Quan feia part de l’Equip Itinerant, juntament amb na Geni, religiosa de la Fraternitat Verbum Dei, vam itinerar pel Vicariat de Requena. Té una extensió de 82.000 km2, gairebé 3 vegades Catalunya. El riu Amazones creua el Vicariat i a banda i banda, extensions d’aigua i selva.
Allà, a la ciutat de Requena, vam tenir una conversa amb Roberto Taful, president de la Federació Indígena del riu Tapiche, a més de mantenir una conversa per conèixer les problemàtiques de les diferents comunitats indígenes, volíem tenir l’autorització per visitar i romandre unes setmanes entre ells.
Roberto ens va facilitar el contacte d’un professor. Així vam conèixer Humberto Huaninche.
Humberto és indígena Kapanawa, Kapa: esquirol, nawa: gent. Després de formar-se com a professor, va anar fins a la comunitat Limón Cocha, on va exercir de professor durant dues dècades.
Després d’un temps de conversa, combinem pujar el riu Tapiche d’aquí unes setmanes per visitar les comunitats. Ens informa de la quantitat de combustible necessari per arribar fins a Limón Cocha -200 litres- i el temps que invertirem, amb un motor 13, a serpentejar el riu -7 dies- per recórrer aquests 440 km riu amunt.
Humberto ens explica que els Kapanawa porten vivint al riu Tapiche des de fa centenars d’anys. Els seus avis van néixer aquí. Compte de les penúries que com a poble van passar i segueixen passant actualment. Ens explica que, recorda de quant era petit, trigaven un mes a baixar, en canoa i rem, des de la comunitat fins a la ciutat de Requena. Viatjava tota la família. Portaven una mica de farina de iuca i iuca crua. Pescaven i caçaven pel camí. Dormien a les extenses platges que es formen a l’estiu. Tractaven de portar algunes pells d’animals i peix sec per intercanviar per hams, fil de pescar, sal, sucre, matxets…
Explica que, abans el seu poble vivia més a prop del riu Amazones, però la constant arribada d’europeus i colons, amb els seus agressius mètodes, va fer que fugissin riu amunt. Els estats per cobrir la demanda de làtex, va portar mà d’obra de llocs on la pobresa era gran i oferia terres per als nous colons per extreure’n el làtex. Els nous colons treballaven per als grans patrons que controlaven les terres i el comerç del cautxú, a Perú va ser famosa la Casa Arana. Aquests van anar creant un sistema d’esclavitud, els nouvinguts eren enganyats pels patrons, obligaven a vendre el làtex per a la Casa Arana.
Els estats també varen recórrer a l’esclavitud del indígenes, al manco fent ulls grossos, la Casa Arana va arribar a tenir 10,000 indígenes esclavitzats en tota la Amazonía peruana. En aquella època de molta demanda de làtex, els patrons, amb el seu exèrcit, entraven a les comunitats indígenes i segrestaven tants homes com poguessin per tornar-los esclaus. I totes les dones possibles per a treballar. Aquella època coneguda com les “correries”, eren verdaderes caçaries humanes. Van ser segrestats assassinats milers d’indígenes. Fins i tot hi havia patrons que marcaven les seves inicials als cossos dels indígenes com a senyal de propietat. Al Perú, un al·lot entre els 10-12 anys tenia un valor de 500 soles. Una al·lota de la mateixa edat uns 300 soles.
Els capatassos fent gala de la seva duresa i crueltat cometien innombrables injustícies. Humberto ens explicarà que, recorda perfectament, quan tenia uns 10 anys i al seu pare li van robar la feina de diversos dies. El capatàs havia d’arribar aquell dia per recollir el làtex. La mare d’Humberto estava malalta amb febre. En arribar el capatàs van pesar el làtex. Al final de la transacció, van canviar 3 dies de treball per una pastilla per combatre la febre de la seva mare. Els capatassos i patrons van fer fortuna enganyant i robant.
Humberto ens explicarà que el seu poble va ser aniquilat per les malalties portades pels europeus i, sobretot, pel sistema d’esclavatge que van crear. A més de robar-li les terres, eren esclavitzats. Els indígenes fugien selva endins i van anar pujant riu amunt, cap a les capçaleres per fugir de la violència, l’esclavitud i l’explotació.
Així, el poble Kapanawa va anar dispersant-se, un grup va arribar fins a la naixent del riu Tapiche i van creuar la serralada de la Serra del Divisor, actual frontera política entre Brasil i Perú, arribant a Brasil pel riu Moa. En la serralada neixen diversos rius, uns, en la seva vessant peruana desemboquen a l’Ucayali, uns altres, en la seva vessant brasilera, desemboquen en el Solimões.
I el poble Kapanawa es va partir en dos. I a cada costat, van patir els embats de l’esclavitud, la violència, la mort i el prejudici.
Van aparèixer les estratègies per sobreviure.
