C.M./DFerreries. Gran enamorada dels contes infantils, Sandra Moro (Ferreries, 1978)
acaba de publicar el passat mes de maig la seva tercera obra, “El amor a color” (Apuleyo Ediciones), on els protagonistes ens porten per les diferents etapes de la seva existència, donant-li color a les seves vivències i sentiments. És el seu tercer llibre de contes, després de Shapes and Colours, publicat en anglès, i Oh, oh, Cebedeo!. Moro, que duu més de 25 anys vivint a Salamanca, és diplomada en Magisteri de Llengua Estrangera i en Educació Infantil a la Universitat Pontifícia de Salamanca, llicenciada en Pedagogia a la mateixa Universitat, i doctora en Estudis Anglesos Avançats. Des del 2004, és mestra d’anglès a l’escola “Maestro Ávila” de Salamanca.
El vostre darrer àlbum il·lustrat, “El amor a color”, és molt especial per a vos…
Sí, perquè està il·lustrat pel meu fill petit, Mateo Quintero Moro. Alguns dels meus àlbums il·lustrats, tot i anar adreçats al més petits, és cert que poden anar dirigits, també, a un públic més ample. Les il·lustracions, evidentment, estan pensades per a un públic més infantil, però la lectura en sí, com és el cas d’aquest darrer llibre, podria anar dirigida perfectament a un adult, perquè parla de les diferents etapes de la vida. Intent fer-ho d’una manera dolça, com a una forma d’introduir als nens en alguns temes, com és el cas de la mort. El meu fill, per exemple, no és conscient de la part del llibre que parla de la mort.
Un tema delicat per al públic infantil. Com el tracteu?
El que he fet és una metàfora amb un món de fantasia. He fet una metàfora amb Color land, la terra de color, i al final, quan els protagonistes moren, el que dic és que un es muda per a sempre a aquesta terra. I l’altre, és clar, s’hi retroba.
Com ha estat l’experiència de treballar amb el teu fill?
Ha estat superpolida i dura, alhora. Perquè Mateo va fer les il·lustracions amb quatre anys. Ell ho ha agafat amb molta il·lusió. Heu de pensar que jo em vaig ficar dins el món de la publicació de contes infantils quan el meu fill era tan sols un nadó; de fet, em vaig animar per ell, perquè sempre m’ha agradat escriure, i especialment la literatura infantil. No sabia com funcionava aquest món i em vaig llançar a la piscina, perquè em venia de gust que visqués el món de la literatura des d’ambdós costats; no només des de defora, com a lector, sinó també des de dins. Això és el que em va portar a escriure els diferents contes. El primer, Shapes and Colours, va ser una proposta molt didàctica, perquè és una aposta pel bilingüisme (anglès-castellà), amb un joc que hauria de servir per a seguir parlant en anglès. El segon, Oh, oh, Cebedeo!, va sorgir arran del fet que el meu fill es mossegava les ungles. Vaig estar cercant llibres amb els quals poder abodar el tema i només vaig trobar un conte en línia i un llibre publicat. Aleshores, vaig pensar que amb la quantitat de fillets que es mosseguen les ungles podia ser una bona idea. I el tercer, hem feia molta il·lusió treure’l. Vaig parlar amb dues il·lustradores de Menorca, però els pressuposts que em donaven se’m fugia una mica de les mans. Com ja deveu saber, has de fer coedicions i, per molta il·lusió que em faci, no són pas familiar de Jaqueline Onassis! [rialles]. Al final, no vaig trobar millor persona per a il·lustrar el conte que el meu fill.
En el primer llibre, Shape and Colours, utilitzeu l’anglès com a vehicle de transmissió, en una aposta molt clara pel bilingüisme en els primers anys de vida…
Exactament. Sóc professora d’anglès i, a més, imparteixo cursos d’anglès, de didàctica i pedagogia, tant a professors com a famílies. Tinc alguns cursos, que son asincrònics, i que faig amb una acadèmia internacional de València, i d’altres que són en línia. A l’abril, per exemple, vaig estar treballant amb el centre de professors de Mallorca. Realment, crec molt en el bilingüisme. Des que em vaig quedar embarassada, en feia molta il·lusió parlar al meu fill en menorquí, però entre que cada cop el perd més i que considerava que l’anglès és molt important, vaig decidir criar-lo finalment en anglès. Només parlo al meu fill en anglès des que em vaig quedar embarassada. Faig feina amb moltes famílies que estan molt interessades realment a treballar l’anglès i el bilingüisme des de la primera infantesa. Per tot això, va ser una mescla de la meva trajectòria com a professional i de la meva convicció com a mare.
“Crec molt en el bilingüisme. Des que em vaig quedar embarassada, només parl al meu fill en anglès”
D’on us ve l’interès per estudiar una llengua estrangera i, més concretament, l’anglès?
