Dia dos d’octubre, vam partir amb rodes cap la mar. Pel camí mos hi trobarem amb dos homes que hi anaven amb cames, o sigui a peu. En arribar a la mar, ens acomodarem a una taula davall d’un pi i anarem cap a la mar.
El doctor sempre em diu «Fica’t dins la mar, saps les propietats que té la mar, si no pots nadar, fes una calamua.»
I així ho feia, mentre feia calamua com un al·lot de dins la mar va sortir aquell home, a qui jo ja el coneixia de feia més de cinquanta anys. Ell feia feina a una fàbrica amb qui jo hi tenia relació i des de llavors no hi havia xerrat més.
Jo vaig notar unes bones vibracions, era un home pausat i tolerant, o sigui un home de pau. Vaig pensar, avui en dia no n’hi ha gaires qui comuniquin com ell.
Em va explicar la seva vida. Cada dia arriba a peu a la platja, neda i en sortir de l’aigua va a una taula a berenar. Després fa els seus exercicis de pintura i a les 10h va a prendre un cafè i a les 11:30h ja és de tornada a Ferreries amb l’autobús.
Encara hi queden homes feliços al món!. Des del maig ho fa durant tot l’estiu. Em va explicar que va fer amistat amb una família anglesa, quan va treure del mar un fillet qui tenia problemes i ell el va salvar.
I a continuació, recuperaré un glosat del segle XX d’en Llorenç Pons. Tracta d’una parella de la pagesia. En aquella època tothom feia de pagès. Octubre és el millor temps, de Sant Miquel a Nadal s’ha d’anar preparant la terra perquè fruits pugui donar.
En Joan i na Tònia
En vull tornar a començar
i que m’ajudi Sant Antoni
i vós també Sant Jeroni
em podríeu ajudar
perquè el que he de contar
serà tot d’un matrimoni.
Sobre aquesta parella
jo volia començar
d’en Joan de s’alzina
i na Tònia, sa vermella,
de tant que es van barallar.
Na Tònia beu conyac,
creieu-me que molt li agradava,
va fer qualque rabiada
en aquell pobre Joan:
En sol arribar ben cansat
i troba sa dona torrada.
Ell és un home formal
qui molt ha de treballar
es vespre sol arribar
té més fam que un mariscal,
na Tònia en es fumeral
encara s’hi ha d’atracar.
Ja tornarem a tenir plet
amb aquesta sangonera
crec que serà sa darrera
per ara que m’hagis fet
i creieu-me que serà prest.
–Vamos no siguis tan dur
de venir a armar qüestions
aquí jo duc es calçons
i comand molt més que tu
i si no ho veig prou segur
et faré anar pes racons
–Aquesta sí que és sa bona
més no podem arribar
es dia que em vaig casar
mos varen dir dalt sa trona
que s’homo ha de comandar
i darrera ha d’anar sa donar.
–Estàs bé per comandar
si estàs enredat de fred
n’ets pitjor que un pollet
que dins s’ou encara està
ja veig que me vaig casar
amb un home dendalet.
Ell ja comença a anar gros
més no poder arribar.
–Què és que deu haver de xerrar
i no en saps de coure arròs
mira que si et don un mos
no hauré de mester berenar.
En Joan molt fort s’agarra
i es posa a tremolar,
na Tònia qui ja hi va
i en ses mans hi duu una barra,
s’ha amagat davall sa parra
que dins es pati hi ha.
Quant a sa parra ha arribat
l’ha agafat per una orella
i ja estava ben vermella,
quan ella l’hi ha amollat
i molt fort li ha cridat
que li llevarà s’altra cella.
Na Tònia molt escaina
i en Joan vol retgirar
li diu: –Ja te’n pots anar
què és hora d’anar a fer feina.
I li arreua una eina
qui sap que la vol emprar.
Quan de sa feina ha tornat,
ha vingut a poc a poc,
encara no ha trobat foc
quan a ca seva ha arribat,
per dins ell ha pensat:
«Ja veig que farem fer s’al·lot».
Quan na Tònia ha arribat,
en Joan amb clau tancava.
De les onze ja passava,
i està maleit en Joan,
quan ha entrat allà dins
i li ha dit que se n’anava.
En Joan en fa renou
mentre en boca es sopar.
Na Tònia s’entorna anar
i se’n va, i açò que plou,
però li fan un vestit nou
i se l’ha d’anar a provar.
Na Tònia ara plora
com el veu tant decidit,
pensa que aquella nit
ja haurà d’estar tota sola,
per açò no se consola
i pensa que no era as llit.
Na Tònia està dubtosa
quan veu lo que li ha passat,
s’estima un poc en Joan,
i per açò està plorosa
i li diu molt amorosa:
–No me deixis, estimat.
Ell s’alça de sa cadira
i cap a sa porta se’n va
pensa que des d’allà
li darà sa despedida,
però ella ara el crida
i davant ell se va a posar.
S’ha començat a mirar,
bastant bé aquesta,
jo crec que amb una besada
tot açò va acabar
i llavor pau hi haurà
una bona temporada.
Quan sa pau van ben firmar
tot d’una se’n van as llit
dormen tota sa nit
sense tenir novetat.
Es matí s’han aixecat
i cap a sa feina s’ha dit.
Quan de sa feina ha vingut
sembla que content està,
tot d’una troba es sopar
i a sa taula s’ha assegut
no veu res que estigui brut
i açò li comença a agradar.
Tres mesos ja n’han passat
i tot ha anat bastant bé:
Ell en fa de jornaler
i na Tònia fa trensat.
En torna a estar ennivolat
i sembla que es temporal ve.
Na Tònia molt borina
i en dóna que rallar
de tant mudada que va
en pareix una fadrina,
però també sa farina
en queda sense pagar.
En Joan és bastant pobre
però compleix s’obligació.
Amb en Tòfol Mascaró,
aquell diumenge se troba
li entrega un compte de roba
que ell no pot pagar-lo.
En duu ses notes ben netes,
es compte que li ha presentat
quan tot ha estat sumat.
Puja a dues mil pessetes.
Creis-me que de punyetes
moltes n’amolla, en Joan.
Per fi es resolt d’entrar
tot d’una troba es forner
en ses mans hi té un paper
qui molts de nombres hi ha.
–Si és que vens per pagar
tot d’una a jo ja em ve bé.
Ara tenim en Joan
qui comença a fer ploretes,
més de cinc-centes pessetes
aquell compte li ha sumat
i està molt indignat
a causa d’aquelles llibretes.
Per en Joan és cosa trista
no sap a on s’ha de girar.
Aquell dia es va trobar
pes carrer amb sa modista
i li presenta una llista
de lo qui està sense pagar.
Quan veu aquell burdell
que en aquell compte hi ha
ell es posa a tremolar
i prest li cau es capell
perquè un abric de pell
apuntat també hi està.
Ell ara reflexiona
i després de molt pensar,
es resol d’anar a passar
per ca sa pentinadora,
ell ja sap que hi ha estona
que s’hi sol anar anar a pentinar.
Ella entreu ses llibretes
i ho comença a cerca
perquè apuntat està:
Puja a cent-nou pessetes
i llavor trenta de vetes
qui ella as cap es sol fermar.
Germans, tenim en Joan
qui no sap a on s’ha de girar
i abans de ca seva arribar
un altre susto li ha dat
perquè l’electricitat
també hi va a cobrar.
Continuarà…
Fins a n’es mes qui ve,
siguau bons al·lots!
Vicent Pons