Al Brasil es van invisibilitzar. Uns es van casar amb no indígenes. Altres vegades les dones van ser segrestades per casar-se amb patrons. Ser indígena era sinònim de persecució, així que uns altres és varen negar. Negar-se per continuar vivint. Deixar enrere el que m’identifica com a “indi”: costums, idioma, referents, memòria… Així van estar dècades, fins que fa uns 20-25 anys que el poble Kapanawa va tornar a ressorgir. “Qui som?” I van començar a reescriure i resignificar la història des de l’espiritualitat, des de la memòria, des dels ancestres.
Estan en camí. Han de lluitar contra un estat que ja no els considera indis i per això no els vol demarcar el territori. Han de lluitar contra una societat que no els vol indis. Abans els perseguien per ser indis i es van negar. Ara volen ser reconeguts com a indis i els veuen com a no indígenes perquè no xerren l’idioma, utilitzen telèfons, van a l’universitat…
Al Perú sempre van ser Kapanawas, però van patir l’estigmatització, el racisme, l’abandonament de l’estat i el menyspreu. Aquestes actituds van anar minant l’autoestima del col·lectiu. “Res del que sabem serveix, la nostra saviesa i cultura és estèril, deixem de comunicar-la. No servim”. I així es va anar donant el procés de “blanquejament”. L’idioma Kapanawa és va anar morint poc a poc. Sense canals de transmissió. Sense persones que sabessin expressar-se en Kapanawa. Fins a arribar a escasses 117 persones que actualment el coneixen, segons dades del Ministeri de Cultura del Perú.
Humberto Huaninche xerra Kapanawa i ens porta fins a Elena, una dona gran de 82 anys i que tot just entén l’espanyol i es comunica amb fluïdesa en Kapanawa. Volem entrevistar-la i registrar una de les àvies sàvies de la cultura Kapanawa. A la seva humil casa, escoltarem les seves històries. El seus fills, Germán i Limber, ens traduiran per a nosaltres les seves histories.
Humberto fa anys que veu amb molta preocupació com el seu idioma desapareix. Ens dirà amb tristesa: “per què serveix el meu idioma sinó el puc xerrar amb ningú?” . Veig com va ser i continua sent ferida l’autoestima col·lectiva d’un poble. I clar, les cultures són dinàmiques i es transformen quan es relacionen amb altres, però les cultures dels pobles indígenes han estat terriblement violentades, prohibides, menyspreades, ridiculitzades, assenyalades de salvatges… accelerant així un procés de destrucció.
A través de n’Elena coneixem una altra dona major que sap xerrar Kapanawa, n’Elvira d’uns 80 anys. La convida per venir a casa de n’Elena un capvespre de conversa. Li contem el que estem fent allà a Requena i del nostre desig de conèixer la historia del kapanawas. La primera reacció de n’Elvira es negar-se: “jo no som indígena, no sé xerrar kapanawa. No m’agraden els “kapachos”. Kapachos és sa manera despectiva emprada pel món blanc per dirigir-se despectivament als indígenes kapanawa. Ens comença a contar algunes històries dels seus pares i de quant era petita. Diu que els seus pares eren brasilers i que varen venir en temps del cautxú. Totes les seves histories son per distanciar-se de la identitat indígena. Una vegada n’Elvira se’n va, n’Humberto i n’Elena ens confirmen que ella es kapanawa i xerra s’idioma. Però hem estat testimonis que encara desconfia de dos blancs desconeguts. Que sa por, el patiment, el negar-se com estratègia de supervivència és encara un fet.
Escoltant Humberto, n’Elena i n’Elvira em connecto amb la història de Menorca, dels meus avis i mare. Pens amb el menorquí-català i com va ser víctima d’un procés de destrucció des de la dictadura de Franco: prohibit a les escoles, prohibit als espais públics de l’estat, ridiculitzat i assenyalat com a idioma de l’ahir i del passat, desconnectat dels diferents canals de transmissió de la cultura: música, cinema, literatura… I una vegada acabada la dictadura vàrem viure una època de renaixement. Vàrem conquistar espais on poder-se expressar en menorquí-català.
Observem la seva preocupació i tristesa, però també veiem com Humberto s’esforça per a que no desaparegui: dissenya un quadern amb l’abecedari kapanawa, treballa el diccionari kapanawa-espanyol, crea cartilles d’animals i plantes amb les paraules en Kapanawa.
A les seves mans, en fer aquestes cartilles, hi ha la metodologia apresa com a professor. A la seva ment, en xerrar Kapanawa, hi ha el desig que, el seu poble no desaparegui en l’oblit. Al seu cor, en recordar els seus ancestres i les seves històries, hi ha la determinació d’un professor senzill, de mirada alegre i somriure acollidor, que somia xerrar amb els seus nets amb Kapanawa.
Si l’idioma Kapanawa mor, la humanitat serà més pobra, perdrem una manera d’entendre l’entorn i la seva relació amb ell. Perdrem, encara que no el sapiguem xerrar-lo ni entendre’l, una riquesa cultural, una manera profunda de coneixement. En aquest món, cada vegada més globalitzat, la defensa dels petits idiomes és fa més necessària que mai.
Em genera molt de respecte persones i vides com la d’Humberto i n’Elena. I em queda un regust agradable en veure sa fragilitat i alhora sa resistència i força dels pobles indígenes. Molt a compartir. Molt a aprendre.
