Ha arribat el temps dels esclata-sangs i açò fa que el mes d’octubre es converteixi en un moment molt esperat. I si les aigües i el temps han acompanyat, s’alimenten les ganes de moltes gernacions per anar-ne a cercar. És com la febre d’or. La febre dels bolets, tan esperats, analitzant-la bé és cosa màgica. Tothom va esvalotat, la gent perd el bel i pel carrer tothom vol saber qui hi ha anat i aquests comentaris són molt comuns:
–Què n’hau trobat?
–I per on anareu?
–Que es pensen!
–No els hi diré, que s’han cregut!
Així almanco la gent surt a esbargir-se i respiren aire pur, encara que també s’ha de comptar amb les bufetes als peus i en arribar rebentats i cruixits. Però no hi ha mal qui per bé no vengui, sobretot si es ben omple el paner.
Em ve a la memòria una cercada de fa un temps. M’encanten les mates, les qui estan baix del coster, si l’aigua hi ha arribat, alces la mata, remenes la fullaca, qui són com una teulada. Si ets afortunat i en trobes sents una gran felicitat, d’aquestes que formen part de les petites i grans coses de la vida, i en una d’elles mentre estava enfeinat sent una veu:
–Biel! Què en trobes?
–No, no en trob! –no tenia ni idea de qui era.
Record que aquell dia vaig carregar, després em vaig ficar dins un enfony, qui era un rotlo que coneixia d’anys enrere. Tot i que també em vaig ben regirar, quan de sobte es van alçar un ranxo de perdius i amb l’esglai hi vaig caure damunt. Em vaig fer mal a una cama, però per sort no va ser res. Quan vaig tornar amb el grup em diuen:
–Bonu! Que molts que n’has trobat!
–I vas ple de plomes de perdius –em digué en Julio.
–I no ens n’has duita cap!
–I encara! Açò em faltava!
El llenguatge del bosc és especial i de plena llibertat. Un altre dia vam agafar els tapinets i partírem cap a Sant Joan de Serra. Deixarem el cotxe al costat d’una barrera, després saltarem una paret molt alta i ens vam fotre un bon sucot. La part bona és que vam caure damunt un rotlo molt gros.
Al·lucinàvem, caiguent aquelles pallofes, duiem tres paners i just en començar ja n’havíem omplert un. N’Anna Maria em diu:
–Mira! Allà baix hi ha una dona.
Jo veia un embalum negre i dic:
–No, és un porc.
Vist d’enfora m’havia semblat un verro negre, però anava errat i no era un porc, sinó madona.
–No som cap porc jo!
–Perdoni!
–En duis molts! Me’n podríeu donar.
–No madona, quan tengui els paners plens, ens ho mirarem a veure quants n’hi podré donar. Abans no. El que es troba no es dona, perquè si es dona ja no es té. Però, miri per aquí davall! N’està ple!
–Açò són pixacans!
–Que no, també són bons!
–Anau, anau, que esteis de broma. Així podríeu venir cada dia.
Va ser una bona cercada, quan vam arribar a les cases, els vam fer nets amb un paper llevant la terra, no aconsell fer-los nets amb aigua perquè perden gust.
Cuinats amb alls, julivert, sal, oli d’oliva i miques de sobrassada vella i a torrar, és un menjar de déus. Es poden fer de moltes maneres, en una palangana al forn hi podria afegir pa ratllat. També en paella i més coses, no som cuiner, però no em moriria de fam.
Els de Menorca són els millors perquè quan aquí no n’hi ha en duen de fora i no tenen el mateix gust, però tenen el nom i açò ja fa molt. És allò de cria fama i fotet a jeure.
I a on és la llavor? No se sap, però els pins hi tenen molt a veure. Així i tot, en poden sortir enfora perquè l’aigua pot haver-hi arrossegat la llavor. És un misteri i dels bons.
Per què es diuen esclata-sangs? Clava-lis una una ungla i en sortirà sang, com a noltros mateixos si ens clavam una agulla, salvant distàncies, evidentment. Açò ja m’ho deia el meu avui, en Toni Pons, quan un dia en vam anar a cercar.
Fa temps van arribar a Ferreries una família qui cercaven les seves arrels. Durant la guerra civil avantpassats seus havien emigrat cap a Amèrica Llatina. Van poder localitzar un concu de molt enfora. Eren gent amb coneixements musicals i van organitzar una trobada que esdevingué una festa i vàrem cantar amb uns amics i jo. D’aquells dies encara conserv una partitura d’El Pájaro Campana que em van regalar.
Açò m’ha duit a que en plena època d’esclata-sangs un d’ells, en Simón, va venir a cercar-ne tot i que no sabia que eren. Li vam explicar com eren, però no ens devia acabar d’entendre. Érem a Cala Mitjana i en Simón es va despistar i davall una alzina va anar i comença a carregar, però d’aglans. En arribar ens diu:
–N’he trobat molts.
–Què has duit qui pesa tant?
–Marranos.
Era com els coneixien per allà d’on venia. Noltros li vàrem contar aquella dita de:
«Penjoi, penjava, pelut se’l mirava
penjoi caigué i pelut se’l menjà»
No va endevinar que era.
