El poble Jaminawa, en el seu mite d’origen, conta que els avantpassats creuaven un riu passant per damunt un tronc enorme. Després que uns varen passar cap al marge, i quant encara no havien passat tots, els que estaven damunt el tronc, van sentir com es movia, en realitat no era un tronc, sinó un enorme caiman que de manera violenta va tirar a les persones que estaven damunt sa seva esquena.
Així, el poble Jaminawa es va dispersar, un grup va quedar al marge dret, s’altre al marge esquerra i altres van caure dins les aigües. Els qui van caure no van sobreviure i es varen convertir en Esperits que viuen dins ses aigües.
Aquest mite d’origen es important conèixer-lo per sabre s’estil de vida dels Jaminawa. Tenen un esperit nòmada i lliure. Viuen entre els 3 països Bolívia-Perú-Brasil. Ells hi eren moltíssim abans que ses fronteres fossin definides. Actualment sa gran majoria viu al Brasil, encara que sa temporada de collita de castanya, hi ha famílies que passen uns mesos a Bolívia.
I una altre característica cultural des poble Jaminawa, quant una persona rellevant dins sa comunitat mor, tenen sa costum de cremar sa casa i totes les seves pertinències i abandonà sa comunitat per començar una nova etapa en un altre lloc.
Al Brasil, gràcies a sa constitució de 1988, els pobles indígenes van poder accedir a tenir sa terra demarcada. Un gran èxit del moviment indígena al Brasil. Sa constitució establia un temps de 5 anys per a que sa FUNAI, Fundació Nacional de s’Indi, realitzes els estudis antropològics, geogràfics i jurídics per titular, de manera col·lectiva el territori. L’extensió depèn de varis factors: població, usos i costums de cada poble… i contempla s’idea de territori-cultura. Per exemple, si per un poble indígena és important per la seva practica religiosa unes cascades, el seu territori ha de contemplar i s’han d’incloure dins sa terra demarcada… i així passa amb els cementiris dels avantpassat, amb determinada espècie animal o vegetal. Açò és una mostra clara de respecte a sa cultura i als pobles indígenes.
Una vegada feta sa demarcació, tota persona-família que estigui dins sa terra indígena ha de sortir i s’Estat compensa donant un títol de propietat en un altre lloc. Moltíssimes vegades aquest procés de desocupació de sa terra indígena és motiu de forts conflictes entre indígenes-invasors-policia.
A pesar de que sa constitució brasilera diu que s’ha de demarcar ses terres indígenes, no sempre s’ha complert. Es paper és capaç d’aguantar qualsevol frase polida. Més de 35 anys després molts de pobles lluiten per demarcar ses seves terres.
Els temps més difícils van ser s’època d’en Bolsonaro, que en campanya, va prometre que no demarcaria ni 1 cm de terra indígena… i ho va complir. El seu discurs de: “massa terra per tant poc indígena”, va començar a ser anunciat com una proposta d’expansió de s’agronegoci. Els grans propietaris de terres i els cercle d’empresaris de soja i blat-d’indi transgènic sempre han vist l’Amazonia com un espai improductiu. I els indígenes com un obstacle per aconseguir apropiar-se de les terres. Sa demarcació de terres indígenes entrava en sa batalla política.
Avui en dia, els avanços tecnològics, ens ajuden a confirmar una constatació que ja sabíem. Demarcar ses terres indígenes és sa manera més eficaç de protegir l’Amazonia. Els satèl·lits ens mostren ses àrees desforestades. I en tot el Brasil podem comprovar que, on hi ha terra demarcada sa selva continua intacte. Sa cultura indígena és de protegir, subsistir de sa selva però sense depredar.
Hi ha terres indígenes que han vist passar generacions i generacions i el seu entorn no ha canviat. Ara bé, ara ses terres indígenes, en alguns llocs, s’han convertit en illes biològiques que tenen un impacte en sa biodiversitat. Terres indígenes amb una extensió gran, però envoltades de terres sembrades de soja i blat-d’indi… així sa biodiversitat cau en picat i genera un impacte en sa forma de vida dels pobles indígenes.
