Per Miriam Triay/DFerreries. Miquel Àngel Maria Ballester (Maó, 1965), és llicenciat en estudis eclesiàstics (Facultat de Teologia de Catalunya, 1991) i expert en anàlisi i intervenció social (Universitat Complutense, 1997). Exconseller de cultura i educació del Consell de Menorca, i actualment, professor de l’IES Josep Maria Quadrado, acaba de publicar la seva darrera obra, El signe de la creu. Una meditació cristiana (Lleonard Muntaner, col·lecció Tornaveu, 12).
Es tracta d’un assaig de recerca i investigació, centrat, com diu el mateix títol, en el símbol de la creu i l’evolució d’aquest que, encara que sigui universal, i aparegui en molts contextos d’arreu del món; Miquel Maria ha volgut analitzar dins el marc teòric de la teologia i el cristianisme.
Com sorgeix aquest llibre?
Hi ha, d’una manera molt clara, un ‘QUÈ’, que defineix els motius per fer aquest llibre. I es divideix en dues preguntes o dues sensacions.
Per una banda, curiositat, davant un símbol que no només és cristià. Tot i que per als cristians sigui l’emblema principal. Per poc que t’hi fixis, el signe de la creu està present en tots els temps, en totes les cultures, i amb molts significats diferents. A vegades sense sentits de caràcter religiós, sinó purament funcionals. Com, per exemple, el signe de sumar, que simplement expressa una funció matemàtica.
Trobam simbologies de tot tipus, al voltant d’aquest símbol, arreu del món, i en molts contextos diferents. I açò fa molts anys que em crida l’atenció.
I, per altra banda, l’altre sentiment és de perplexitat, davant un fet innegable, un fet paradoxal, i és que la creu és el símbol cristià per excel·lència, però curiosament, quan miram la creu no la veim, no el que significa realment. La creu és signe de tortura. Però ens hem acostumat tant a veure-la, que ja no analitzam ni reflexionam el seu significat. Com bé diu un teòleg alemany que mencion al llibre: a la creu no convé acostumar-s’hi.
Cal, en aquest sentit, i com diuen altres pensadors, que rescatem el significat originari de què vol dir la creu, què simbolitza. I no l’oblidem.
Quan se li desperten aquestes reflexions, aquestes curiositats?
No sabria posar una data exacta, però potser fa vint anys que em va començar a cridar l’atenció tot açò. I, per tant, d’una manera no programada, fins i tot desordenada, m’hi he anat ficant, he anat fent lectures de tot tipus, de simbologia, literatura, teologia, història de la religió, del cristianisme…
No tenia intenció de fer cap llibre, idò. Va ser com a una curiositat personal, que em movia a descobrir i recercar. No va ser fins a la conversa que vaig tenir amb un conegut autor, que em vaig plantejar la idea d’editar-ho. Francesc Vicens, musicòleg mallorquí i autor del llibre La música que ve de Déu, número 3 de la col·lecció Tornaveu (editorial Lleonard Muntaner), em va animar a publicar el meu propi recull de coneixement, en aquesta mateixa col·lecció, centrada en el diàleg fe-cultura, i que intenta actualitzar el discurs del cristianisme per la sensibilitat i l’època actual.
La meva quedada amb Vicens va ser un estímul directe, que em va ajudar a prendre la decisió de publicar, i de contactar amb els responsables de la col·lecció Tornaveu.
Després d’anys de curiositat i investigació idò, què fa una volta decideix que ho vol convertir en un llibre?
Encara que dugués dues dècades consultant diverses fonts, llegint llibres i articles, i estudiant tot el que podia sobre el tema, vaig haver de rellegir-me tot el que vaig poder. Hi havia molta cosa a ordenar, a cercar, i recuperar. Però també, s’havien d’afegir novetats, articles o llibres més recents, amb investigacions clau.
Com, per exemple, m’interessava molt què diu la teologia feminista i, concretament, la cristologia feminista. La feina que fan teòlogues, des d’una posició ideològica i teològica feminista, sobre la masculinització del cristianisme que s’expressa en la representació de Jesús, però sobretot en la de Déu.
Que la representació de Déu hagi estat habitualment una imatge masculina, ha condicionat molt el cristianisme, i ha fet que s’empapi també del discurs patriarcal que ha dominat la cultura occidental des de sempre.
El cristianisme des dels orígens és un fenomen plural, divers, i per tant, així és com l’he volgut ensenyar.
