El fet de viure en una triple frontera enmig de la selva fa que el trànsit de migrants sigui alt. És una frontera amb doble flux: uns que volen entrar al Brasil i altres que surten del Brasil per anar cap a altres llocs. Aquí teniu unes pinzellades d’històries de persones concretes que són com a fotografies instantànies de la migració.
En Wilson
En Wilson és colombià. Alt, prim i amb un somriure constant d’orella a orella. Obre les seves mans gruixades amb uns calls grocs que ressalten en tot el palmell, les mostra i em diu: “Vea, yo no soy un delincuente, soy un soldador y trabajo en mi chacra sembrando plátano, yuca, maíz… Tengo dos hectáreas. Yo no soy pobre, tengo trabajo. Pero la guerrilla quiso que entrara a formar parte de ellos. Me negué y ahora ando huyendo de lado a lado para que no me agarren. Ya logré escaparme una vez. Me cogieron unos guerrilleros. Me tuvieron secuestrado varios días. Me quitaron un diente con un alicate, me cortaron en la oreja, me golpearon… Pero vea, Dios es grande y no quiso que ese día perdiera la vida. Dios me dio una nueva oportunidad y la voy a aprovechar. Ahora quiero entrar a Brasil. Soy refugiado político, no salí de Colombia por falta de trabajo”.
“Me cogieron unos guerrilleros. Me tuvieron secuestrado varios días. Me quitaron un diente con un alicate, me cortaron en la oreja, me golpearon… Pero vea, Dios es grande y no quiso que ese día perdiera la vida”
En Wilson em demana que m’allunyi un poc de les altres persones que hi ha a l’alberg per a migrants. Em vol mostrar una cosa: “Vea, eso que le voy a mostrar no lo puedo enseñar a cualquiera”. Obre amb cura la seva assegurança de vida, un sobre vell i romput amb una quantitat de papers on demostra i dona credibilitat a la seva història: la denúncia davant la policia colombiana, la petició d’asil al Perú, la concessió d’asil que li atorga el Perú, el carnet emès pel govern peruà on diu que és refugiat… Insisteix que ell és un refugiat, que tenia feina i una vida a Colòmbia, però té por de perdre la vida i la del germà, diu que el seu germà és molt semblant a ell i té por que el confonguin. Segueix compartint la seva història de patiments i trànsits per fronteres i ciutats. Davant les repetides insistències de que ell no és un delinqüent, li recalc que me’l crec.
Segueix narrant la seva vida dels darrers mesos i els itineraris que ha fet, com quant era a Cusco i va començar a caminar fins a Puerto Maldonado, ciutat de selva que està a 470 km de Cuzco, i un desconegut en cotxe el va agafar per dur-lo un centenars de quilòmetres. També agreix la solidaritat anònima d’un peruà que, quan el va veure dormint al carrer, el va conduir fins a una posada i li va pagar dues nits perquè descansés en un llit i es pogués rentar.
“En Wilson no m’ho va dir, però potser aquestes persones, amb uns detalls desinteressats, van ajudar-lo a tornar a creure en el ser humà i van alimentar l’esperança en el seu caminar”
M’entristeix conèixer la seva història i les repetides insistències per donar credibilitat al que diu. Pens en les dificultats que ja ha hagut de passar i el dolor de la violència que varen exercir sobre ell. Encara li queda la feina de fer creïble la seva història. M’agrada pensar també que hi ha persones amb desig de fer el bé, de veure el patiment i fer alguna cosa, com aquella persona que el va dur en el cotxe uns quilòmetres o aquella persona anònima que li va regalar unes nits en una posada perquè descansés. En Wilson no m’ho va dir, però potser aquestes persones, amb uns detalls desinteressats, van ajudar-lo a tornar a creure en el ser humà i van alimentar l’esperança en el seu caminar. Proper destí: Brasil.
En Simplicio
En Simplicio és veneçolà. Viu a Iñapari, petit poble a la frontera entre el Brasil i el Perú des de fa 3 anys. És una persona de conversa amable, suau i pausada. Fa temps que ofereix el seu servei desinteressat en favor dels migrants que passen per la triple frontera de Bolívia-Perú i Brasil. És un referent, molts els cerquen perquè té contactes que faciliten el caminar. El fet que visqui a la frontera serveix per orientar molts migrants que remeten des de Càrites i Acnur. Simplicio és un recolzament per a Càritas-Perú. I ho fa desinteressadament.
Potser algú dubtarà del seu interès i no entendrà que ofereixi ajuda sense cercar res a canvi. Sempre hi ha desconfiats que dubten fins i tot de si estan vius. En Simplicio coneix bé els patiments dels migrants, de com pot canviar una situació un petit detall, una paraula amiga, una mà d’ajuda, un somriure de benvinguda en el àrids decorats de les travessies.
