprèn i es practica. Però la tècnica ha d’anar acompanyada d’una capacitat de veure i de dialogar amb la realitat que ens envolta i, sobretot, una capacitat de saber interpel·lar-la. També s’ha de tenir capacitat de contextualització. És a dir, vivim a un entorn sempre canviat, hi ha coses que són bàsiques i n’hi ha que són efímeres i ser conscients d’aquestes coses també forma part de l’ensenyament universitari. L’estudiant de Belles Arts té moltes possibilitats de dedicació. Ja no s’estudia només per ser artista, s’estudia per ser expert en Arts Contemporànies i Belles Arts i això té moltes aplicacions diferents dins una societat. Això es té molt en compte a les facultats d’avui en dia. La universitat no transmet idees estancades sinó capacitat per pensar i generar criteris propis. I, això, en una societat com la d’avui cada vegada té més valor.
Quin paper creu que té avui l’art en una societat tan accelerada?
Cada vegada estic més convençuda que l’art és imprescindible. Les creacions artístiques com la literatura, la música i totes les capacitats creatives, en general, crec que són la gran salvació d’aquesta societat, en la qual és molt fàcil ser dirigit i que tot es manipuli. És una societat on ara hi ha un pes molt important dels discursos construïts i de reconduir la gent. Sempre hi ha estat, però, en aquests moments, és particularment perillós perquè existeixen unes capacitats tecnològiques que fan que, a vegades, la frontera entre la realitat i la ficció sigui molt subtil. I s’ha de ser conscient que la realitat és un petit món de cadascú. Un té tendència a construir-se una petita cova, quedar-hi dins i creure que el món és allò. Per això, cada vegada és més interessant la mirada crítica. I aquesta, s’exerceix a través de l’art. L’art em resulta imprescindible per entendre una societat. No crec que una societat sense un sistema artístic important sigui una societat realment lliure i democràtica.
Nota canvis generacionals en la manera de crear i d’entendre l’art entre l’alumnat?
Sempre. I tant, molt. Un quan es forma com a artista beu de l’art del seu temps. Però també és molt important tenir els coneixements de l’art del passat i saber com hem arribat fins aquí. Tenir aquests coneixements fa que la visió de l’art del temps actual estigui més fonamentada i permet construir coses amb més sentit comú o, com a mínim, amb més coneixement de causa. La universitat sempre està molt atenta en detectar aquests canvis generacionals. Els joves d’ara tenen altres maneres d’entendre l’art. Però hi ha coses que s’han d’anar equilibrant i, sobretot, és molt important que cada artista pugui assolir la seva pròpia veu o la seva pròpia mirada. Però això requereix temps. Temps, formació, coneixements… i dedicació.
Com a dona en l’àmbit universitari i artístic, creu que s’ha avançat prou en igualtat? O encara continuen existint diferències i obstacles per a les dones en el món de l’art i l’acadèmia?
S’ha avançat, clar que sí. No té res a veure la universitat a la qual jo vaig començar a estudiar i a la qual vaig començar a fer feina com a docent amb la universitat d’ara en aspectes d’igualtat de gènere. Estic molt orgullosa d’haver participat en aquesta lluita feminista que s’ha obert camí dins les facultats. Però és una lluita en la qual sempre s’ha d’estar atent i no es pot deixar passar res. S’ha de continuar lluitant. Pel que fa a l’art, hi ha moltes dones que s’hi han dedicat: comissaries, galeristes, directores de museus… És un món en el qual la dona ha lluitat molt per trobar el seu espai. No podem abaixar la guàrdia.
Tot i desenvolupar la seva carrera a Barcelona, quin pes tenen les seves arrels menorquines en la seva manera de mirar i crear? Sent que Menorca influeix, directament o indirectament, en la seva feina artística?
Totalment. Hi ha dos aspectes que m’influeixen i dels quals soc molt conscient a l’hora de crear i de viure. Un és el fet femení i l’altre és el fet insular. Són dos aspectes que em fan i m’acompanyen per tot. Tant l’un com l’altre han definit la meva manera de relacionar-me amb el món. El fet de viure a una illa petita i tot el que això suposa -en el sentit geogràfic, cultural, lingüístic- és molt important. I Menorca, amb les seves mancances i les seves joies, m’influeix molt com a artista.
Com combina la recerca amb la docència?
No puc entendre la docència sense recerca. Fa bastants anys que lluito perquè la recerca artística tengui un pes important. Com sempre, les universitats anglosaxones són pioneres en aquest sentit i, aquí, sempre ha costat molt més fer entendre el que és la recerca artística. Ja duim molts anys de tesis i projectes de recerca d’altíssim nivell i, tot plegat, va trobant el seu espai. A Menorca, encara costa molt més. Però, a poc a poc, també intentam amb l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) que la recerca artística trobi el seu espai. Menorca, tot i ser una illa petita, té moltes persones que s’han format en l’àmbit artístic.
Què li agradaria que quedés del seu pas per la universitat?
Sobretot la lluita feminista. Vaig impulsar la introducció d’estudis feministes i sobre les artistes dones. Crec que és molt important i que ha arribat per quedar. I em sent orgullosa d’haver estat introductora i lluitadora en aquest sentit. Per altra banda, pel que fa a l’ensenyament, sempre he intentat transmetre que la mirada artística es pot exercir des del més petit i la idea que una mirada local es pot convertir en absolutament universal. Però, sobretot, feminisme. És el gran canvi que jo vaig viure. Com a estudiant vaig notar molt que no existia i, en aquest sentit, crec que deix una universitat millor. A més a més, també he tingut molt bona relació amb molts alumnes, que han fet coses magnífiques i han fet grans carreres. Aquest també és el meu orgull.
