C.M./Ferreries. Óscar González Marquès (Ferreries, 49 anys) és un missioner laic que viu a l’Amazonia. Després d’una primera etapa a disset anys a Hondures per a crear un projecte de temps lliure per a joves conflictius, s’embarcà, el 2019, en els equips itinerants de l’Amazonia. Després d’una experiència de tres anys al Perú, en els dos últims anys ha estat part del Consell Indigenista Missioner, fundat per Pere Casaldàliga, a Río Branco, a l’estat d’Acre, al Brasil. Enguany compleix 22 anys com a missioner laic, enviat per la diòcesi de Menorca, a terres americanes.
Quan començau a sentir-vos atret per aquesta forma de vida?
El 1993 vaig anar a Bolívia amb altres joves de la parròquia de Ferreries. Una monja de Ferreries, Catalina Febrer, era allà. Jo tenia divuit anys i per a mi aquella experiència va ser una descoberta molt grossa. Com a membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles d’Amèrica Llatina, vaig participar, a més, amb una brigada a Nicaragua. Hi vaig fer un mes, i després set mesos més amb una altra brigada. Amb tot això, de mica en mica em vaig anar sentint de cada vegada més atret per aquesta vida.
I vau sentir la crida?
La fe va anar entrant a la meva vida i em vaig sentir cridat, des de la fe, a servir els altres. Sempre m’he sentit atret per aquesta branca més social de l’Església. Anar a una parròquia a fer catequesi no va amb el meu esperit.
La vostra primera experiència com a missiones laic va ser a Hondures…
Sí, el 2002 vaig fer part d’Ocasha, l’Obra de Cooperació Apostòlica i Seglar amb Amèrica). Després d’un procés de formació, vaig arribar a Hondures, amb un compromís de tres anys. Anava amb dues companyes més, una d’Alacant i una altra de Lleó, i vam començar un projecte amb fillets i joves amb una periferia. A El Salvador, Hondures i Guatemala hi ha moltes pandilles juvenils, amb barriades on hi ha molta violència. A Hondures vam crear el projecte “Paso a Paso”. Consistia a crear una oferta educativa de temps lliure per a fillets i joves del barri. Tot i que el compromís inicial era per a tres anys, vaig estar-m’hi disset anys. El 2019, en tornar d’Hondures, em va sorgir l’oportunitat de formar part d’un equip itinerant a l’Amazonia.
Com és l’Amazonia?
La conca hidrogràfica de l’Amazonia és immensa, quasi com Europa. Nosaltres estem en un punt de la triple frontera entre el Perú, el Brasil i Bolívia. El Brasil té la major part de l’Amazonia, amb el 64,3%, per davant del Perú, amb el 10,1%. L’Amazonia té una població total de 34 milions d’habitants.
Un dels principals problemes de la zona és dels llenyataires…
Així és, la problemàtica de les concessions de llenya al Perú és força preocupant. Les empreses llenyataires tenen concessions per a 30, 40 ó 50 anys. En un temps, tot això pot ser legalment deforestat. Es tracta de concessions legals atorgades per l’estat peruà. Els llenyataires van amb un GPS i van marcat els arbres. Primer, estableixen els seus campaments i després obren carreteres.
“Els pobles indígenes viuen i conviuen amb la natura, però no la destrueixen. La destrucció dels llenyataires propicia la creació de petites illes biològiques”
Quins impactes tenen els llenyataires en les comunitats indígenes?
Obren carreteres, ponts, campaments. Entren en conflicte d’una violència brutal amb les comunitats indígenes. En aquestes lluites es produeixen morts. Hi poden fer feina uns sis o vuit mesos, fins que arriba l’època de pluges i l’aigua s’ho emporta tot per davant.
Els pobles indígenes són defensors de la natura. Quina relació hi tenen?
Ells senten que la natura és una part d’ells, però això la seva relació és molt estreta. Els pobles indígenes són pescadors, caçadors, recol·lectors i, fins i tot, petits agricultors. Viuen i conviuen amb la natura, però no la destrueixen. La destrucció dels llenyataires propicia la creació de petites illes biològiques. Els animals que viuen en aquestes illes es molt difícil, en aquestes condicions, que es comuniquin amb els altres, com passava quan tot era una selva gran. En aquestes àrees han davallat molt la caça i la pesca.
Com està afectant tot això els ecosistemes?