El tema de la cristologia feminista sembla molt interessant…
Sí. A jo m’interessava molt sobretot en aquest moment actual, on, per una banda vivim la nova onada feminista, i per altra, de ressorgiment d’un discurs antifeminista perillós. Que, a més, està calant entre els joves. Fet que em preocupa bastant, com a pare, professor i ciutadà. I en aquest sentit, crec que tant la teologia, com la cristologia feminista tenen molt a aportar.
Quina diferència hi ha entre ambdues?
La teologia és una reflexió sobre el fet de creure. La cristologia és una reflexió específica sobre la figura, el significat de Crist.
I ara que ja el té acabat, quin camí seguirà aquest llibre?
Bé, els llibres tenen una vida incerta quan els fas. Jo estic molt agraït a la iniciativa de publicar-lo dels responsables de la col·lecció Tornaveu. Una que forma part del llistat de col·leccions diverses de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner, i que, a més, està apadrinada, per la també mallorquina Fundació Parresia, impulsada per Gabriel Amengual, capellà mallorquí i exprofessor de filosofia de la UIB. La voluntat, tant d’aquesta fundació com de la col·lecció avalada, és fomentar el diàleg fe-cultura.
Clar, el fet que sigui una col·lecció consolidada fa que ja tengui el seu públic. El meu llibre serà el número 12, i ja hi haurà gent esperant-lo. Però aquestes persones es concentren molt a Mallorca.
A Menorca no s’ha consolidat, no ha calat tant. Per tant, la idea amb el meu llibre, és intentar fomentar la col·lecció a la nostra illa. Les presentacions a Menorca seràn a Maó el 10 d’abril, al Museu de Menorca, i a Ferreries el 14. A més, jo m’oferesc per quedar i trobar-nos amb qualsevol grup, biblioteca, lectors, parròquies… que els interessi aprofundir a partir de la lectura.
Cal destacar, que és un llibre de lectura fàcil. De lletra gran, i d’unes noranta pàgines.
A quin públic diria que va dirigit idò, el llibre?
El fet que sigui escriptor, i no teòleg, ha fet que aquest llibre tengui una estructura i un llenguatge amb vocació literària. Que no només tengui part de recerca. Així, he escrit aquest llibre en una triple perspectiva. Que fos un llibre que aportés alguna cosa a gent formada en teologia, cultura, antropologia, filosofia o història, i que, per tant, el llibre no li caigui de les mans, per dir-ho d’alguna manera. Que resulti d’interès per a gent iniciada.
Però alhora he fet un esforç per no emprar tecnicismes, i si n’emprava, explicar-los bé. De donar-li una dimensió literària, narrativa. Perquè pugui arribar a un públic més ample, a un públic no iniciat ni especialitzat. Però que aquest tema els interessi per raons religioses. Una persona cristiana, o que s’interessi pel cristianisme.
Però també he escrit el llibre amb la intenció que pugui interessar a un lector no cristià, obert al que li pot dir una persona que reflexiona sobre el cristianisme. Els llibres que tracten sobre la fe cristiana, fins i tot, de teologia, no són llibres dirigits només a creients, hi ha moltes persones atees i agnòstiques, que per raons concretes, els interessen la teologia i la reflexió sobre el fenomen religiós.
Per acabar… imagin que té pensat fer cap més obra relacionada amb el tema?
I tant! Tenc una carpeta a l’ordinador on guard totes les idees que em venen al cap, de coses que m’agradaria escriure, i ja avui dia és impossible que tengui prou vida per escriure-ho tot. Tenc un amic que diu: ‘el dia que vaig néixer ja s’havien publicat més llibres dels que podré llegir en tota la meva vida’. Viure com a lector és triar. I viure com a escriptor també. No pots escriure sobre tot allò que t’interessa.
En aquest cas, vaig haver de triar. A més de perquè és un tema molt extens com a tal, també ja que els llibres d’aquesta col·lecció són breus, i només tenia unes noranta pàgines d’espai. Així que vaig treure capítols sencers sobre temes que potser m’hagués agradat comentar, i ho miraré de fer en un futur. Com, per exemple, la creu en la cultura popular de Menorca, d’arrel tradicional. Aquest tema em feia especial il·lusió. En costums, festes, menjars, representacions iconogràfiques, cançons, gloses… la creu està present a molts llocs.
Segurament faré més coses per aquest camí, d’assaig teològic. Però, fins ara, realment m’havia centrat més, i gairebé en exclusiva, en la narrativa de ficció, i en aquest sentit, ja estic treballant en una nova obra. Així que també seguirem fent feina cap aquest camí. No deix d’escriure, però tampoc fris a publicar res. A poc a poc, i amb bones.
