Aquest any es compleixen 75 anys de la mort de George Orwell. El seu nom, inevitablement lligat a 1984, ha tornat amb força a molts debats sobre el present. I no és casualitat. Aquell futur gris que ell va imaginar -ple de pantalles que vigilen, d’informació controlada, de llenguatge manipulat- sembla avui més pròxim del que voldríem.
A vegades em deman què pensaria Orwell si veiés com les màquines que avui ens envolten decideixen, recomanen, silencien o amplifiquen. Com els algoritmes (aparentment neutres) condicionen què veim, què llegim o fins i tot què sentim. Com la intel·ligència artificial s’obre pas en l’educació, en el periodisme, en la política o fins it tot per lligar… sense que gairebé en siguem conscients.
Fa poc, en un curs sobre IA i societat que vaig fer, parlàvem d’Orwell però també de Kubrick i la seva 2001: Una odissea de l’espai, amb el famós HAL 9000, aquella màquina “intel·ligent” capaç de prendre decisions que escapen al control humà. I ens recordava la pregunta clau de Turing: pot una màquina pensar?
Però el debat ja no és teòric. Les màquines no només pensen: trien, categoritzen, moderen, creen. I això ens interpel·la com a ciutadans. Estam formant persones capaces de comprendre com funcionen aquests sistemes? Sabem que les decisions que prenen poden estar afectant drets, oportunitats i llibertats? Ho sabem realment?
Des de Ferreries, tot això pot semblar molt lluny. Però no ho és. Les xarxes socials que utilitzam, les plataformes on consumim contingut, els sistemes que decideixen què és viral i què no… tot això ja forma part del nostre entorn. I ho fa sovint amb opacitat, sense regulació clara ni espais per a la deliberació col·lectiva.
El que més em preocupa, però, no és la tecnologia en si. És el fet que, com a societat, parlam molt més de distopies que d’utopies. Que hem assumit amb certa naturalitat que el futur serà un lloc fosc, controlat i més desigual. I gairebé ningú no s’atreveix a imaginar un món millor, més just, més humà. És com si el futur s’hagués tornat inqüestionable, inevitable… i cada vegada més se’ns escapàs dels dits. Ens acostem a un futur que no somiam.
Aquest és potser el gran triomf d’alguns discursos: haver-nos robat la capacitat de pensar alternatives. D’imaginar futurs en positiu. En aquest context, recuperar l’esperit crític, la cultura, la reflexió humanista, és més urgent que mai.
Per a aquells, com jo, que vam llegir 1984 després del 1984, no es tracta de llegir-lo amb por, sinó amb responsabilitat. Amb la voluntat de no quedar-nos a les distopies i recuperar, entre línies, la possibilitat d’imaginar un món millor.