D’una manera molt greu. De fet, ja s’està parlant que una zona de l’Amazonia es pot convertir prest en una sabana. Aquest ja és un punt de no retorn, perquè si això passa hi haurà manco pluges. Obrir carreteres és el primer pas per a deforestar. Les carreteres deixen al terreny un dibuix en forma d’espina de peix, perquè amb l’obertura de carreteres comencen a venir colons. El Brasil està molt poblat al sud, i a la costa, però no pas a l’Amazonia. El que han fet molts governs és oferir als colons la possibilitat d’implantar-se en aquestes terres. I aquests colons vénen empesos per la lògica de la deforestació.
Un dels projectes més controvertits de la regió és el de la nova carretera Cruzeiro Do Sul-Pucallpa.
Es vol unir Cruzeiro Do Sul, al Brasil, amb Pucallpa, al Perú. Es vol fer una carretera per treure tota la soja de la zona. El Brasil és un gran productor de soja i de blat d’indi, productes que exporta cap a la Xina. Per treure aquests productes a través de l’Atlàntic, està obligat a anar pel sud, pel Cabo de Hornos i pel Canal de Panamà. Si es construeix aquesta carretera, la soja arribaria als ports del Perú, i del Perú, a través del Pacífic, als ports de la Xina. És clar, la construcció d’aquesta carretera afecta un Parc Nacional. Els pobles indígenes s’hi han manifestat en contra.
El projecte compta el vist-i-plau governamental del Brasil i del Perú?
Sí, dels dos països. La carretera té 500 quilòmetres, és un megaprojecte, però tampoc no és clar que es faci. Naturalment, el Perú no té tant a guanyar com el Brasil. Si s’obre aquesta carretera, amb el temps passaria com totes, que s’anirien obrint petits ramals. El pitjor de tot és que el projecte podria afectar algunes comunitats indígenes en aïllament voluntari, com la d’Isconaua.
“La construcció de la carretera entre Cruzeiro Do Sul i Pucallpa podria afectar algunes comunitats indígenes en aïllament voluntari, com la d’Isconaua”
Un dels problemes més grans, al Perú, és la mineria il·legal…
Així és. Perquè ens faceu una idea a La Pampa hi ha devers 9.000 cercadors d’or. Tot això crea un ambient de violència i de foment de la prostitució juvenil. La mineria il·legal és un problema molt greu.
Un altre problema és el del narcotràfic...
Sobretot al Perú, hi ha moltes plantacions de fulles de coca. Dins la selva es construeixen pistes il·legals d’avionetes per carregar-la. Per a fer-ho, deforesten els arbres, tot i que més en petita escala. Al Perú, un altre problema és la plantació de palma africana, de la qual s’extreu l’oli de palma. Hi ha extensions immenses de plantacions. L’agronegoci de soja i blat d’indi, especialment a la zona del Brasil, també provoca una important deforestació.
Supòs que l’única manera de moure’s per a l’Amazonia és per via fluvial…
Sí, amb canoes a motor. Avui dia ja n’hi ha poques a rem. A l’Amazonia, les distàncies i les extensions són enormes. Per exemple, el vicariat San José del Amazonas, al Perú, on vam fer feina un temps, té 150.000 quilòmetres quadrats. És més gros que Andalusia i Extremadura. Té fronteres amb Colòmbia, el Brasil i l’Equador. Un vicariat, a l’Amazonia, té una categoria un poc menor que una diòcesi. Nosaltres vam fer una itinerància des de Feijó fins a la darrera comunitat indígena, Simpatia, en territori del Brasil, que ens va dur 7 dies de navegació, riu amunt, per cobrir els 500 quilòmetres de distància. És un territori immens. La diòcesi de Menorca, per exemple, només té 700 quilòmetres, tot i que, evidentment, la població està més disseminada.
“La mineria il·legal és un problema molt greu. A la Pampa hi ha devers 9.000 cercadors d’or. Tot això crea un ambient de violència i fomenta la prostitució juvenil”
Quants pobles indígenes hi queden actualment en situació d’aïllament voluntari?
Hi ha dues fonts. Per un costat, els grups indigenistes calculen que hi ha cent punts en tota l’Amazonia on s’han trobat vestigis de grups indígenes en aïllament voluntari. Els governs, però, rebaixen aquesta xifra. En reconeixen entre seixanta i setanta, com a molt. Es pot dir que aquests pobles viuen encara a l’Edat de Pedra. És clar que de vegades tenen relació amb altres comunitats i se’n duen matxets, destrals o cordes.
Què fa l’Església a l’Amazonia?
