Avui us contaré del meu animal preferit, que és la perdiu, aquella qui sempre riu. L’he estudiada molt bé. Quan jo vivia al camp i donada la meva passió, quan era temps de segar, no perdia l’ocasió per a cercar nius del que fos. Davant la màquina qui segava si apareixia un niu de perdius, elles sortien a tota velocitat. Aturàvem la màquina, però no vaig tenir manera d’agafar-ne cap.
En una ocasió, vaig trobar ous i els vaig posar a covar amb una gallina queca. Quan van néixer em van donar molta alegria i no els hi treia els ulls de damunt, tot anava bé.
Un dia, després d’alimentar-les, en Tomeu de Ruma em diu:
–Deixa-les en pau, quasi no les deixes respirar.
I així ho vaig fer, jo qui per curiositat no engany a ningú, encara me’n ben en record del disgust que vaig tenir, quan un dia de perdiu no n’hi havia cap, havien desaparegut. El que va passar va ser un misteri, mai més en vaig saber res. Amb temps em va arribar a espassar aquell disgust.
Ja sabem que per a viure uns s’alimenten dels altres. Quan una vegada em van convidar a dinar a un restaurant, i jo demanava que menjaríem, em deien ja ho veuràs. Coneguda la meva passió per les perdius em van servir perdiu amb col. Mai havia menjat res tan bo, record que una senyora em deia que la col també era boníssima, però jo em sentia culpable, així és la vida. És un plat especial, un menjar de Déus.
Una vegada mentre donava menjar al perdigot li dic a n’en Toni, el meu germà:
–Un dia, vull venir a caçar amb el perdigot.
–Idò, prepara’t, que tal dia hi anarem.
Em vaig enllestir agafant també paper i llapis per a poder dibuixar aquell moment, qui em semblava tan important.
Ens vam aixecar a les 4 del matí, vaig preparar cafè d’ordi, qui jo mateix el molia, també conegut com a cafè de Malta i coques amb roes, de les gruixades qui feia na Nena.
En el trenc de l’alba partírem i anàvem enfora. Quan vam arribar ja clarejava i tot seguit vam muntar l’operatiu amb el perdigot damunt la monjoia i a noltros dins d’un enfony tapats amb rams de mata.
El nostre perdigot comença a cantar i venen dues perdius passant a damunt la paret. En un moment n’apareixen dues més posant-se allà damunt amb les altres. Jo amb el dibuix no donava l’abast. Les cries van davallar en terra, atracant-se al perdigot qui provocava.
Us he de confessar que allò era una escena realment màgica, com un ritual amorós. En Toni amb l’escopeta en mà a dues en volia matar, ja m’havia advertit que no alenés perquè sinó fugirien. Ja em veis a jo allà, qui no mataria ni a una mosca, i en el moment just vaig començar a tossir, i amb aquell destorb les perdius van fugir.
No havia vist mai a n’en Toni tan enfadat, i açò que havíem caçat a dues perdius amb bagues, les trampes amb les quals s’havien agafat, però almanco eren vives.
Açò sí, mai va saber que la tos va ser intencionada per a salvar les perdius. Passant el temps, encara guardava el dibuix d’aquell dia i em dic en faré un quadre recordant aquella reunió amorosa de perdius.
Aquell quadre el vaig titular Nouviatge, a on hi ha una parella de perdius festejant i els sogres vigilant-los. Aquest quadre em va donar la gran alegria de guanyar el primer premi de pintura del saló de la Tardor de La Caixa, i jo doblement feliç recordant aquell dia tan especial.
En un dia qui no havia aturat de ploure, a mitjanit s’atura la ventada i en sol demà tornà a sortir el sol i tots vam partir amb els filats a caçar tords. Jo era el petit de la colla i em van donar uns filats vells i tampoc em van deixar un coll. I em dic ja ho veureu, i em vaig posar enmig de dos pins ben arrufat i com que era petit vaig aconseguir quedar ben dissimulat. Va ser una jornada fatal per a tothom, però jo vaig tenir la sort d’agafar-ne dos.
Però de sobte, m’adon que succeeix alguna cosa, i va ser com si passés un avió i em van envestir. Eren un ranxo de perdius qui de la sorpresa em van girar a jo i filats, qui em van caure damunt i amb tot cap a uns esbarzers. Anava ferit per tot i amb perdius per damunt.
I sabeu què? A dues perdius vaig poder agafar. També duia els dos tords que havia caçat, mentre que cap dels grossos duien res. És de les felicitats més grosses que record.
En tornar vaig sentir el missatge de Rumet qui deia:
–Mirau es puta d’al·lot aquest! Vos ha fotut bé! Us ha deixat a tots en porreta!
A continuació, reprodueix unes gloses extretes d’un recull de dites populars.
PERDIU O XORIGUER
Està vist i comprovat,
i és raó molt declarada:
fa més bon brou sa perdiu
que es xoriguer amb herba sana.
Dos caçadors de Bellmunt,
en es puig varen anar,
volien caçar pardals
per la nit fer-se es sopar.
Quan ja se feia embrunit
dos n’havien agafat,
eren xoriguer i perdiu,
repartir-los han pensat.
En Pep n’està aconhortat
i en Toni li proposà:
–Tu et quedes es xoriguer
i sa perdiu meua serà.
En Pep dubtà una miqueta,
massa no el va contentar:
–Facem-ho a la biorxa
i així més m’agradarà.
–A la biorxa ho farem
–en Toni li replicà–,
sa perdiu serà per mi,
i es xoriguer teu serà.
Tampoc en Pep ho entén,
xoriguer no vol menjar:
–Mo’ls jugam a cara o creu,
que ja és hora d’anar a sopar.
En Toni tira es canet
i as mateix temps cridà:
–Cara, es xoriguer teu,
creu, sa perdiu meua serà.
–Cara!, es xoriguer és teu,
ja te’l pots ensarronar.
En Pep pren es xoriguer,
i molt fluixet remugà.
–Està vist i comprovat,
i ho és raó declarada,
que he de menjar xoriguer,
enc que sa perdiu més m’agrada.
Fins a una altra, Vicent Pons, l’amo de sa Rovellada