“En Simplicio fa el món millor amb ses seves petites accions, amb el seu discret acompanyament, i ho fa sense protagonismes, sense fer-se l’amo des servei”
En Simplicio va sortir de Veneçuela descontent del chavisme. Reconeix que els anys d’en Chávez van ser bons, perquè varen dur educació, salut i benestar a les poblacions pobres i excloses. Però ara la violència comanda, el govern de Maduro va a la deriva i les polítiques no beneficien el poble.
Ara, viu a la triple frontera, ha trobat feina, té una petita casa llogada i en el seu temps lliure informa els migrants que acaben d’arribar i que el telefonen al seu mòbil, encamina els migrants amb informació, els hi deixa el telèfon perquè puguin comunicar-se amb els familiars…
En Simplicio fa el món millor amb ses seves petites accions, amb el seu discret acompanyament, i ho fa sense protagonismes, sense fer-se l’amo des servei. Si em necessites aquí som, si no em necessites… bon viatge.
Na Marleny i en Junião
Na Marleny i en Junião són una parella de brasilers molt compromesos amb l’Església. Catòlics militats per la vida i la justícia social. Militants també del Partit dels Treballadors de Lula. Viuen a Assis-Brasil, el primer poble brasiler quan travesses la frontera entre el Perú i el Brasil.
Ella és de conversa alegre, ràpida, fa bromes constantment. Fa feina en els serveis socials de l’ajuntament d’Assis-Brasil. Té la capacitat de connectar un cas amb un altre, a través d’ella passa molta informació i moltes històries de vida. Així, aconsegueix crear una xarxa de relacions.
“Ell és una persona molt gran i forta. Té una veu enèrgica que denota autoritat. És un treballador que sembla no cansar-se mai. El seu telèfon no atura de rebre demandes per solucionar coses durant tot el dia”
Ell és una persona molt gran i forta. Té una veu enèrgica que denota autoritat. És un treballador que sembla no cansar-se mai. El seu telèfon no atura de rebre demandes per solucionar coses durant tot el dia. El seu esperit de servei sembla que l’impedeixi dir no a totes les demandes que rep.
Ell també fa feina a l’ajuntament com a coordinador de personal. Com que és un poble petit, moltes persones el telefonen per informar de queixes i problemes que tothom vol resoldre immediatament: una fuita d’aigua, unes cases inundades per les pluges, un llum del carrer que no funciona…
La seva feina a s’ajuntament els permet connectar, solucionar, ser consultats, intercedir… per moltes situacions quotidianes.
Na Marleny i en Junião són voluntaris de Càrites. I viuen a la plaça, una casa per tothom coneguda. També els migrants. Moltes són les vegades que arriben per demanar menjar, una orientació… El municipi d’Assis-Brasil va obrir un alberg durant la pandèmia davant l’embossament ocasionat per les fronteres tancades. En aquells mesos un grup de 300 migrants varen quedar acampats en el pont que divideix Perú-Brasil i el municipi. Amb fons estatals, va obrir un alberg per acollir els qui passen: la possibilitat de fer-hi 2-3 dies per a descansar, rentar la roba, rentar-se… i continuar el camí en aquesta frontera de doble trànsit, uns que volen entrar al Brasil —la majoria colombians i veneçolans— i altres que volen entrar al Perú per arribar als Estats Units, una de les rutes que empren haitians, africans i fins i tot pakistanesos per arribar al nord.
“Gràcies a persones com aquesta parella, l’Església i les administracions públiques aprenen a fer feina juntes, a articular-se per assolir els mateixos objectius i a crear recursos per atendre les necessitats que surten”
Abans de l’alberg, era l’Església qui hi invertia temps, persones i recursos per atendre les necessitats dels nouvinguts. Durant anys a la casa de na Marileny i Junião hi havia un trànsit de migrants que demanaven informació. Preparaven menjar per a ells, o també podien ser atesos en un bar amb doblers de Càrites. A més, donaven articles d’higiene que la Pastoral Social de la parròquia recollia.
Gràcies a persones com aquesta parella , l’Església i les administracions públiques aprenen a fer feina juntes, a articular-se per assolir els mateixos objectius i a crear recursos per atendre les necessitats que surten.
El Coyote
Diumenge capvespre. La calor humida de la selva s’aferra al cos i es transforma en gotes de suor. Obre la cervesa i se la beu d’un glop. Als minuts n’obre una altra i el líquid groc desapareix com quan tires un poal d’aigua en terra resseca. Així, fins a arribar a aquest punt en què es dona la conversa fàcil on no es mesuren els riscos i la cautela descansa bevent també a la borratxera del cregut. Gràcies a la complicitat de les cerveses, el “Coyote” va contant els detalls del seu procediment: “Cada migrante tiene su precio. Los que más pagan son los haitianos, claro, usted sabe, son negros y no pasan indiferentes a los ojos de la policía. A ellos les cobramos 120 dólares por persona para llevarlos hasta Puerto Maldonado (de la frontera fins a Puerto Maldonado hi ha una distància d’uns 200 km i el preu en transport públic és de 40 soles, uns 10 euros). Claro, es caro porque tengo que pagar a los policías y de Iñapari hasta Puerto Maldonado son 3 los controles que hay”.