Jo he participat en dos grups. Un era l’equip itinerant, que va començar Claudio Perani, un jesuïta mort el 2008. Perani deia: “Anden por la Amazonia y escuchen lo que la gente dice. Participen de la vida cotidiana del pueblo. Registren todo cuidadosamente. No se preocupen con los resultados, el Espíritu irá mostrando el camino. ¡Coraje, comiencen por donde puedan!”. A partir del 1998, va alliberar a dos jesuïtes perquè anessin a visitar els rius.
L’objectiu d’aquestes itineràncies és evangelitzar?
No, no es tracta d’una evangelització explícita. Es tracta d’escoltar i participar de la vida quotidiana de les diferentes comunitats. La idea és conèixer la problemàtica d’aquests pobles i intentar fer pont. Com a equip itinerant, no podem resoldre una invasió de llenyataires, però si coneixem quins són els seus problemes ens podem adreçar als diferents organismes governamentals per a fer pressió.
Totes aquestes comunitats s’enfronten a problemes estructurals com el narcotràfic, la mineria il·legal o la deforestació, però quins són els problemes quotidians més greus als quals han de fer front?
Algunes comunitats poden tenir problemes amb els llenyataires. Al Brasil, la Constitució del 1988 diu que correspon a l’Estat demarcar les terres indígenes. Això obliga a fer primer un estudi antropològic. En teoria, ningú no pot entrar dins les terres d’aquestes comunitats indígenes sense la seva autorització. Aquest procés burocràtic, és clar, pot dur 10 anys. L’equip itinerant intenta ajudar a acompanyar aquest procés.
Quantes persones formen aquests equips itinerants?
El primer equip, el 1998, estava format per dos jesuïtes, però poc a poc es van anar integrant persones d’altres ordres religioses i laics. A l’Amazonia hi ha jesuïtes, però també laics i missioners franciscans i dominics. L’Església, com a institució, sempre ha tingut col·legis, internats i universitats, però havia deixat una mica de banda la itinerància. Peroni va tenir la intuició de retornar als orígens quan els primers deixebles de Jesús anaven de poble en poble.
Se’ls fa arribar el missatge de Crist?
Depèn. Algunes comunitats indígenes són de tradició catòlica. Si ens demanen batiar algun membre de la comunitat o celebrar la Paraula, ho podem fer. Però si no professen cap religió externa, no ho fem.
Està molt estès el cristianisme?
En general, està molt estès a tota l’Amazonia, però hi ha pobles que viuen la seva pròpia espiritualitat. L’equip itinerant sempre ha estat molt respectuós amb les creences. El nostre objectiu mai no és evangelitzar ni batiar. Antigament, això no era així, i l’Església entenia que els pobles que no estaven batiats no podien gaudir de la salvació, però això ha canviat molt. Allò que nosaltres fem, per damunt de tot, és donar suport als processos comunitaris.
“El nostre objectiu com a equip itinerant no és evangelitzar ni batiar. Allò que fem, per damunt de tot, és donar suport als processos comunitaris”
Quins són els principals nuclis dels equips itinerants a les fronteres amazòniques?
Hi ha un nucli a Manaus, que és la ciutat més gran de l’Amazonia, amb uns 3 ó 4 milions d’habitants. Aquest primer nucli es va obrir el 1998. Després, el 2004 es va obrir el Nucli BraCoPe (Brasil-Colòmbia-Perú), el 2008 el Nucli BraVeGui (Brasil-Veneçuela-Guiana) i el 2014, el Nucli BolPeBra (Bolívia-Perú-Brasil). Els equips itinerants cerquen les fronteres per ajudar a pensar (de manera molt humil, és clar) a l’Església i a les administracions, de manera transfronterera. Això s’ha aconseguit, de mica en mica. Especialment Càritas és qui millor s’articula entre els diferents països. Jo vivia al Nucli BolPeBra. Érem sis persones. Però aquesta és tan sols la base. Després, amb una altra companya vam recórrer el Perú. Una vegada vaig fer vuit mesos viatjant amb ella. Després, tornes a la base i potser canvies de company i visites altres zones de l’Amazonia.
Diguem que l’Església havia oblidat la itinerància…
Es tracta d’una missió en xarxa. Hi ha tres serveis de l’Església que són complementaris. Un és l’institucional, que aporta continuïtat i estabilitat. Un segon servei és el d’inserció. Moltes persones -religioses, laics i capellans- viuen a barris perifèrics o a comunitats molt llunyanes. I l’altre servei és el de la itinerància, que s’havia perdut. L’Església ja no convida, realment, a visitar, com feia Jesús, altres pobles, de dos en dos.
