Parlaré d’Art, principalment del segle XV, que va ser tant important per a la humanitat. Va ser una època de grans avanços en la manera de viure i també d’esdeveniments com el descobriment d’Amèrica. També a nivell de creadors pictòrics on en aquest període van aflorar vertaders artistes universals com Leonardo da Vinci, Michelangelo Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli i molts més.
Un bon amic em va dir:
–Estàs a n’es punt d’aprendre a pintar.
–Sempre m’ha apassionat.
–Idò, posa’t en contacte amb el professor José María Parramon, qui dona un curs d’art per correspondència.
I així ho vaig fer. Vam ser grans amics, i com a professor i alumne em va aconsellar:
–Has d’estudiar als pintors del Renaixement.
Va ser l’impuls que necessitava per aprofundir en el seu món. De La Gioconda en vaig quedar enamorat de la Pintura i la volia pintar, però el professor em va dir:
–Espera un poc, i si un dia la pintes, fes-ho emprant una tècnica actual.
Açò era quan jo tenia 16 o 17 anys i ara qui en tenc 78 l’he pintada, esper que us agradi.
No sé què devia passar quan en Leonardo la va pintar, però hi ha un misteri, és màgica, sent un de les obres d’art més importants.
Un dia a París vaig a anar al museu del Louvre a veure-la. Abans vaig haver d’esperar una cua qui no s’acabava mai. Tothom la volia fotografiar. Molts la consideren com a l’original perquè era la versió que sempre anava amb en Leonardo.
El rei Francesc I de França s’havia enamorat del pintor, també pels seus grans invents qui l’havien ajudat a Itàlia amb màquines de guerra i se’l va endur a París, instal·lant-lo al palau Cloux, a prop seu. El pintor va morir tres anys més tard, i així el quadre va quedar en mans del rei. I aquest és el quadre qui actualment s’exposa al museu del Louvre, convertint-se en una icona i referent universal del món de l’art.
Posant-me en contacte amb el museu del Prado, em van aclarir com temps enrere, quan regnava el rei Felip II a Espanya, a través de mecenes compraven obres d’artistes de renom arreu del món. I en una d’aquestes van aconseguir entre molts manuscrits d’en Leonardo la Mona Lisa qui penja actualment al Prado.
Em comentaren que al 2012 van fer una anàlisi de la pintura i decidiren restaurar-la, perquè amb tantes capes de vernís s’havia ennegrit la pintura. La restauració va durar dos anys i durant el procés anaven de sorpresa en sorpresa fins que arriben a descobrir que no era una còpia qualsevol, essent autèntica del taller del Mestre, realitzada entre el 1503 i el 1519. L’obra va ser realitzada probablement per un alumne avantatjat, però ara sabem que el mestre Leonardo retocava totes les versions que sortiren del seu taller.
Així que es podria tractar a la del Prado com a original, un fet que l’ha revaloritzat moltíssim, tot i que també se sap que n’hi ha d’haver més d’originals provinents del taller d’en Leonardo.
Vull agrair al museu la seva amabilitat que van tenir en atendre’m.
Recercant la història de La Gioconda he trobat un llibre titulat Poesia italiana dintre de la col·lecció Les millors obres de la literatura universal a on es recullen obres de poetes del Renaixement i de la que a continuació vos n’extrec algunes.
Pot aixecar-se el sol a l’orient
Pot aixecar-se el sol a l’orient
sense cap raig i enrogit pels vapors;
i la lluna, tacada per colors
obscurs, sembla menys bella i menys lluent;
i del cel són sovint en un moment
preses pels núvols tantes esplendors;
i les llums nostres que són molt menors,
devenen res per poc que sigui el vent.
Però aquells ulls esplèndids, dins dels quals
Amor fabrica i trempa les sagetes
que em travessen el cor am passió,
boira ni vent no apaguen: són iguals
com foren sempre, dues vives flametes
que lluen més que cap altra esplendor.
1313 – Giovanni Boccaccio
Cançó de Bacus
És bella la jovenesa
i passa avall en un dia!
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Mireu: Bacus i Ariadna,
bells i l’un per l’altra ardents:
com que el temps fuig i ens enganya,
sempre junts estan contents.
Nimfes, sàtirs i altres gents
són feliços cada dia.
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Per les nimfes, satirets
alegres i enamorats,
a les grutes i als bosquets,
paren paranys amagats:
i per Bacus escalfats
ballen, salten tot el dia.
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Les nimfes riuen el fet
per ells d’haver estat caçades:
no fan a l’Amor retret
sinó les gents malcarades:
ara, aquí, totes plegades
toquen, canten tot el dia:
per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Ve muntat com un fardell
Silenus sobre un somer:
content, embriac i vell,
que no sap els anys que té.
I si el cos ja no el sosté,
ell canta i riu tot el dia.
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Mides ve, tot gentilesa:
ço que toca, ho torna or.
Si no us dóna jovenesa,
de què us serveix un tresor?
Com pot sentir cap dolcesa
qui sedeja tot el dia?
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Que ara no escolti ningú
de demà les meravelles;
joves i vells, cadascú,
tots contents, mascles, femelles;
fora tristes cantarelles:
fem tabola tot el dia.
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
Dones i joves amants,
visquen Bacus i l’Amor!
Visquen ballades i cants!
Cremi de dolcesa el cor!
Fora fatiga i dolor!
Al destí, fem: així sia!
Per qui la vulgui: alegria!
De demà no hi ha certesa.
1449 – Lorenzo de Médici
Així com en la ploma i en la tinta
Així com en la ploma i en la tinta
hi ha l’alt i el baix i el mediocre estil
i en els marbres la imatge rica o vil
segons el nostre enginy trenqui el precinte,
així, senyor estimat, dins el pit vostre,
tant com orgull la humilitat hi nia;
i jo només en trec el que em plauria,
tal com, gement, la meva cara mostra.
Qui sembra sols sospirs, plors i tribull
(l’humor del cel terrestre, simple i sol,
es fa divers per diverses llavors),
només plany i dolor sega i recull;
qui la bellesa es mira amb tant de dol,
penes certes en treu, planys i amargors.
1455 Michelangelo Buonarroti
La meva intenció ha sigut la de retre un homenatge al gran mestre Leonardo da Vinci.
