Tots coneixem algú que, abans de deixar anar una frase punxeguda, avisa: “Jo dic les coses com són.” I aleshores et cau a sobre una pedra disfressada de franquesa. El pitjor és que sovint ho diuen amb to d’orgull, com si fos una virtut. Però no: dir el que et passa pel cap no et converteix en sincer, et pot fer perdre l’empatia.
Hem confós l’honestedat amb una mena de permís per trepitjar l’altre. Darrere del “jo soc així” hi ha una trampa: em nego a responsabilitzar-me de l’efecte que tenen les meves paraules. Com si ser autèntic fos bufar sense mirar i que l’altre s’empassi la pols.
De dir-ho tot a saber dir-ho
Una part d’aquesta confusió ve d’un context cultural que valora la immediatesa i l’espontaneïtat. A les xarxes socials, per exemple, sovint es premia qui “no té pèls a la llengua”, com si això fos sinònim de valentia. El que pesa és l’impacte immediat -el “zasca”, l’aplaudiment ràpid- més que la reflexió. També hem après que “dir les coses a la cara” és millor que callar, encara que això impliqui ferir. D’aquesta manera es reforça la resposta impulsiva i emocional, mentre que la pausa i la cura queden menystingudes.
Però no es tracta de dir-ho tot, sinó de com i quan ho diem. Una mateixa veritat pot obrir diàleg o aixafar segons la forma: dir “em preocupa veure’t tan distret últimament” mostra interès; en canvi, “sempre estàs al teu món, no hi ha qui et suporti” condemna. La sinceritat constructiva té en compte a qui tens al davant, el moment i la manera.
Amb les persones de més confiança, paradoxalment, sovint som menys curosos. A la feina mesurem les paraules; a casa, en canvi, deixem anar retrets sense pensar. Però precisament perquè hi ha vincles forts, caldria tractar-los amb més delicadesa, no menys.
De la comunicació agressiva a la comunicació assertiva
La “sinceritat brutal” és, en realitat, una forma d’autenticitat hostil: dic el que penso sense filtres, amb una gran dosi de cruesa emocional. Pot donar sensació de poder momentani, però bloqueja el diàleg i erosiona els vincles. L’argument és simple: “Si et molesta, és problema teu.”
La psicòloga Alba Cardalda compara els límits amb els senyals de trànsit: no són per complicar, sinó per fer la convivència més segura. L’autenticitat hostil equival a saltar-se tots els semàfors en vermell: pot semblar alliberadora, però a la llarga provoca accidents emocionals.
La comunicació assertiva, en canvi, aposta per una expressió amb cura: transmetre el que penses i sents de manera clara, però sense trepitjar l’altre.
Alguns exemples:
Davant d’un amic que et talla constantment, pots dir-li “em costa explicar-me si m’interromps” en lloc de “ets un maleducat”.
Davant d’una crítica que et fa mal, respondre “agrairia que m’ho diguessis en privat” en comptes d’esclatar o empassar-te el malestar.
També és assertiu posar límits: “ara no em va bé parlar-ne” és una manera legítima de cuidar-se i, alhora, respectar la relació. Segons diversos estudis, les persones assertives tenen vincles més sòlids perquè aconsegueixen equilibrar veritat i empatia sense caure ni en l’agressivitat ni en la submissió.
I dins aquesta mateixa línia, cal recordar que no tot s’ha de dir de manera immediata. L’assertivitat també inclou saber quan callar o esperar. El silenci, lluny de ser covardia, pot protegir el vincle: en una discussió molt calenta, aturar-se i donar temps a l’altre evita un xoc més gran. A vegades, donar espai perquè l’altre processi és més beneficiós que precipitar-se a parlar.
La sinceritat de debò requereix empatia, consciència del context i responsabilitat sobre l’impacte de les nostres paraules. No és dir tot el que pensem, sinó dir-ho de manera que construeixi. La veritat no és per ferir, sinó per acostar.
