Per C.M. / Fotos: Àlvaro Anglada – José Martí
José Martí Marquès (Ferreries, 1979), conegut com “en José d’Es Barrancó”, és pagès de mena i cor. Des de fa cinc anys, treballa al lloc de s’Artiga Vella, al terme d’Alaior, després d’haver fet anys de feina a Es Barrancó, Santa Bàrbara, Son Pons i al Lloc d’Avall, al terme de Ferreries. De família pagesa ben arrelada, ha sortit 33 anys a la colcada de les festes de Sant Bartomeu. Aquesta serà la seva quarta participació a la Junta de Caixers. Abans ja havia estat Caixer Sobreposat (1992) i Caixer Pagès (2012 i 2016). Casat amb Núria Jover (41), de Ciutadella, i pare de dos fills, David i Borja, de 8 i 13 anys, respectivament, veu amb orgull com el seu fill gran Borja s’estrena enguany a la festa (compleix els 14 el setembre).
Quan us van proposar ser Caixer Casat, què va ser el primer que us va passar pel cap?
A Ferreries, tots ja sabem una mica quan ens tocarà, perquè anem per antiguitat. Però el sentiment sempre és de responsabilitat, i també de molta alegria.
Què n’opinau dels canvis en el protocol que ha aprovat l’Ajuntament de Ferreries?
A Ferreries sempre s’ha fet feina per adaptar la festa als temps que ens toquen viure, mirant que mai se’n perdi l’essència.
Enguany s’estrena com a cavaller el vostre fill Borja, amb 14 anys. El seu avi, Bartomeu Martí Pons, que és el vostre pare, serà també a la colcada, amb 80 anys… Tres generacions de la mateixa família sortint a les festes… Serà un Sant Bartomeu molt especial per a la vostra família…
No és un fet que es doni moltes vegades. Ens fa molta il·lusió poder coincidir tots tres a la qualcada.
Hi ha algun racó del recorregut de la festa que us desperti records especials?
Molts. M’emociona especialment el lliurament de la bandera, però també quan la deixam. Són moments en què hi ha dins la plaça gent de totes les edats. Són moments que fan esgarrufar la pell. Després hi ha records no tan agradables, però que són molt sentits, com per exemple, quan passam davant ca’n Nofre Janer. En Nofre era un conco meu. Entre els moments més explosius, el primer jaleo, el “fin de juerga” que es celebra un cop hem acabat el jaleo de Dissabte, o el lliurament de les canyes verdes i les culleretes de plata als membres de la colcada.
Encara us emocionau quan us vestiu per sortir?
I tant. I en molts altres moments.
N’hi ha alguns de més solemnes, o que us facin més respecte?
Potser el moment de més tensió és el moment del contacte amb el cavall. És un animal, ens coneixem, però no cada any és igual. Fins que les coses no estan en marxa, hi ha moments que estàs més tens.
Amb quin cavall o cavalls sortiu?
Amb un cavall meu, en Jerry, de vuit anys. El meu fill surt amb en Zahor, un cavall de setze anys, i mon pare surt amb en Goku, de nou anys, que és nostre.
“M’emociona especialment l’acte del lliurament de la bandera, però també quan la deixam. Són moments en què hi ha dins la plaça gent de totes les edats i que fan esgarrufar la pell”
Que té Ferreries que fa que les seves festes siguin tan estimades pels d’aquí i pels de fora?
Pens que Sant Bartomeu és una festa molt ordenada, en la qual el públic s’ha involucrat moltíssim. Tant quan anam a cercar el Caixer Batle com sa Capellana. Avui, són actes multitudinaris. El 1992, quan vaig dur la bandera, record que érem molts pocs quan vam anar a cercar el Caixer Batle. En tots aquests anys la gent ha descobert que la festa no és només el jaleo, sinó que hi ha moments de la festa que són iguals o potser més polits que el jaleo.
Si puguéssiu dedicar la vostra participació a la colcada a algú, a qui seria?
Potser a totes aquelles persones d’aquell temps que van fer possible que la festa sigui el que és.
Quins valors us agradaria transmetre als més joves? Per exemple, als que surten a la colcada, com el vostre fill…
Justament fa uns quants anys que fem una xerrada amb els joves que comencen per explicar-los la festa, que entenguin els protocols i els sàpiguen aplicar. Els ensenyem també un poc d’història, perquè no es tracta d’anar a repartir unes candeles, sinó ensenyar-los perquè ho fem, o per què repartim l’aigua-ros. A Ferreries no hi ha molta cosa escrita, referent a la història, però el poc que sabem, els joves ho han de saber.
