Dels temps que té l’any, el setembre és el millor. Es va deixant enrere la calor més sufocant passant a temperatures més suportables. També és quan la gent torna a la normalitat, esperem que sense maldat, recordant l’estiu que ha passat.
L’agost ha estat de total divertiment amb actes de tota casta i per a totes les edats, musicals, mostres d’art, de ball, revetlles, jocs per als petits, etc.
D’entre totes aquestes activitats ha sobresortit, el concert de música lírica, qui ja fa 25 anys que va començar homenatjant a Nofre Janer. Es va celebrar a l’auditori amb una gran orquestra com mai s’havia fet i amb tres artistes de gran vàlua. La nostra Maria Camps qui ho fa tot bé, el cantant valencià Vicent Romero i també Ángela Lorite, l’única de Ferreries i també una gran artista.
De fet, va ser n’Ángela qui va ser la primera que va obrir el primer concert líric fa 25 anys, sense dubte una gran professional.
De totes les edicions celebrades, la d’aquest any va ser un concert de tanta qualitat com no s’havia vist fins ara. Vull felicitar tant als participants com als organitzadors i també al públic que ho fan possible, però molt especialment a n’en Tomeu Janer, president dels amics de sa música. Per a molts anys i endavant amb més edicions.
Ara us contaré la meva amistat amb en Nofre Janer. Quatre companys vàrem partir un dia de setembre a passar uns dies a una cova del Pilar, ben davant la mar.
Anàvem amb tres guitarres, un acordió, sobrassades, formatges i rues. Un dels companys era cosí de madona d’un lloc proper i li vàrem comprar síndries, melons i més. L’amo amb un ase mos ho va dur tot, i ens va deixar l’ase amb la condició que l’alimentéssim.
Vam passar aquells dies acompanyats de música en tot moment, era la millor experiència. Allò es deia música de cova, sonàvem ranxeres, valsos, boleros, pas dobles i també hi hagué qualcú qui s’arrencava amb qualque napolitana i tots l’acompanyàvem.
Foren uns dies inoblidables, record que anava a cercar figues de cristià, un altre tenia nocions de cuina i les aprofitava per a fer-les amb oli-aigua.
En aquells concerts entre amics, en Nofre tocava molt bé la guitarra. Un dia vam convidar als pagesos, i també vam fer ball. Tenien dues filles amb qui tots volíem ballar. Allà en el Rancho grande, com sonava tot, sense música no hi hauria vida.
Un altre acte important qui vull remarcar ve de poesia i va ser el pregó de les festes. Del poeta, filòsof, tipògraf, creador, per comprendre més la nostra existència, Damià Rotger Miró, i molt ferrerienc com va quedar demostrat en el pregó. Ens va donar una lliçó de vida per a continuar amb la nostra existència. Gràcies, per a recordar-nos l’important que és estimar a les nostres mares, qui són el millor que hi ha.

I seguint amb poesia, he extret dos poemes d’un recull de poesies italianes:
«AL COR GENTIL L’AMOR SEMPRE RETORNA…»
Al cor gentil l’amor sempre retorna
com l’ocell torna al bosc i a la verdura;
que abans que un cor gentil no féu l’amor
ni que l’amor un cor gentil, natura:
que a penes hi hagué sol,
tot seguit la claror hi hagué esplendent,
però no abans del sol;
troba l’amor en gentilesa un lloc
tan adient
com la calor en la claredat del foc.
El foc d’amor en cor gentil s’encén
com la virtut en pedra preciosa,
que el valor de l’estrella no hi té esment
abans que el sol la torni gentil cosa;
un cop el sol treu d’ella
pel seu poder allò que li és vil,
li infon valor l’estrella:
així al cor que és fet per la natura
pur, escollit, gentil,
dona, com fa l’estrella, l’enamora.
Amor per tal raó és un cor gentil
tal com el foc crema al cim de la torxa:
allà de grat hi esplendeix, clar, subtil;
no pot fer-ho altrament, tant és ferotge.
Així corrupció
allunya amor com l’aigua amb el foc
ardent, per la fredor.
Amor en cor gentil troba la terra
idònia i el seu lloc
com diamant en mineral de ferre.
Fereix el sol el fang al llarg del jorn:
i vil roman, i el sol no hi perd ardor;
diu el super: «Sóc noble, és el meu torn»;
s’assembla al fang: al sol, gentil valor:
que no cal escoltar
que noblesa rau fora i és costum,
com el nom, d’heretar,
si per virtut el cor gentil no es té,
com l’aigua rep la llum
i el cel estels i resplendor reté.
Llu en la intel·ligència del cel
Déu creador més que el sol als ulls llu:
ella comprèn el seu factor, lla el cel,
i el cel tot fent girar, a obeir Déu el du
i aconsegueix sens fi
de Déu, que és just, feliç acompliment,
tal cal que doni, així,
la dona bella, des que als ulls resplendeix
del seu gentil, talent
que fa que a ella sempre l’obeeix.
Dona, Déu em dirà: «Com has gosat?»,
quan amb l’ànima sigui al seu davant.
«Ara ets al cel, a Mi ja has arribat
i a l’amor va Em donares per semblant:
que lloança a Mi escau
i a la regina del reialme digne,
per qui cessa tot frau.»
Dir-Li podré: «A un àngel jo em semblava,
del teu reialme signe;
en mi no hi hagué error, car l’estimava.»
«AMOR I EL COR GENTIL SÓN UNA COSA…»
Amor i el cor gentil són una cosa,
tal com el savi diu en la cançó,
i un sense l’altre d’existir no gosa,
com l’esperit humà sense raó.
Fa la natura, quan és amorosa,
senyor l’amor i el cor el seu recés,
a dins del qual, adormit, es reposa,
a vegades poc temps i d’altres més.
Bellesa apar, després en una dona
que plau als ulls talment, que dins del cor
neix un desig de la cosa plaent;
i a vegades hi dura tanta estona
que allà desperta l’esperit d’Amor.
I l’home fa en la dona semblantment.
Finalment, us explicaré com vaig pintar el quadre de la platja verge que il·lustra l’article.
Va ser un dia de l’any 1969, qui em vaig aixecar dejorn i vaig partir amb velo cap a Cala Galdana.
Encara no era prou de dia i mentre aquest es començava a fer, anava caminant pel bosc dels costers de la cala i de cop se’m va aparèixer aquesta meravellosa vista de la platja verge natural acompanyada per la dansa dels ennuvolats. Em vaig quedar tan encisat qui no em vaig resistir de plasmar-ho en un quadre.
Vicent Pons, del camí de sa música.




