David Vidal, nascut a Es Migjorn Gran, és músic, filòleg, cantautor i poeta. Graduat en música pel Conservatori Professional de Música de Badalona, i en Llengua i Literatura Catalanes per la Universitat Oberta de Catalunya. Té publicats cinc discos i tres llibres de poemes.
L’any 1992 es trasllada a Catalunya per estudiar dibuix i il·lustració i l’any següent, a Badalona mateix, es posa a estudiar música clàssica (fagot) al Conservatori Professional. També pren lliçons de cant i de guitarra a l’Acadèmia de Música Eulogio Dávalos de Barcelona. Durant aquests anys, compagina els estudis musicals amb la faceta de cantautor. A Barcelona, comença a tocar de manera assídua a la taverna irlandesa The Quiet Man i, entre 1994 i 1996, enregistra les seves dues primeres maquetes, De verd velam i La besada dels vents.
L’any 1999 es trasllada a Mallorca. A Palma, comença a tocar a diferents llocs i allà coneix el guitarrista mallorquí Jaume Tugores i a finals del 2000 enregistra, juntament amb ell, el seu primer disc, Argila. Aquestes cançons estan enregistrades amb un duet de guitarres en un fals directe. D’aquesta manera, s’ofereix la força i la proximitat d’un concert en viu. També hi participa la seva germana Iolanda Vidal com a segona veu. El disc surt publicat el juny de 2001 amb la discogràfica Blau/Discmedi i es presenta a diversos espais de Balears i Catalunya (tal com l’Auditori Centre de Cultura Sa Nostra de Palma, el Centre Cívic Font d’en Fargues de Barcelona, etc.). Va tenir molt bona acollida i fins i tot se’n va fer una segona edició.
Va ser a Mallorca que es va decantar clarament per la cançó. El fet de compondre i cantar li aportava una energia i una vitalitat més “orgànica” que no li acabava d’oferir la música que interpretava amb el fagot. I és que, com diu Steiner, amb la cançó podia “convocar el diafragma i l’ànima”.
David ens explica que a l’hora d’escriure cançons, sempre partia de la música. Un cop establertes la melodia i l’harmonia, començava a fer feina amb el text. Sempre procurava que les lletres de les cançons tinguessin un cert caire poètic. I és així com neixen cançons com “Sobre el teu camp de blat”, “Oceà, “El preu de l’eternitat” o “Nua”. Cançons plenes de tendresa i d’un lirisme especial que t’envolta en una aurora sonora que t’estira cap al seu món màgic. El crític musical Jordi Palmer va escriure al diari Avui: “Argila és un treball que guanya amb el temps, perquè necessita que els seus matisos es consolidin, que els seus sobris arranjaments trobin el seu lloc. Escoltar-lo diverses vegades significa descobrir-hi coses noves: l’ajustament de les melodies, el preciosisme dels cors, el lirisme inherent a les lletres.”
