Per Miriam Triay/DFerreries. El passat 16 de gener es van anunciar els guanyadors de les diverses modalitats del XXII Premi Josep Vivó de glosa escrita o glosa ‘de cas pensat’. Per setena vegada, el premi de la modalitat general, se’l va emportar el reconegut glosador ferrerienc, Moisès (Zès) Coll. Un professor de ciències, que fa gairebé tota la vida que practica l’escriptura i la glosa ‘de cas pensat’; i vint-i-cinc anys, que improvisa amb la glosa oral.
Va ser, de fet, amb la primera edició del premi, l’any 2001, que el glosador es proclamà ja guanyador. I és amb la darrera que demostra, una vegada més, la seva capacitat, el seu talent, per la glosa. En aquest cas, escrita. Enguany, el jurat en valorà la temàtica, el domini tècnic i el ritme intern, a més del joc intertextual que estableix amb el poema Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera. Amb les gloses titulades Estimar un arbre, dedicades al seu mestre, el glosador Miquel Ametller, traspassat l’any passat.
Una tècnica dominada, un ritme aconseguit, i un joc idoni, són algunes de les característiques que defineixen la forma de glosar de Zès Coll. I alguns dels motius que l’han duit a ser un dels glosadors més coneguts de l’actualitat menorquina. Des de DFERRERIES parlam amb ell.
Com sorgeix aquesta relació amb la glosa?
Vaig començar primer amb la glosa escrita. Des de ben petit he escrit, i he provat diverses maneres de fer-ho. Rimar era una de les coses que més m’agradaven. Fins que em vaig aficionar a fer gloses escrites. De fet, no sé quin any va ser, en vaig publicar una, i la va veure el glosador Miquel Ametller. En aquell moment, no ens coneixíem, però ja em va dir que algun dia havia de provar la glosa oral. Però aquí va quedar el tema.
No va ser fins anys més tard, el 1999, que vaig començar a assistir a un taller organitzat pel Consell, i impartit pel mateix Ametller.
Tothom sempre m’havia dit que si feia glosa escrita, havia de provar l’oral, que segur que no se’m donava malament. Però jo no ho veia gens igual. I encara no l’hi veig. Són dues formes de fer glosa molt diferents. En una tens tot el temps del món, per cercar, canviar, repassar… però en la improvisada… glosa dita, glosa feta, no hi ha volta enrere. I açò m’imposava, tot d’una. Ho veia molt complicat. Que no anava amb jo.
Però, va ser la curiositat el que em va dur a assistir a les classes impartides per n’Ametller. I em va agradar molt. Encara no feia tres mesos, i ja vaig fer el bot, començant a participar en glosats. En Miquel va creure que estava preparat. I em va convidar a un glosat. I des d’allà, som partit.
Fa vint-i-cinc anys idò que la glosa improvisada forma part del seu dia a dia…
Sí. Vaig començar relativament vell, perquè ja tenia 34 anys. Però bé, l’edat no és un impediment per seguir aquestes aficions i passions.
Encara que jo crec que si haguessin organitzat aquests tallers abans, segurament hagués començat més prest.
Hi ha d’haver un espai perquè la gent s’animi…
Sí, hi ha d’haver un espai. Un entorn adient que ho potenciï. Que et puguis trobar i cantar amb més gent. Clar, antigament açò ho feien als llocs, a les vetllades. Així era com es transmetia la glosa. Però a poc a poc es van anar perdent aquests espais. I no va ser fins a la creació d’aquests tallers, o d’aquest tipus d’activitats, que els espais tornaren a aparèixer. Llocs de trobada, de provar de cantar, de xalar glosant.
És a partir d’aquest moment, de fet, que tornaren a sortir remeses de glosadors. Amb la meva, vam ser uns deu o dotze. I després d’açò no han aturat d’aparèixer més persones que estimen i practiquen la glosa. Et diria que actualment ja no amb tant de caramull, però bé, glosadors sempre n’hi ha.
Normalment, aquesta transmissió passava de pares a fills, o d’avis a nets… No va ser el seu cas?
Sí i no. El meu avi era glosador, però jo no el vaig conèixer glosant.
Va ser, el que es coneix com a un glosador d’assumptes. En aquell temps estava de moda agafar un paper d’una història, i que el glosador representés el personatge. I, per tant, que cantés segons la història i el paper que havia de representar.
Ara açò ja no ho feim. Alguna vegada hem provat de fer alguna cosa similar. De repartir papers. Que uns glosadors defensin una idea, i uns altres una altra. Coses similars. No és el glosat autèntic ni en forma part, però conservant-ne l’essència, hem provat altres coses.
A dia d’avui, què significa la glosa per vostè?
