Fa temps que l’estrès laboral ha deixat de ser patrimoni exclusiu de directius, sanitaris o docents. A consulta, cada cop arriben més professionals d’oficis com instal·ladors, lampistes, fusters, mecànics o manobres. Són persones que estimen la seva feina, que “els hi va bé”, però que viuen esgotades, sense marge per descansar ni gaudir de la vida quotidiana.
Aquest malestar sovint es viu en silenci, sense posar-hi nom. Encara pesa molt la idea que l’esforç és “natural”, que si no pots aguantar és que “no vals”. Però, què passa quan l’exigència constant trenca la salut mental?
Una de les raons d’aquest silenci és cultural. En molts d’aquests oficis, fortament masculinitzats, expressar malestar emocional s’ha vist tradicionalment com un signe de feblesa. Parlar d’ansietat, insomni o desgast mental no encaixa amb la imatge de fortalesa, resistència i autosuficiència que s’associa al treball manual.
A més, els discursos sobre salut mental laboral han tendit a centrar-se en professions considerades “emocionalment exigents”, com la sanitat o l’educació. El resultat: invisibilització i manca de recursos específics per prevenir el desgast crònic d’aquests altres sectors igualment essencials.
A Menorca, la situació es veu agreujada per la manca de relleu generacional i l’augment sostingut de la demanda de serveis tècnics. La temporalitat turística, la pressió estacional i la dificultat per trobar personal qualificat generen jornades llarguíssimes, poc marge per a la conciliació i una pressió constant per complir terminis ( s’hi afegeix l’arribada de nova població amb alt poder adquisitiu, que incrementa encara més la demanda i eleva les expectatives) .
Reformes urgents, calendaris inflexibles i exigències elevades –sovint desconnectades de la realitat local– formen part del dia a dia, i també incrementa la càrrega mental: recordatoris pendents, pressupostos per fer, trucades per retornar, gestions administratives que es van acumulant. I encara més quan es tracta de professionals autònoms o petits empresaris, que no només executen la feina, sinó que també assumeixen la gestió del negoci.
El cap no desconnecta mai, i això contribueix a una sensació de saturació constant que es filtra a totes les esferes de la vida.
Els professionals es veuen atrapats entre la responsabilitat de complir i la por de perdre clients si posen límits. Sense cobertura, ni xarxa de suport, sostenen molt més del que poden.
Quan el cos diu prou
Aquest estrès no només desgasta emocionalment: es manifesta en forma d’ansietat, irritabilitat, desesperança, dolors crònics, insomni i esgotament. Molts no identifiquen aquests símptomes com un problema de salut mental, sinó com “el preu de la feina”. D’altres aguanten en silenci o recorren a la medicació.
Quan arriben a consulta, sovint ho fan al límit: desmotivats, amb una sensació de fracàs personal i sense energia. Expliquen la frustració de no veure créixer els fills, la dificultat per desconnectar fins i tot els caps de setmana, i la irritabilitat que afecta tant les relacions amb els clients com la vida familiar.
És urgent obrir converses i legitimar el malestar d’aquells col·lectius que sovint sostenen la quotidianitat amb les seves feines. Però també cal qüestionar una cultura laboral que glorifica el sacrifici silenciós i premia qui no s’atura mai, encara que sigui a costa de la salut física i emocional.
És cert que una part de la població valora que tot funcioni de manera ràpida i eficient: que una avaria es resolgui en poques hores, que una reforma acabi abans de l’estiu, que algú respongui al telèfon encara que sigui en cap de setmana. Però sovint s’ignora –conscientment o no– el cost humà que implica aquesta eficàcia aparent.
Potser ha arribat el moment d’assumir que el benestar d’alguns no pot continuar recolzant-se en l’esgotament silenciat d’altres. La salut mental no hauria de dependre de la professió ni de la classe social.
Perquè ningú pot sostenir res, si està a punt de caure.