Mentre xerrem s’atraca la filla fins a dues vegades i li fa gestos desaprovant la conversa. Ella s’adona que no té gens de cautela. Està donant informació a persones desconegudes. La darrera vegada la filla s’atraca i xiuxiueja unes paraules. El “Coyote” no fa cap cas a les cridades d’atenció i segueix contant: “Yo trabajo con una extensa red. Los migrantes vienen desde Río Branco en Brasil, yo aquí en la frontera los recibo y mi responsabilidad es llevarlos hasta Puerto Maldonado. Ahí otro carro los espera y los llevará hasta Cusco. Una vez ahí ya están seguros, la policía no deportará a un migrante desde Cusco, les sale más caro que dejarlo en el país. Cuando los llevo en mi carro los trato bien, les doy su agüita, su comidita…”
“Cada migrante tiene su precio. Los que más pagan son los haitianos, claro, usted sabe, son negros y no pasan indiferentes a los ojos de la policía”
En un moment de la conversa i sempre amb una cervesa en la mà, rep una cridada al mòbil. Contesta i xerra, davant nosaltres, d’uns migrants que ha de transportar des de Xile fins a Tumbes, una ciutat peruana. Penja el telèfon i segueix contant: “Con la red que trabajo te podemos llevar hasta Panamá. El último tramo de Colombia a Panamá son tres días por la selva para cruzar el Darién, o sino en bote, más rápido, pero más caro. En Brasil estuve en la cárcel unos años acusado de traficar con personas. Pero yo los llevo donde ellos quieren ir. Si no lo hago yo, otra persona lo hará”.
“En Brasil estuve en la cárcel unos años acusado de traficar con personas. Pero yo los llevo donde ellos quieren ir. Si no lo hago yo, otra persona lo hará”
Així es el tràfic de persones. Necessita operaris. Homes pares de família, treballadors del transport que coneixen els secrets del negoci, àgils per a negociar, serens davant els controls policials… Sense aquesta funció que realitzen, les xarxes serien més vulnerables.
Haití
La seva profunda i directa mirada es clava en els meus ulls. El seus ulls negres brillen. Se li veu una mirada trista, cansada, resistent i posseïdora d’una força ancestral. Els seus avantpassats els dugueren de l’Àfrica en grans vaixells d’esclaus. Milers varen morir degut als brutals maltractaments. Ella és hereva d’aquesta història. Ara viu en el país més pobre d’Amèrica.
Gràcies a la ràpida mirada entre nosaltres dos, aconseguim establir una connexió, mínima, fràgil, però suficient per a dirigir-nos unes paraules i donar inici a una conversa. Comença a narrar la seva història en portuñol, mescla de portuguès i espanyol, mentre cuina un punyadet d’avena amb llet. Conta que és dels afores de Puerto Príncipe i que va viatjar en avió fins a Guaiana, únic país que no demana visat als haitians. Allà comença el viatge fins als Estats Units. És de petita alçada, però la seva ànima i valentia és força gran. No viatja tota sola, l’empenyen els millers d’ancestres que varen ser obligats a creuar l’oceà. A ella, la pobresa l’obliga a recórrer els camins plens de pols i fang d’aquesta Amèrica. Fuig del desastre social i polític en què s’ha convertit Haití.
“A ella, la pobresa l’obliga a recórrer els camins plens de pols i fang d’aquesta Amèrica. Fuig del desastre social i polític en què s’ha convertit Haití”
Em conta que va amb un grup de cinc persones. Relata amb ràbia i resignació com, fa uns dies, varen acordar amb un barquer que havia de creuar el riu Acre, frontera política entre el Brasil i el Perú. Els hi va demanar 100 dòlars per persona. Els qui no som haitians paguem 5 reals —és a dir, uns 90 cèntims de dòlar—. Varen donar els doblers i els va deixar esperant a la vorera del riu, mai no els va travessar. Segueixen al Brasil esperant creuar el riu per anar al Perù.
Els seus peus segueixen creuant dificultats i caminant cap a l’esperança. Els seus peus són els de milers d’esclaus que caminaven cap a la llibertat. Són els èxodes bíblics del segle XXI. Tenen la determinació que arribaran. Una frontera no pot aturar els somnis lícits de cercar un futur millor. Si ells no arriben, arribaran els que venen darrere. Aquells centenars, milers que estan per sortir de l’illa, que estan per néixer. Arribaran —els obrin les portes o no— i ens mostraran la mirada, cansada, resistent, forta, lluitadora i posseïdora d’una força ancestral, perquè el poble negre duu segles caminant cap a la llibertat.