És una manera d’expressar el que sent. Senzillament. Una manera d’opinar sobre la vida, de criticar segons quines coses, o d’exaltar-ne unes altres. De compartir. I, sobretot, la improvisada, és el súmmum de tot. Si arribes a conjuntar-ho, a connectar amb el públic, és com si glosis al cel. Perquè arribes a un moment màgic. És mal d’explicar, perquè és una satisfacció tan gran, que la gent t’escolti, rigui amb tu, s’ho passi bé…
Pel que fa a la glosa escrita, quants anys fa que forma part de la seva vida? Escriu molt?
Cada dia.
Des que vaig començar a escriure glosa, diria que fa més de trenta anys, cada dia abans d’anar a dormir en faig una. Ve a ser una espècia de teràpia, d’amollar coses. No ho mostr a ningú, són per jo.
I després, ara fa uns quants anys també que n’escric una cada dia per publicar al diari. Agafant la primera notícia de la portada d’aquell dia, faig una glosa.
Així que començ el dia amb una glosa, i l’acab amb una altra. M’acompanya tot el dia, tots els dies.
A més d’escriure també altres gloses per publicar o presentar a premis.
Parlant de premis… com ha sigut guanyar el Premi Josep Vivó per setena vegada?
Sempre estàs content de rebre un guardó. Però enguany hi vaig estar especialment, pel tema que tractava. Perquè en Miquel Ametller va ser el meu mestre. I vulguis o no, poder-li fer un reconeixement com aquest… I que a més, les gloses que l’hi he dedicat, hagin guanyat… Va ser una satisfacció doble.
Ja em vaig presentar al primer que van fer, l’any 2001. I el vaig guanyar. Des d’aquell moment, m’hi he presentat sempre que he pogut. Que m’han deixat, realment. Perquè quan guanyes, l’any següent has de ser membre del jurat. I, per tant, no t’hi pots presentar.
I, realment, m’hi present perquè hi hagi participació i no es deixin de fer coses com aquesta. Perquè són molt importants per potenciar la glosa. Enguany només hem participat 9-10 persones. N’hi hauria d’haver més.
També n’ensenya de glosa… Ajuda a potenciar-la d’alguna manera.
Jo no sé si n’enseny de fer gloses. Però sí que ens trobam a casa meva amb un parell de joves, i glosam. Clar, alguna estona t’atures per assenyalar alguna cosa, o fer qualque apunt… jo no sé si açò és ensenyar a fer glosa. Però sí que intent ajudar. Perquè jo crec que s’aprèn cantant i improvisant. Encara que t’ensenyin la tècnica.
A més, que sempre he cregut que has de tenir alguna cosa abans. Algun talent o habilitat. Com amb tot. Perquè per molt que te n’ensenyin si no ho tens un poc innat… no surt.
Però bé en som uns quants que ensenyam, per dir-ho d’alguna manera. De fet, des de Soca de mots acudim a les escoles per fer algun taller. I també organitzam un curset a Es Mercadal, des de fa uns anys, on uns quants de nosaltres en mostram. Com en Miquel Truyol, n’Annabel Villalonga o en Vicenç Marí. Però sí, dins Ciutadella, potser som el més veterà, i el que ha adoptat, per dir-ho d’alguna manera, el paper de mestre.
Soca de mots… què ens pot explicar d’aquesta associació?
Va néixer el 1999, més que res, per rebre ajudes, ja fossin econòmiques o d’infraestructura, per la glosa. Per la importància, com ja t’he dit, de disposar d’espais. I l’objectiu sempre ha sigut preservar la glosa, donar-la a conèixer, i fer intercanvis amb altres llocs, de tant en tant, per enriquir-nos.
Consider que la seva funció dins la societat i per la glosa, ha sigut molt important. Entre les tasques que té l’associació, és la d’ensenyar glosa. De fet, en Miquel Ametller, el primer president, ja va començar anant a les escoles a mostrar-la. I açò encara ho mantenim. És molt important que no es perdi.
Però ara mateix, hi veig dos perills a la glosa.
Per una banda, en la manera d’improvisar. De cada vegada la gent vol fer més coses, improvisant. Agafar altres tonades i adaptar-ho. I tal vegada és el camí que s’ha de seguir, el de la innovació, però jo no m’hi trob prou còmode. Ho he provat i no m’hi veig. Perquè encara que estigui bé avançar i innovar, un dels perills és que es dilueixi l’essència de la glosa, amb altres maneres d’improvisar. Perquè així com nosaltres improvisam altres tonades; a altres llocs també improvisen la nostra. I clar, queda un poc diluït tot.
Tanmateix, i realment, el perill més gran per jo recau en la llengua. Que acabem glosant en castellà. Perquè en qüestió de llengua anam per avall. Jo ho he notat bastant. A l’escola, sobretot. Ara està de moda parlar en castellà. Entre els alumnes, si algú no els entén, adopten la llengua castellana sense mirar res. I açò fa que tots acabin parlant en castellà entre ells. Encara que amb jo parlin menorquí. És una preocupació que tenc de fa temps, però que cada vegada veig més gran. Hem de defensar la nostra llengua.
