Recordant primaveres dels anys 80,
qui van ser molt importants.
Vos ho contaré en un instant,
vaig obrir sa finestra
i vaig quedar il·luminat
de tanta claredat,
s’abril havia arribat.
Es trastos de pintar vaig agafar
i cap al camí del Pilar
me’n vaig anar
de carregat que anava
no sé com vaig arribar.
Aquell dia anunciava cosa especial.
Davant Binideufà em vaig plantar
i pinzell en mà, a pintar em vaig posar.
En Nando va passar,
–Què fas?
–Mira, vull pintar.
–Vine allà darrera,
que hi ha un ametler florit,
veuràs que polit. Està ben vestit.
Es quadre vaig pintar
i vos l’he hagut de mostrar,
avam si us agradarà.
A n’es Saló de Primavera el vaig presentar
i me’l van premiar
amb una primera
medalla em van obsequiar.
No me n’he separat mai des quadre,
de sa primera de devora la mar.
Una primavera amorosa
Era un home fadrí de 22 anys qui estava enamorat de na Joaneta, aquella qui venia de Sa Canaleta. Era en Jesús, i deia «Na Joana no m’estima, no sé que més fer. Galetes li podria regalar».
Ell era el criat que els senyors havien deixat per ajudar a madona. La pentinava i li posava els rulos, ella no tenia fills i se l’estimava.
–Madona, –li diu en Jesús– vine que bons consells m’has de donar.
–Mira, a les dones amb bones hi has d’anar, a poc a poc, suaument i no amb les masses de rompre, sinó amb les d’ajuntar-ho, ho comprens?
–Saps que li agradaria que li regalassis? Jo t’ho diré, un lloro.
Quan en Jesús va anar a comprar-ne un, la dependenta ja el va avisar:
–Alerta has d’anar, que ho xerrima tot.
El lloro anava repetint:
–Jo som polit, no som petit.
Madona se’n va anar i na Miquela, la criada, va entrar.
–Hola Jesús, què fas?
–Mira, he comprat un lloro que vull regalar a na Joana.
–Ah, molt bé! Vine, dona’m una besada d’amic, que no passa res.
Na Miquela va fer una truita per als senyors qui havien de venir a dinar. Però un mal moviment va fer que quan l’anava a girar, van caure en terra ella i truita.
En Jesús tot aclaparat «I ara, que faig». Na Miquela estirada cames eixancada. «L’he d’ajudar» i no sap com va fer-ho, però el cas és que amb poca traça al final va resultar que en tos d’aixecar-la hi va caure damunt. Ara bé, no sé que va passar, però molt contents es van alçar. Ell diu:
–Açò no ha de tornar a passar que demà ve na Joaneta.
–Demà jo no hi seré –li va contestar ella.
En sol demà l’amo, madona, en Jesús, na Joaneta i el lloro a les nou del matí es disposaven a berenar.
–Quin lloro més polit! –digué na Joana.
–Tu ho ets més de polida! Te’l vull regalar.
–Què dius! I amb aquests colors!
–Sí, sí, per a tu serà!
–I què xerra?
–Sí, demana-li coses.
–Què dius polit? –adreçant-se al lloro.
I ell lloro comença a dir:
–Açò qui és! La qui duu les banyes! –però no el van entendre.
–Què dius?
–Silenci! –exclamà madona– Que el lloro xerra. Ei, que vols dir polit?
I el lloro ben engrescat amollà:
–Ei, ei, na Miquela a n’en Jesús va besar i també a un amic que va entrar.
–Ei, ei, Na Miquela, na Miquela, una truita va fer i truita i Miquela van caure i la falda es va esquinçar.
–Ei, ei, en Jesús diu què faig, l’he d’aixecar i damunt s’hi va posar.
–Ei, ei i quan es van alçar molt contents van quedar.
–Ei, ei, açò no tornarà a passar, van dir.
–Ei, ei, però truita van fer.
–El lloro s’ha fet un embull! Ho ha confós tot!–digué l’amo.
En Jesús plorava.
–Joana, et vols casar amb jo? No va passa res d’açò! Pensa que de l’ocasió neix la passió i la humanitat quan comença ho ha d’acabar.
Madona va posar-hi pau i passat un temps en Jesús i na Joana es van casar i vuit fills varen tenir. A cada primavera naixia un infant i els van premiar per família nombrosa.
A Ferreries, dia 15 n’Anna Maria i jo partírem cap a l’auditori. Era un capvespre plujós, sabia que hi havia una actuació, però no qui havia de cantar. En començar les primeres notes de guitarra va sortir n’Eva Pons, a qui no coneixia. Em va sorprendre molt gratament, va demostrar una gran categoria. Crec que és professora, en tot cas ella i els seus amics ens oferiren una actuació excepcional amb versions de na Cecília i L’amo de son Carabassa. Ens va donar una lliçó de saviesa.
Descubriu l’auditori, que és una bona font de cultura.
Vicent Pons, del camí de sa Rovellada
