Hi ha dies que no són només dies. Són territoris emocionals. Dies que fan olor de canyes i de pols, de cavall i cuir calent, de gin i aigua ros, com cada any. Els sons del fabiol i del jaleo ens arrosseguen. Tot el poble respira diferent. La festa no és només una data: és un estat col·lectiu.
Però què ens mou a celebrar? Per què repetim, any rere any, els mateixos rituals?
Les festes populars tenen una força psicològica profunda. No són només una pausa o una distracció: són rituals que donen sentit. Ens recorden qui som, d’on venim i amb qui compartim la vida. A través de gestos coneguts, rituals repetits, menjars i olors, entrem en un espai que ens sosté i ens vincula. És el que l’antropologia anomena communitas: un moment on ens sentim part d’un tot.
La manera com vivim la festa canvia al llarg del cicle vital
En alguns moments és màgia, en altres intensitat, pausa o fins i tot record. Hi ha etapes en què es viu amb plenitud, i d’altres en què ens cau lluny. I tot és legítim. La festa no demana sentir res concret. Ens dona un espai on podem ser-hi amb allò que portem: alegria, nostàlgia o fins i tot silenci.
Una noia que abans s’hi llançava a totes, ara va amb el cotxet i mira com el seu fill obre els ulls amb sorpresa i una alegria que ella reconeix. I més enllà, una dona gran observa des del balcó amb ulls brillants: ja no puja a la plaça, però hi és, i ho viu igual.
També els rols dins la festa canvien amb el temps
Allò que un dia vam fer amb entusiasme, potser ara ja no ens ve de gust. I està bé. No cal insistir ni forçar el paper que un dia es va tenir. La vivència festiva ha de poder ser flexible, adaptada a cada etapa del cicle vital i a cada necessitat. Aquest reconeixement també és una forma de cuidar els vincles.
També hi ha qui la viu des de fora, des dels marges: persones que viuen a Ferreries però no han crescut amb aquestes tradicions. Potser són de fora, i hi han arribat fa poc… o fa anys. Quan la festa es construeix a partir de records compartits que no formen part de la pròpia història, pot aparèixer un sentiment de desconnexió emocional. No és fàcil entrar en una narrativa comuna que es transmet per mirades, música i rituals que tenen arrels antigues.
Una dona que va arribar fa sis anys deia: “M’agrada molt, és emocionant, però és com mirar una pel·lícula on no surto”. Encara no sap si pot cridar Sant Bartomeu com ho fan els altres.
La psicologia comunitària recorda que la pertinença no depèn només de la convivència, sinó del reconeixement simbòlic i de la possibilitat de participar en allò que dona sentit a la comunitat.
El vincle i el benestar col·lectiu no neixen sols de l’individu, sinó de la participació significativa i del sentiment de ser reconeguts com a part d’un tot. Quan això no es dona, sovint sorgeix una “presència invisible”: hi ets físicament, però no emocionalment.
L’antropologia del ritual, amb veus com Geertz o Turner, assenyala que els rituals uneixen, però també delimiten qui hi és i qui no.
Delimiten perquè assenyalen, sovint de manera subtil, qui forma part i qui no del grup: pel coneixement dels codis, la participació o la memòria compartida. Els elements simbòlics -tonades, vocabulari, llocs, gestos- actuen com un llenguatge identitari.
Si no els has viscut o no els entens, et pots sentir fora del relat col·lectiu. Aquesta reflexió ve especialment dels estudis amb persones migrades, però es pot estendre a qualsevol context on hi ha una cultura compartida forta i una part de la població que no hi ha crescut. No parla només de la festa, sinó de com es construeix -i es pot qüestionar- el sentiment de pertinença.
Hi ha qui entén l’essència de la festa i n’admira la intensitat, però no sap ben bé on col·locar-se dins de la memòria compartida.
El que senten és una nostàlgia prestada: s’emocionen davant d’un ritual que perceben com valuós, però que no poden fer del tot seu.
Obrir la festa a totes les vivències no trenca la màgia: l’eixampla.
Perquè la festa, com la vida, és un territori emocional compartit.
