A principis dels anys 80 Borges finalment té un tros de terra on poder treballar sense necessitat d’un senyor. És propietari de terres.
Al Brasil, molts pagesos no tenen un tros de terra per viure i treballar, ell obté una parcel·la de 70 hectàrees gestionada per l’INCRA – Instituto Nacional de Colonização e Reforma Agrária-. S’hi instal·la amb la seva família.
En aquells primers temps, va plantar un castanyer prop de la casa. I com que la vocació dels arbres és créixer, va créixer i es va fer molt gran.
Borges farà 80 anys l’any vinent, el 2025. Està malalt. Va perdre la visió, el metge va dir que ara té un 70% de visibilitat i que pot estar agraït. Malgrat les dificultats per veure, la seva visió de la realitat és molt precisa i sàvia. És un conversador àgil i divertit i pot, en la seva conversa, mirar cap a l’horitzó.
La conversa és molt interessant, conté la profunda saviesa de la gent senzilla del camp. Diu que un cop donava una conferència i una professora, admirada pels seus coneixements, li va preguntar: “on vas estudiar?” Ell va respondre: “tu vas estudiar en una pissarra negre a l’escola. Jo vaig estudiar a la pissarra verda de la selva”
.
Tot i que és analfabet, sap llegir molt bé la dinàmica de la natura i entén la interacció de forces en els ecosistemes. I al llarg de la seva vida, va escriure moltes línies als arbres del cautxú per extreure el seu làtex. Encara més, les seves històries de vida escriuen i descriuen molt bé els canvis que es van produir a l’interior de l’Estat d’Acre. Des dels extractivistes de cautxú i les seves lluites, fins a les grans fazendes amb milions de caps de bestiar i ara, als darrers anys reconvertides cap a la soja transgènica.
Però Borges no va arribar sol. Altres famílies es van beneficiar d’un tros de terra. Entre ells, Valdir. Es van reunir i van organitzar l’Associació de Pagesos Ecològics de Humaitá amb altres pagesos, en referència a l’antiga plantació de cautxú de Humaitá. Tenien 90 membres. I van començar a produir hortalisses, polpa de fruites, mel, unes quantes caps de bestiar per fer formatge, reforestar…
Van ser anys de treball dur, però també de formació política, de projectes comuns, de somnis, de sentir la força de la unitat. I l’església catòlica va jugar un paper important en l’organització d’aquets petits productors i sindicats de treballadors rurals: assessorament jurídic, formació de fe i política, esglésies obertes per reunions i assembles… Donat que, molts dels pagesos eren creients practicants i l’església tenia una presencia més profètica, moltes organitzacions van néixer i créixer amb l’ajuda d’aquella església post-conciliar més profètica.
Molts catòlics al Brasil mirem amb nostàlgia aquella església compromesa amb les grans causes: accés a terra, defensa dels pobles indígenes, promoció de sa justícia social… Una església que va donar molts màrtirs: catequistes, celebradors de sa Paraula, animadors comunitaris, algun capellà i religiosa com Padre Ezequiel Ramin, el valencià Vicente Cañas, les religioses Dorothy Stang i Clesua Coelho.
Ara, bufen altres vents dins l’església, més centrada amb ella mateixa, més elitista, girada cap a la litúrgia, amb bisbes més conservadors poc implicats amb les transformacions socials. El Brasil ha estat terra de bons pastors, com el bisbe Pere Casaldàliga, el bisbe Moacir, el bisbe Helder Cámara, persones properes que en una ma tenien la bíblia i l’altra, una persona empobrida i exclosa de la societat.
L’any 1988 va ser assassinat la figura més reconeguda internacionalment: Chico Mendes. Un pagès que vivia de extreure el làtex i defensava la selva. Uns fazendeiros van acabar amb la seva vida. Gràcies a la lluita de Chico Mendes, al Brasil els anys 90, es varen crear Reserves Extractivistes, on per fi, els pagesos podien accedir a la terra i viure sense la constant amenaça dels fazendeiros que s’apoderaven de les petites terres per desforestar i posar vaques. I en aquestes reserves podien viure de la recollida de la castanya del Brasil, del làtex, de l’agricultura en petita escala, de producció de mel, artesania…
A l’estat d’Acre, terra de Chico Mendes i d’en Borges i en Valdir, l’estat brasiler després de l’assessinat del líder pagès, va crear la Reserva Extractivista Chico Mendes, una àrea de 9000 km2 on després d’un procés de regularització, els pagesos podien accedir a terra.
En Borges aquells anys de formació i militància política, va viatjar per Brasil per participar en reunions d’intercanvi d’experiències. Borges conta que, sempre portava dues bosses, una de plena amb les vivències de la seva Associació i una altra buida, per omplir amb altres experiències d’altres col·lectius.
Durant aquest temps de vida com a soci va aprendre a conèixer els rics pobres i els pobres rics. Des de l’avarícia dels rics propietaris que sense remordiments roben als petits. A la generositat dels pagesos que obren les portes de la casa. I ell, sent econòmicament pobre, és una persona rica en experiències populars, amb una espiritualitat rica i un profund amor per la terra.
En les últimes dècades, el Brasil ha basat la seva economia agrícola en el model de bestiar i soja. Aquest és el model productiu que recolza l’Estat i el sector financer ofereix bones condicions de préstec. Aquest model contempla l’Amazones com una zona a desforestar i convertir aquestes terres en herba per bestiar o soja. El model productiu al Brasil està recolzada per tres grans grups de diputats, l’anomenada 3 BBB, un terme utilitzat per referir-se conjuntament als diputats que aposten per una societat armamentista -de la bala-, el grup dels diputats ruralistes -del bou- i els diputats evangèlics adscrits a les esglésies neo-pentecostals -de la bíblia- al Congrés Nacional del Brasil.
Borges coneix les seves 70 hectàrees com si fos una extensió del seu ésser, conta amb orgull que té 58 castanyers, 11 brolladors d’aigua, 21 espècies diferents de d’arbres de fusta. I amb molta contundència expressa: “la terra no es pot vendre. No la canviaria per diners”. I demana als seus fills, ara que sent la mort a prop, que no venguin ni talin el bosc.
Dos models de mirar, produir i viure a l’Amazònia.
Diu que el castanyer pot enderrocar la seva casa durant una tempesta. Aquell castanyer que va plantar als anys 80 i que, amb la cura de les mans i la força de la natura, s’ha convertit ara en un gran arbre que exerceix la seva jerarquia sobre la resta d’arbres que l’envolten. Vàrem veure el castanyer i vàrem quedar impressionats per la seva altitud. Quantes converses al teu voltant en tots aquests anys!! Quanta vida pot albergar aquest arbre, des d’ocells nidificants, formigues, orquídies, bromeliàcies, insectes, monos, petits rosegadors…
Aquest castanyer que, als ulls d’un altre, podria ser un perill i decididament destruiria la seva bellesa. Borges diu divertit, abans que qui escolti rigui, que es traslladarà de casa, la construirà metres més enllà perquè no vol talar el castanyer.
Aquest castanyer simbolitza molt bé la lluita i la vida de Valdir i Borges davant la lògica capitalista que destrueix i veu la natura com una mercaderia. Ells, malgrat la seva fragilitat, prefereixen romandre dempeus, i opten per fer els canvis necessaris en la seva vida perquè la castanyera tingui vida. No és la lògica d’un contra l’altre, és la lògica d’un amb l’altre.
Borges, sense cap dubte, hi veu molt bé.
