Aquesta setmana, el meu fill de sis anys, alumne de primària de CEIP Castell de Santa Àgueda, va dur a casa una feina que em va fer pensar. Havien treballat sobre el poble: descobrint el seu entorn, identificant les institucions i completant un mapa que, com deia aquell, no només descriu un lloc, sinó que construeix la realitat de qui l’habita. Ho van arrodonir amb una ascensió fins a l’Ermita de Ferreries. Des d’allà, amb la vista privilegiada, vaig pensar: no hi ha millor aula que aquesta.
Perquè viure en un poble com Ferreries permet que els infants no només aprenguin sobre la seva comunitat, sinó que la visquin de manera activa. Poden córrer, explorar, saludar tothom pel carrer i, sobretot, sentir que formen part d’un teixit real. Això és educar en llibertat. I això, com diu un proverbi africà que m’agrada especialment, “per educar un infant fa falta tota la tribu”.
Quan la pandèmia va tancar les escoles, vam comprovar com el nostre sistema social es sostenia en gran part gràcies a aquests centres. Amb les portes tancades, tot semblava desmuntar-se com un castell de cartes. Sense les escoles no està completa la tribu i el que es posa en evidència de rebot són les escasses o nul·les polítiques de conciliació. Aquells països que més aposten per la infància mitjançant polítiques públiques casualment són els que tenen també millors resultats en matèria d’igualtat. És un win-win en tota regla.
Si l’Estat del Benestar cotitzés en borsa, no ho dubtaria ni un moment: ho invertiria tot en educació. Guanyaríem en equitat, en convivència, en justícia social. I no només dins l’aula.
L’educació passa a l’escola, però també a les places, als carrers. És aquesta la millor definició d’aprenentatge vivencial, de pedagogia del territori. I és precisament aquesta combinació d’escola i poble la que pot ajudar-nos a formar ciutadans en majúscules, persones capaces de col·laborar, pensar i estimar allò que els envolta.
Potser ha arribat l’hora de reimaginar l’educació des dels marges. De tornar a veure els pobles no com a perifèria, sinó com a cor de la innovació pedagògica i social. Potser el moment que vivim ens convida a mirar enrere per avançar, i a reconèixer que el futur passa, de nou, per la tribu.
I el que li vaig dir al meu fill quan m’acabava d’explicar el que havia après, és que des d’allà dalt, des de l’Ermita, Ferreries es veu petita, però conté un món.
