Fa ja un bon parell d’anys mallorquins, quan estudiava a Itàlia, vaig ser voluntari en una ONG d’estudiants universitaris. Alguns capvespres ens dedicàvem a donar classes de suport a nins i nines immigrants que havien arribat recentment i que, dins el sistema educatiu, tenien dificultats per seguir el ritme. Durant tres mesos vaig fer de tutor d’un nin moldau de 10 anys. No ho tenia gens fàcil. Aprendre una llengua nova, adaptar-se a un entorn desconegut i alhora no perdre les arrels. Encara avui record el seu rostre concentrat sobre els quaderns i aquell esforç tenaç per no quedar enrere.
Fa unes setmanes he tingut l’oportunitat de tornar a topar amb Moldàvia, però d’una manera ben diferent: com a observador internacional a les eleccions parlamentàries. Una experiència intensa i reveladora, en un país que viu atrapat entre dues ànimes: la que mira cap a Europa i la que no vol deixar enrere els vincles històrics, lingüístics i culturals amb Rússia.
Al nord, a regions com Edinet o Ocnita, aquesta polarització es veu amb claredat. Allà conviuen moldaus, ucraïnesos i russos, i les llengües oficials es barregen als mercats i a les places. També hi conviuen les memòries: molts majors recorden amb nostàlgia la seguretat econòmica i social de l’etapa soviètica, mentre els més joves (els qui encara romanen al país, perquè una gran majoria han emigrat) somien amb un futur europeu.
La jornada electoral no fou fàcil. Els més d’un milió de moldaus que viuen a fora van haver de fer llargues cues per votar, i els col·legis van patir fins a 16 milions de ciberatacs en un sol dia. Rússia continua mantenint tropes a Transnístria i no amaga la voluntat de fer d’aquest petit país una peça més dins el seu tauler geopolític. Però el resultat fou inequívoc: el partit europeista PAS de la presidenta Maia Sandu va guanyar amb majoria absoluta. Un missatge clar a Brussel·les i a Moscou: Moldàvia vol Europa.
Mentre caminava pels carrers d’Edinet, entre murals mig esborrats i places amb estàtues soviètiques encara dretes, no podia evitar pensar en aquell nin que vaig conèixer fa més d’una dècada. Avui ja deu ser major d’edat. No sé si va acabar l’escola, si va tornar al seu país. Només espero que hagués pogut votar. Que aquell esforç que vaig veure de nin s’hagi traduït en el dret més bàsic d’un ciutadà: escollir el seu futur.
La democràcia no és perfecta i sovint es troba sota amenaça. Però el gest de dipositar un vot, d’afirmar “jo hi som”, és sempre un acte d’esperança. Per això, en tornar a casa, pens en ell i en tots els joves moldaus que han decidit quedar-se o marxar, però que comparteixen el mateix desig: un futur millor. I crec que no hi ha res més emocionant que veure un poble, per petit i fràgil que sigui, aixecar la mà i reclamar-lo.