“L’Església havia perdut el servei de la itinerància. Realment es pot dir que ja no convida a visitar, de dos en dos, altres pobles, com feia Jesús”
Es tracta de recuperar l’esperit primigeni del cristianisme dels primers apòstols…
Exacte. Ha de quedar clar que la itinerància és un servei complementari. No pretén anul·lar la feina que es fa als col·legis, o el treball d’inserció a les diferents comunitats indígenes. Hi ha molts capellans i religioses que fa vint o trenta anys que viuen amb el mateix poble indígena. Han après la seva llengua i respecten la seva cultura. Fent servir la metàfora, l’equip itinerant ofereix el mateix servei de les abelles dins la selva: captar els nèctars (a partir de la vivència de la riquesa de les diferents experiències a l’Amazonia); pol·linitzar (intercanviar experiències i anunciar el Déu de la vida); produir mel (recollir, sistematitzar i tornar les experiències); i picar (denunciar les injustícies socioambientals i l’abandó de l’Estat).
La teologia de l’alliberament, continua viva, a l’Amazonia?
Dom Helder Câmara va dir: “Accepta les sorpreses que transtornen els teus plans, malmeten els teus somnis, donen direcció al teu dia i, qui sap, a la, teva vida. No hi pots fer res. Dóna llibertat a Déu perquè Ell mateix condueixi la trama dels teus dies”. Els seguidors de la teologia de l’alliberament són cada vegada més minoritaris. Hi ha molts sectors conservadors dins l’Església que no entenen aquesta feina amb els indígenes si no hi ha una evangelització explícita, però nosaltres ho tenim molt clar. L’equip itinerant s’intenta inspirar en la teologia de l’alliberament. El Consell Indigenista Missioner va ser creat pels bisbes del Brasil entre els quals Pere Casaldàliga, l’any 1972 per a fer feina amb els pobles indígenes. No s’hi va per a fer evangelització explícita, ni catequesi. S`hi va per acompanyar en els processos de demarcació de les terres i de formació dels pobles en drets indígenes.
“La teologia de l’alliberament ha anat perdent terreny. Hi ha molts sectors conservadors dins l’Església que no entenen aquesta feina amb els indígenes si no hi ha una evangelització explícita”
Els governs dels diferents estats van avançant en el reconeixement dels drets dels pobles indígenes?
Sí. Per exemple, la Constitució del Brasil del 1988 reconeix que la terra pertany als indígenes. La Constitució de Bolívia, durant el mandat d’Evo Morales, també va fer avenços significatius en el reconeixement dels drets dels indígenes. Bolívia, per exemple, es defineix com a un estat plurinacional. Al Brasil, hi viuen més de dos-cents pobles indígenes. El Consell Indigenista Missioner té clars els objectius de la defensa de la cultura, la lluita pel territori i el foment d’assembles dels pobles. La lluita pel territori és força important. El Consell Indigenista organitza cada any una trobada de pobles indígenes sense terra demarcada.
“El Consell Indigenista Missioner té clars els objectius de la defensa de la cultura, la lluita pel territori i el foment d’assembles dels pobles”
L’Església, ha de recuperar el nucli del missatge de Jesús?
Com a Església, crec que hem d’intentar tornar a l’essència del missatge de Jesús, que és un missatge d’esperança, de germanor, d’amor, i de justícia social. L’Església no es pot quedar en els assumptes litúrgics. Crec que es pot fer Eucaristia fent germanor i compartint amb un grup d’amics, cadascú allò que té. Me sembla que a l’Església hem de ser capaços de recuperar aquest missatge més pur i senzill, d’acostar-nos a la gent i saber escoltar-la. La cama que més ha crescut a l’Església és la de la institució, hem perdut senzillesa. Trob que tot això ens allunya de la gent.
Tot plegat, aquests pobles de l’Amèrica Llatina és on es viu d’una manera més autèntica l’espiritualitat cristiana primigènia?
Hi ha comunitats molt evangèliques, on la terra és comunitària. Si vas a caçar i mates un porc senglar, el comparteixes amb els vesins. En moltes d’aquestes comunitats, no existeix el doblers; només l’intercanvi. No hi ha statuts social. És possible que hi hagi un cacic, però tot just un dels criteris per a ser-ho és la generositat i el servei cap els altres.
La descristianització avança imparable…
Crec que Europa, amb el temps, serà terra de missió.
