Parodiant es títol del famós llibre de Juan Ramón Jiménez, Platero y yo, he decidit contar unes quantes anècdotes que es van estrevenir menant sa “somereta” de Sant Bartomeu.
Tot va començar quan na Carmen, coneguda per na Carmen de Son Tem, era regidora de festes al nostre ajuntament de Ferreries. Era l’any 2001, i, segons em va dir, volien donar un toc de serietat al personatge del fabioler/a, pensant que una persona adulta fos la qui anàs davant estirant sa somereta i obrint camí a sa qualcada. I és clar, amb aquestes característiques de seguida van pensar en jo, persona seriosa com no n’hi ha cap d’altri… Vaig dir que sí tot d’una perquè m’hi vaig sentir bastant identificat; moltes vegades m’havien dit que era ben ase i, què vols més que poder acompanyar una somereta, que també és un ase?!
Arriba dia 23, dissabte de Sant Bartomeu, i ja me veus tot nirviós anant a cercar s’ase que exercia de somereta. Record que l’havia preparat en Xec de Barbatxí (e.p.d.), em va dir que nomia David i era de sa Terra Roja, al mateix temps em va donar una petita branca d’ullastre, per, si em fes falta, fer-la servir de fuet, em va dir. L’hi havia posada una cinta vermella per un cap, a on jo hi podia posar es braó, i a s’altre cap, una altra cinta vermella amb forma de floquet… És ben vera que dur un fuet en ses mans no me feia gens de gràcia!
Aquest any teníem de fabiolera Na Laura, de Maó i neta d’un famós fabioler, “en dinaret”.
A l’hora convinguda ja en som partits na Laura, en David (sa somereta) i jo. Tot anava bé, jo presumia de càrrec de menador de somereta i anàvem fent es replec. Jo agafava sa brida per davall des mos que duia en David i prest, aquest, va començar a llepar-me sa mà. <Ja començam! -vaig pensar jo- aquest em vol mossegar>. I durant tot es replec ja em va tenir amb l’ai al cor de sa seva boca i de sa meva ma.
Durant ses voltes arreplegant caixers havíem de passar pes carrer de sa Pau, carrer amb una costa ben empinada, i aquí s’ase es va aturar.
<I ara, què tens?>, li vaig demanar. <Que sa costa és molt dreta i jo duc una persona damunt s’esquena; perquè no et carregues sa fabiolera damunt tu?>, em va contestar. <Homo! (açò d’homo em va sortir sense voler), açò no ho puc fer; què dirà sa gent?> <Idò, no seguim!> va ser sa seva resposta. “Bon ball tenim,-vaig pensar jo- i, ara què faig?” Teníem es caixers bé darrere de noltros i ja começaven a prémer per seguir: <Què foteu aturats? Venga p’envant!>.
I jo, tot atabalat, ja me veus carregant sa somereta, tal qual, damunt ses espatles i amb sa fabiolera damunt sa somereta, encara sort que sa fabiolera no pesava gaire. Era com s’homo des be de Sant Joan… emperò amb més d’embalum. Quan vam arribar a dalt des carrer els alens eren grossos. <I ara que puc pujar jo darrere de sa fabiolera? Així descansaré un poc>, li vaig demanar. I es molt punyemero em va dir que na-nai!
Prest vaig tenir companyia d’uns quants al·lots. Un d’ells era en Jeroni, avui en dia un dels “l’amos” de Son Vives. Li encanten els animals, i com que no tenia edat per sortir de caixer li agradava acompanyar sa somereta. Bon element. En un moment donat, que estàvem aturats, es va atracar es germà d’en Jeroni, en Joan, conegut per “en Somrís”, i aquest prest va començar a furonar-li sa boca, a en David, mirant-li ses dents, i també un ull a on hi tenia com un bony, o com un gra, o com un uixol, és que no ho sé explicar, però que a jo era la cosa que em tenia més ansiós que en Joan li tocàs aquell ull; tot serà que li faci mal i llavors haurem de córrer darrere s’ase. La cosa va acabar bé, i encara vaig pensar: “Mira, ja tindré un acompanyant nou per a l’any que ve”.
Sa somereta i jo ens vam anar, a poc a poc, fent amics, i de debò és que mos ho vam passar molt rebé. Tant que, quan va ser l’hora dels adeus, entre llàgrimes i besades, em va demanar, cap baix, si podia venir a dormir a ca meva, i jo, sabent-me molt de greu, li vaig haver de dir que na-nai. Compta tu, només hi faltava que jo em presentàs a ca meva amb sa somereta! Segur que es qui haguera dormit en es carrer hauria estat jo.
Tot el que he escrit és ben veritat, o, almanco, és així tal com ho record.
Bones festes de Sant Bartomeu per a tothom!