Jo volia ser cirurgià [rialles], estava molt perduda… Llavors, vivíem a Ferreries, tot i que jo estudiava a Salamanca. Record que vaig parlar amb una dona que era familiar dels propietaris de Sa Llibreria, que era pedagoga, i em va orientar. Tenia clar que no volia fer Econòmiques. Jo havia estudiat la branca biosanitària a COU i estava completament perduda. Per molt que aquella dona em parlava del que era la pedagogia jo pensava que no servia per a res, no li veia cap utilitat pràctica. Al final, em vaig ficar a fer Magisteri. Al començament, vaig tenir molt mala sort amb el professor de pràctiques que vaig tenir. Em va tocar un senyor major, pastat a l’antiga, i vaig pensar que m’havia equivocat de carrera. Però vaig tenir la immensa fortuna que un dia em van portar a una aula on hi havia una noia jove, i m’hi vaig sentir reconeguda. Després em vaig anar especialitzant en la branca d’anglès. Sempre m’ha agradat. La meva idea llavors era anar-me a viure a Menorca i opositar a l’illa, com a moltes de les meves amigues. Jo sempre he intentat tornar a l’illa, i la vida sempre em duu de tornada a Salamanca.
La vostra família és de Salamanca?
Sí, els meus pares són de Salamanca. Mo mare va venir a Salamanca just abans de la pandèmia, però mon pare hi duu des dels disset o els divuit anys. Quan ve de vacances i passa un temps, ell sempre diu que se’n torna cap allà.
I, és clar, se us ha aferrat més l’accent de Salamanca…
Sí, però és curiós que la gent d’aquí sempre em diu que el meu accent no és de Salamanca. Sempre em diuen que no sóc d’allà, perquè el meu accent és més pla, i em diuen que no tenc la seva tonada. Ara bé, quan rall menorquí, faig accent de Ferreries [rialles].
És clar, als que parlam català sempre se’ns queda un accent reconeixible quan canviem al castellà…
Jo vaig estar interna aquí durant una època i quan em feien llegir en castellà deia “ga-ll-ina”, que és com realment s’ha de pronunciar, però de mica en mica em van fer ieista. Perquè no se riessin tant de mi i em deixassin de manar llegir a classe, al final em vaig fer ieista. I aquesta és una de les coses que si tornàs cap enrere no faria. Perquè ara intento pronunciar la doble ela i jo mateixa em sento rara.
Al final, us heu anat ficant dins el món de la literatura, com molta gent, presentant-vos a concursos i contactant amb editorials…
Així és, però, tanmateix, pens que això és per a quatre romàntics, que matem així el nostre temps lliure. A la fi, és un món superdifícil i sovint som més els pares que ens encaparrutem a comprar àlbums il·lustrats, perquè els fills, tot d’una que poden, es passen al món digital i no en voler saber res dels llibres. És a dir, que tot això ha quedat en certa manera en un racó per a quatre romàntics.
També sou autora de diversos articles enfocats al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, el que es coneix com a TDAH. D’on prové el vostre interès per aquesta síndrome?
Jo treballo en un centre inclusiu dels de tota lavida. La Llei Orgànica de l’Educació (LOMLOE) aposta molt per la inclusió, però hi ha moltes fal·làcies, perquè en molts centres es continua fent el mateix. Hi ha moltes maneres d’educar, tant a casa com a classe. Deixar aparcat un fillet perquè no tens temps o no tens les estratègies necessàries no és ser un bon professional, perquè donar classe a nens que van bé ho pots fer sense tenir el títol de Magisteri. En el nostre centre fem feina amb nens amb molts tipus de necessitats, i jo els tinc un especial afecte. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, no hi havia gairebé res de literatura pel que fa a la TDAH. A la classe, tenia dos nens que eren casos de TDHA de llibre. El que va passar com a una investigació pedagògica per a la meva pròpia praxis, al final es convertí en una tesi, en un estudi, perquè si algú necessitava estratègies o referències bibliogràfiques, les pugués fer servir.
“Em veig a mi mateixa, sobretot, com a mestra, amb tot el que això implica. M’agrada educar els nens però mirant-los sempre als ulls, no des de dalt. De front”
Us sentiu atreta per la poesia o altres gèneres literaris?
Sí, però a dia d’avui no em plantejo res de tot això. Segueixo per les xarxes a molts escriptors de poesia i m’he adonat que, avui dia, per tenir alguna sortida has de fer servir molt les xarxes socials. El que més em va costar, en el meu cas, a l’hora de donar el pas, va ser fer el meu Instagram. Sembla absurd, però és la veritat. Al principi era una persona extremadament tímida; després, amb el pas dels anys m’he anat treient la pols una mica. Sempre havia estat molt gelosa de la meva intimitat, i em va costar molt. Però és clar que mai no pots dir: “Font d’aquesta aigua, no en beuré”. Amb tot, és una cosa que em sembla encara més difícil que el mateix món de l’àlbum il·lustrat. Hi ha persones que per aconseguir alguns likes recorren a estratègies per les quals jo no estic disposada a passar. Hi ha algunes descaradures, algunes línies que no vull traspassar.
Com us veieu a vos mateixa?
Jo em veig a mi mateixa sobretot com a mestra, amb tot el que això implica. M’agrada educar els nens però mirant-los sempre als ulls, no des de dalt. De front.
No descarteu tornar un dia a Menorca?
No. A mi, l’illa m’encanta. Jo seria molt feliç allà. Als vint anys potser se’t queda tot una mica petit, però precisament ara jo busco la calma de l’illa.
Us agradaria seguir publicant contes infantils en el futur?
Sí, encara que és molt difícil. No busco pas resultats.
