Ferreriencs, ferrerienques, gent en general:
he tornat!
Alguns ho celebrareu, altres us endureu un bon disgust perquè pensaveu que no em veurieu més el pèl… però la qüestió és que torn a ser per aquí. Per un moment vaig pensar si me prenia un any d’aquests de sabater, satànic o sabàtic, que ara no record com se diu. Però ara veig que us necessitava. Voltros a jo no ho crec, però jo a voltros sí, perquè si de tant no deix anar per aquí tot lo que duc dins, llavors se’m fa bolla i tenc una mal de panxada que no és aguantadora. Hi ha moltes coses que us voldria dir, i m’agradaria tornar optimista i com si fos un osito amoroso botant per damunt núvols de cotó fluix… però és que no me deixen! Va, que en Tomeu torna amb els seus disbarats.
Primer: solidaritat amb València. El meu suport a tota la bona gent que ha quedat sense res, que han perdut vides, esperances i projectes de futur. No puc ni imaginar com te deus sentir quan, impotent, veus com ho perds tu de cop.
Segon: el meu aplaudiment més fort per tota la gent que ajuda. Cadascú a la seva manera, d’acord amb les seves possibilitats. Són aquestes actituds les que a vegades em reconcilien amb l’espècie humana. Encara hi queda bona gent. Molta.
Tercer: estic empagueït de la gran majoria de la classe política que en teoría ens governa. Primer, perquè alguns van pensar que era més important fotre’s un bon panxó abans que estar pendent d’una tempesta que estava més que avisada. Segon, perquè són incapaços de reconèixer errors. I tercer, perquè ni amb més de 200 morts, són incapaços de posar-se d’acord i fer feina junts. Si us deia abans que hi ha persones que em fan creure en la bondat de les persones, aquests altres polítics em fan pensar que no són més ases perquè no s’entrenen.
Quart: Si després de tot açò de València encara sent algú que digui que açò no té res a veure amb el canvi climàtic i que açò és un invent dels progres-pijos-comunistes-separatistes-rojos-masones, no us puc prometre que no surti en Tomeu xungo i li embeli una bona galtada. Que jo som una persona pacífica, que sempre intenta xerrar les coses, però crec que hi ha gent que enlloc de cervell té serradís, i van predicant tonteries tant grans com el seu ego.
Cinquè: torna en Trump. Ai senyor! Si açò és lo millor que tenen per Amèrica, ja ens podem preparar!
Sisè: ve Nadal. Ja sé que molts de voltros sou despistats, i tal vegada no hi pensaveu. I mira que l’Ajuntament s’esforça a recordar-nos-ho i de cada vegada penja els llums més prest. Jo propòs als de Dalt la Sala que, posats a frissar, aprofitin quan es llevi el serrell dels carrers per Sant Bartomeu, i ja llavors posin els adornos nadalencs. Que per cert, alguns són molt però que molt lletjos.
Setè: què important que és aquesta revista! Què important que és poder tenir llocs on conèixer allò que passa al nostre poble! Perquè mirau que n’arribam a llegir i sentir de coses per es Tuister aquest o per s’internet! Disbarats, un darrera l’altre, que moltes vegades ens fan donar importància a coses que no en tenen gens, i deixam de donar suport als nostres! Segur que hi ha coses que es poden fer millor, i segur que hi haurà qui pensarà que surten més uns que els altres, o que per què no surt tal cosa… Però allò de ver de ver important és tenir una revista, un espai per als ferreriencs i ferrerienques. Us promet que no tenc cap comissió dels que dirigeixen DFerreries, però no estaría malament que aquestes festes regalessiu subscripcions a la revista. Són barates, i a més, que sé que sou uns vessuts, us duran la revista a casa.
Vuitè: ja està. Fins aquí la meva terapia personal: amollar disbarats per no anar a un psicòleg. I des d’aquí, tota la meva admiració cap a aquests professionals, que són més que necessaris. Però és que a jo, açò d’escriure m’agrada. No aspiro a que m’entengueu. No m’entenc ni jo mateix!