Per Silve Pons / Fotos: S.P. i Arxius Sefa Pascual, M.A. Pons, Maria Florit.
El dia que aquesta publicació surt al carrer just hi queda una setmana perquè Sa Perdiu tanqui les seves portes tal i com ara la coneixem. El grup hoteler Meliá, nou propietari de l’edifici, no vol avançar quin serà el futur de l’edifici fins que no hagi pres una decisió definitiva. Mentre els ferreriencs i ferrerienques s’atraquen a Sa Perdiu a prendre el darrer cafè, a fer la darrera jugadeta de domino o a gaudir de la darrera tapa de sèpia amb cebes.
El local
Té una superfície de 1500 metres quadrats, al carrer Mallorca cantonada amb el carrer de Maó, i s’aixeca en tres plantes: la baixa, on es troba el bar cafeteria i la sala de festes i dues de superiors on s’hi troben 28 habitacions, en desús des de fa uns anys. El primers documents oficials de propietat de la Família Pascual Pons daten de 1962, ens explica l’actual co propietària Josefa Pascual, qui regenta el local amb el seu germà Josep, “però segurament ja estava obert un parell d’anys abans”, intueix. Al principi la sala de ball i esdeveniments era davant i el restaurant darrera, exactament al contrari de com està ubicat ara.
La família Pascual Pons
En Nicolas Pascual Galmés i na Francisca Pons Carreras, es van fer càrrec de Sa Perdiu carregats d’il·lusió. Regentar un local d’hostaleria amb bar restaurant, sala d’esdeveniments i hostal, i criant sis fills alhora, no devia ser gens fàcil. Durant una temporada van llogar-ho als de Can Maseo, amb experiència al món de la restauració. I quan Sa Perdiu va tornar a les seves mans ja va ser de manera definitiva, fins avui… fins el 15 de febrer de 2025. Aquests darrers anys han estat en José i na Sefa, dos dels fills den Colau i na Cisca que han invertit temps i doblers en mantenir l’activitat.
Una activitat que començà amb una associació de caçadors (d’aquí el nom) de la que era membre en Colau i que es reunien allà mateix i, atenció, fins que arribà la maleïda pandèmia, els caçadors seguien trobant-se a Sa Perdiu. També ha estat la seu de la Penya Barcelonista de Ferreries. No hi han faltat les partides de truc i el campionat de domino!. “Per ells aguantarem fins dia 15 que acaba el campionat, sinó haguéssim tancat abans”, explica na Sefa. L’agraiment dels dos germans Pascual pels seus parroquians és immens “ i per tot el poble de Ferreries, vull que ho posis! I també per tota Menorca, que tenim clients de tots els pobles!”, remata.
La del gin
Vull que na Sefa m’expliqui alguna anècdota i ella em diu que la majoria van lligades al tarannà de son pare, en Colau, un home de posat seriós però que li agradava foradar els sobrets de sucre i quan el client l’espolsava per posar al cafè n’hi havia per tot. “Una vegada – relata – un client volia convidar-ne a un altre a un gin i aquell deia que no, que ara no li anava bé, que no en tenia ganes…i mon pare, que escoltava la conversa, va agafar una bossa de plàstic transparent i hi abocà el gin, li donà al que no en volia i li va dir: Nyas, per quan tenguis set!”.
Els esdeveniments
Qui no ha provat el plat estrella de la casa, la perdiu amb col?…i tot i la meva insistència na Sefa no vol amollar la recepta. Diu:“Les circumstàncies ens han duit a deixar el negoci però jo encara som jove – tenim la mateixa edat – i, vés a saber si d’aquí a un temps me torn a posar el davantal i me veis davant els fogons…”. I és que les receptes que fan servir actualment són exactament les mateixes amb què els seus pares van iniciar el negoci; més de 60 anys cuinant amb el mateix sabor de sempre.
Però no només el menjar i el tracte afable de la família Pascual Pons ha estat l’imant que ha atret a tants menorquins i menorquines a Sa Perdiu. Qui no ha anat a colque comunió, a noces, a darrera de fadrines, a balls de saló, a sopar de quinta o a un concert a Sa Perdiu?…i les memorables nits discotequeres quan tothom volia anar a LP (La Perdiz)?
En Miquel Àngel Pons em recorda que hi va punxar discs des dels 18 fins als 25 anys i que gràcies a això va poder entrar a la COPE que ha estat ca seva durant tants d’anys. “Vaig gravar una cunya (un anunci) per la ràdio en que anunciàvem una festa de les que es feien a Sa Perdiu. Es veu que els va agradar la meva veu i em van fitxar”, així ho relata en Miquel Àngel que, en la seva faceta de tècnic de so, va dirigir la gravació del primer disc dels mítics Somnis Blaus el 1985, precisament a LP.
Els dies de partit important, quan juga el Barça, el local s’omple de gent, ple fins dalt, o els dies de Bingo! Na Sefa també recorda amb estima tots els cambrers que han passat per Sa Perdiu i que els han ajudat durant aquests anys…i just en aquest moment entra en Joan Doblas, i saluda. “Jo he estat cambrer aquí, però també hi he actuat com a músic, i ara venc de client”, recorda. I és que per una raó o altra han estat moltes les persones lligades a n’aquest local i que ara quedaran un poquet orfes. Com és el cas d’un dels vesins del carrer, que està segur que anyorarà la vida que dona tenir Sa Perdiu aprop. Explica que “el desembre van tancar durant tres dies, la primera vegada, i creu-me que al carrer li faltava vida”.
El final
La nostàlgia envolta les paraules de na Sefa, que es va fer càrrec de Sa Perdiu amb vint anys i hi ha dedicat els darrers trenta. “Mon pare ens va deixar quan tenia 48 anys i mo mare va quedar tota sola amb els fills encara petits. I seguir ha estat un sacrifici duit amb molt de gust, sense dies lliures, però amb la satisfacció de donar als clients allò que volen”. Li deman que em cerqui alguna foto i comença a trastejar el seu telèfon, n’apareix una de Sant Bartomeu amb en José el germà, i li ve al cap un client: “és un forneller que cada any ve per Sant Bartomeu a menjar entrepans i s’altra dia va venir i em va dir: i ara com ho faré sense els bocates vostros?” És una mostra més de la relació amb els clients i del lligam creat a base d’anys. Na Sefa em repeteix la gratitud que sent cap a la fidelitat de la gent de tota l’illa, i especialment de Ferreries, que fins al darrer dia els hi ha demostrat la seva estima. “Mira aquesta foto – diu – la darrera festa de la sala de festes de Sa Perdiu: Vinils, en Joan i en Bosco posant música dels anys 80 i 90…ara ja ho tenc tot desmuntat…”.
Cada foto del seu telèfon té una història, cada record, cada persona, cada moment…la sensació agredolça d’haver de deixar el que ha estat ca teva, el negoci que van crear els teus pares, és indescriptible. Però la vida segueix, i fins el 15 de febrer tenim temps de fer el darrer domino o el darrer ginet a Sa Perdiu, i llavors….qui sap?…jo, tanmateix, ja m’he pres el darrer cafè…mmmm, un cafè carregat d’història.