Demarcar sa terra és un pas important, però mai es definitiu per protegir sa selva i sa cultura dels depredadors. Hi ha casos, com sa terra indígena Yanomami, que els cercadors d’or il·legals entren per fer fortuna deixant un rastre de mort i destrucció. Per separar s’or d’altres minerals empren mercuri, aquest mercuri acaba dins s’aigua i a través de sa cadena alimentaria arriba al indígenes Yanomami quant mengen peix.
També, dins ses terres indígenes hi ha cada vegada més activitat il·legal: caçadors, pescadors, llenyataires… I tota aquesta activitat és veu beneficiada amb s’impunitat que ofereix ses enormes distancies.
N’Antonio, indígena Apuriná, que també lluita per demarcar les seves terres, em dirà amb una lògica senzilla i contundent: “així com nosaltres -indígenes- no anem matant es bestiar de ses finques, perquè entenem que son dels ramaders. Ells, -els no-indígenes-, no haurien de venir dins ses nostres terres per caçar porcs senglars o altres animals. Nosaltres som custodis dels animals, ells corren lliurament per sa selva, quant hem de menjar, podem anar as “magatzem” per alimentar els nostres fills”.
Sa lentitud en el procés demarcatori duu més conflictes. El poble indígena Huni Kuin, fa més de 20 anys que lluita per demarcar el seu territori en el riu Envira. Al llarg d’aquest anys ja s’han format 3 grups de treball amb antropòlegs, historiadors i geògrafs. El primer grup va ser segrestat unes hores i destruït els seu equipament -GPS, ordenadors…- per els ramaders em clar rebuig a que sa terra fos demarcada i haguessin de sortir d’allà. I el delicte va quedar impune. El segon grup de treball no va aconseguir acabar per falta de pressupost. I el tercer està a punt d’entregar el seu informe tècnic.
Del primer grup de treball al darrer, en aquest 20 anys, s’ocupació de nous colons dins ses terres indígenes s’ha multiplicat. I açò durà molts més conflictes quant demarquin les terres. Els nous colons venen atrets per s’abundància de pesca i caça que els indígenes han sabut mantenir. Però els nous colons venen amb sa lògica de desforestar per posar vaques. Així inicien un procés de destrucció de sa selva i deixen àrees sense peix ni caça.
N’Estefania, indígena Huni Kuin i lidereça del seu poble, em dirà: “necessitem demarcar les nostres terres perquè darrera nosaltres venen els nostres fills, els nostres nets… quina terra els hi deixarem?”
En Lauro, indígena Jaminawa, fa més de 25 anys que lluita per demarcar el seu territori en el riu Caeté. I sa mateixa historia de conflictes amb no indígenes, de retràs administratiu, de veure com poc a poc els bens de sa natura son espoliats.
En Lauro com Jaminawa que és, ha renunciat, en certa manera, a sa seva idiosincràsia com a poble. Sa lentitud administrativa en demarcar fa que ell -ni la seva família- hagi sortit cap a unes altres terres i acabi, així poc a poc, amb sa seva cultura.
Els antropòlegs recomanen demarcar varies terres per es poble Jaminawa i així poder facilitar aquest nomadisme característic d’aquest poble.
Mentrestant sa lentitud administrativa, els pobles indígenes sense terra demarcada segueixen lluitant per defensar un tros de terra que sempre ha sigut d’ells, però que sa lògica capitalista hi ha posat els ulls.
Els pobles indígenes ens ensenyen que l’esser humà pot viure de manera senzilla i harmoniosa amb l’entorn sense haver de destruir-lo. I ens mostren el camí: defensar l’Amazonia passa per demarcar totes les terres indígenes possibles.
