Naufragi de la brava
Estic acabant d’escriure un nou llibre, que tractarà sobre un naufragi que va succeir a principis del segle XX. Al nord de Menorca, tres companys navegaven pel mar Mediterrani en un barquet molt deteriorat, travessant un temporal espantós.
Perdut dins la mar, saltaven d’ona a ona. Poc abans d’arribar al nord de Menorca, un terrible cop de mar es va endur dos mariners, i l’altre va quedar enredat a una corda. Tot el que tenien s’ho va endur la mar.
I com que les desgràcies mai venen totes soles, el que quedava del barquet es va estavellar contra les roques.
No sap com, l’únic supervivent del naufragi es va salvar i gràcies a unes bones persones qui el van ajudar va trobar una nova vida. Ell era italià, tot i que venien de París i es deia Sandro Rosini. Ja va ser en sol demà quan va reviscolar, donant les gràcies a la gent d’aquell lloc qui el varen salvar. Com agraïment a la família Febrer va adoptar aquest llinatge anomenant-se de nou com a Onofre Rosini i Febrer.
Ell va ser un menorquí més, enamorat de l’illa i la seva gent. En Pepe, el padrí li mostrava tot. Va aprendre el nostre idioma i va contar tota la seva vida d’abans del naufragi, i puc dir que va ser una vida de pel·lícula.
Ja en xerrarem.
Melicotó i plàtan
Quan veig un melicotó em ve a la memòria la gran bellesa que té, erotisme total. Allà s’hi representen tots els color: taronja, vermell, groc, lila, blanc… El seu nom ja ho diu tot: que és mel, el nèctar que uns animalets mos regalen per endolcir-nos la vida, i que és cotó, la cosa més suau que un pot trobar, i que mos transporta a un món ple d’amor i d’erotisme.
El melicotó li diu al plàtan, que és al seu costat:
—Mira, estic ben madur i ben obert. Per què no m’abraces i em beses? És el que més desig.
I el plàtan li contesta:
—Em posaré damunt, davallaré com una papallona, amb tota suavitat, i et donaré el meu nèctar, que és la meva gran passió.
El conjunt de tots dos és la perfecta combinació de la continuació de la raça humana. El melicotó i el plàtan. Sense ells, no hi hauria raça humana.
Vicent Pons
Sa filla des sergent
Per sa plaça un bon migdia, un soldat deia amb tristor:
«Me fa falta una gallina», i se mirava es canó.
Cosa fina de carn tendra, amb un pas remenador,
i de sa primera posta, ses que fan es gust millor.
Sa meva sogra me diu tot s’any:
«Cuida’m sa filla, no passi fam,
tant si és de dia com si és de nit,
damunt sa taula o dins es llit».
Ja tenim que Marianna mig festeja aquell soldat,
que li fa sa vida amable per lo molt que sap lligar.
En Tomeu era de quinta de sa del seixanta-nou,
i prest van fer altres nombres pes moll de Cales Fonts.
Sa meva sogra me diu tot s’any […]
Romp el cor com es lamenta pes quarter, pobre soldat, tothom veu com sa berganta tova molt més que es llevat.
Amb tan bona artilleria no se pot ser imprudent
practicant sa punteria amb sa filla des sergent.
Sa meva sogra me diu tot s’any […]
Los parranderos
Fet real, 1960
Un matrimoni qui ja tenien vuit fills, van decidir que no en volien tenir cap més. Així que l’homo se’n va anar a la consulta del doctor, a veure què podien fer.
—No hi ha manera d’aturar-ho. Què no hi ha cap medicina? —va dir.
—Si, passa allà dins, i sa infermera t’ho mostrarà —va dir-li el doctor.
La infermera es va posar un preservatiu al dit, i li va ensenyar com ho havia de fer. I a més, el doctor li va donar unes pastiller per a prendre la dona.
Se’n va anar, tot satisfet, i entre una cosa i l’altra, al cap d’un temps, sa dona va tornar a quedar embarassada. L’homo, tot emprenyat, va tornar a veure el doctor.
—Que no ho has fet com et vam dir? —va demanar-li aquest.
—I tant. Tenc es braç qui em fa mal, de tenir sa mà tant de temps alçada amb allò posat a n’es dit.
—Però si no era a n’es dit que t’ho havies de posar! És més avall per a que m’entenguis… —va dir el doctor. I ses pastilles, que les ha preses, sa dona?
—No, les he pres jo —va dir-li l’homo.
Llavors, quan se’n va haver anat, el doctor va dir a la infermera:
—En tot es temps que duc de consulta, no havia trobat un homo tan desbaratat.
—És que sa raça humana… —va dir la infermera.
L’amo en Xisco
Na Tomassa i en Tomeu
Vos he de dir que jo no en sé, de glosar, però procuraré fer-ho bé. Vaig obrir un calaix, en vaig treure uns papers i gloses del meu avi i del meu pare –1872, 1898– i, admirat de com ho feien llavors, jo també ho vull provar de fer. Esper que podeu aguantar aquestes gloses, perquè el glosat, a jo, em fa flipar.
Na Tomassa i en Tomeu
són els l’amos de son Flabiol,
tenen un ase que sona molt bé es fabiol
i de vegades també es picarol,
és un subjecte molt malcriat.
En Tomeu està desesperat
perquè és es seu criat.
Diu na Tomasa, aquest ase està acabat,
quines putades li ham de fer
perquè aquest és un merder.
Tomassa, jo no vull aquest turment,
dóna-li aiguardent
perquè va molt calent.
Ja diràs com oh feim,
ja som tres, dins el llit no el vull
perquè sempre mos mira de coa d’ull.
I lo calent que va, és de desesperar.
Na Tomassa va agafar s’ase
i el va tirar al fons de la mar,
però quina cosa més curiosa,
s’ase va surar i va començar a xerrar.
Li va dir: de jo no te’n desfaràs,
mala puta d’en Tomeu enfabiolat,
alerta amb aquests ases endimoniat.
Vicent Pons
