Per Silve Pons/DFerreries. El pregoner de les festes d’enguany és un jove del 81. Bona collita, diuen. I tot i haver nascut el segle passat, en Damià, igual que na Pastora Imperio, “ni tiene, ni quiere edad”. Açò de l’edat és tan relatiu quan parles amb una persona que traspua passió pel que fa, pel que diu i pel que viu, que no es sol tenir en compte. A ell el que li pesen no són els anys, sinó les paraules, i de paraules, precisament, va la seva vida. De paraules, lletres i la seva història, la seva forma i el seu significat. No debades, en Damià Rotger Miró és tipògraf, i poeta, i dissenyador, i professor i, per damunt de tot, és un ferrerienc enamorat de la seva terra. Si a tot açò hi sumam la seva projecció internacional, tenim el perfil idoni per pregonar la festa.
Com et definim, idò, Damià?…
M’agrada dir que som Lletròmen. El meu amor per la Lletra és tal que podem considerar-lo addictiu.
En el teu cas no podem deslligar la tipografia de la poesia?
Impossible! Diuen que la paraula és la prova de foc de la tipografia. Qui fa tipografia vol mostrar la seva obra, per tant necessita la paraula per fer-ho. Mira, jo vaig començar essent lector de poesia. Com a professor utilitzava textos de poetes per mostrar tipografia fins que vaig pensar que podia fer el mateix però fent servir els meus propis textos.
Quin sentit té la tipografia en l’era de la Intel·ligència Artificial?
La IA, igual que totes les eines, és bona si la utilitzes bé; com tot, depèn de l’ús que en facis. Hi ha una part on la IA no hi arribarà mai per molt que es perfeccioni i és el fenomen creatiu, el que tu sents quan crees alguna cosa, aquest èxtasi creatiu no ens el donarà mai la IA. La poesia tracta d’explicar l’inexplicable, de respondre preguntes que no es poden contestar amb paraules. El que la IA no ens pot contestar, aquí és on hi ha l’esperit creatiu, aquí és on hi trobaràs la poesia.
Tu has creat diverses tipografies que s’han utilitzat arreu, fins i tot als Estats Units, però quan t’has de posar a escriure, quina fas servir?
Sempre faig servir tipografies d’altres, perquè si ho fes amb una de meva mai quedaria prou satisfet i així no acabaria un text mai. Generalment un tipògraf tria quina tipografia fa servir segons el tipus de text: no faràs servir la mateixa per una novel·la que per un poema. I és que cada tipografia està dissenyada pensant en un context concret. Tanmateix l’objectiu final és que sigui funcional.
Com és la teva poesia, Damià?
Es sustenta en quatre temes molt concrets: El temps, la llum ,l’amor i la mort. És una poesia molt emocional, poesia de l’invisible. La poesia és un gènere que du el llenguatge al límit, i açò m’excita molt. L’objectiu de la poesia no és ser entesa, sinó ser sentida. L’has de sentir i t’ha de provocar alguna cosa.
Però i si el poeta vol dir una cosa i tu n’entens una altra?
No és tan important el que sent el poeta com el que sent el lector. Sabem què sentia Velázquez quan pintava? No, però saps perfectament el que sents quan veus un dels seus quadres. Açò és l’important, el que et transmet l’obra d’art a tu, i secundari el que sentia o pensava l’autor en el moment de crear-la.
I en Damià per a qui escriu?
M’agrada pensar que escric per un lector que té els rostres mesclats de tots els autors que he llegit. Me’ls imagin a tots mentre els hi escric (riu). I d’una manera més realista, escric pels meus conciutadans, per açò escric en català, per açò escric amb referències menorquines.
Parlam del pregó de festes?
No hi faltarà un pessic de tipografia ni un pessic de poesia, que per açò m’han cridat. Serà molt de poble, molt de Ferreries, perquè m’agrada pensar en Glocal (Global però sense perdre l’essència Local). I és que tot el que faig connecta amb Ferreries, tant les tipografies que he creat que duen de nom Crespell o Concu, per exemple, com els meus poemes. També hi haurà imatges i fins i tot, el so d’una guitarra. Tot girarà en torn als conceptes d’Illa, de Lletra i de Menorquinitat.
Heus aquí un jove del 81. Un home que veu la poesia més aprop de la música que no de la novel·la. Un home que quan necessita expressar quelcom que no existeix, s’inventa la paraula adient. Un home que no pot deixar de pensar en Ferreries tot i no dormir-hi cada dia. Heus aquí un poeta arrelat a unes alzines (ses usines) que el criden avui com ho feren els anys d’adolescència, perquè, com us he dit abans, en Damià no té edat, ni falta que en fa.
