La quinta de l’any 1954 es va reunir el passat 14 de setembre en un sopar de celebració per a commemorar els seus 70 anys de vida. Tot seguit, reproduïm íntegrament, i respectant en l’essencial la literalitat del discurs, les paraules pronunciades per Joan Huguet al festeig:
Avui celebram tots junts es setanta aniversari des nostres naixements; és a dir, avui fa 70 anys que el cel se il·lumina de petites estrelles configurant una nova constel·lació damunt es poble de Ferreries.I aquestes petites estrelles de fa 70 anys formen avui part de sa columna vertebral des progrés des nostre poble.
És així com aquesta xifra ens convida a mirar enrere, a recordar amb afecte aquells anys 50 i 60 que varen marcar sa nostra infància i joventut.
A tal efecte, el primer que hem de fer és retre homenatge a tots els que han estat part d’aquesta meravellosa constel·lació, i de sa nostra pròpia, individual i col·lectiva meravellosa història. De manera molt especial als qui ja no estan entre noltros. Vagi per tots ells es nostre més sentit homenatge.
Idó bé, aquest sopar és una trobada amb es passat, però també una reafirmació del que som avui. Un grup d’amics, de companys de vida, que han compartit moments inoblidables i que, malgrat es pas des temps, continuam units per un llaç invisible, però irrompible; com és formar part, com a col·lectiu, de sa nostre primigènia pàtria: Ferreries.
Sí, vam créixer en un poble de Ferreries que, tot i recuperar-se dels horrors de sa guerra, estava ple de vida i de somnis, gràcies a una irrenunciable esperança que es nostres pares ens van inculcar per a mantenir-nos units, per damunt de qualsevol circumstància i dificultat que ens poguéssim trobar al llarg de ses nostres vides. Ells, que havien conegut es dolor, van fer feina sense aturar per a construir un futur millor per tots els seus fills; és a dir, per a noltros.
És així, com es seu exemple de valentia i determinació va constituir es fonaments sobre els quals es va aixecar aquest gran poble nostre de Ferreries.
Quant a noltros, hem de recordar que els carrers des poble es varen convertir en es nostre pati d’escola, on jugàvem tots junts.
Tant se val d’on vinguessis, o a quina família pertanyies, perquè en aquells carrers tots érem iguals, tots érem amics. Jugàvem a indis, a mèrvils, a futbol…, i ses al·lotes jugaven a botar corda i a xaranga, entre altres jocs.
Els records d’aquells dies són plens de petits tresors que avui ens fan treure un nou somriure. Tots recordam sa llet en pols que arribava d’Amèrica, es formatge que venia en llaunes grosses i que compartíem as pati ses escoles, en especial de ca ses monges.
També colque dissabte quan anàvem as cine des Carrer Nou a veure pel·lícules, com “Ben-Hur”, “Los diez mandamientos”, “El Llanero Solitario”, i un llarg etc. Açò sí, abans de sa pel·lícula, ens miràvem es NODO. També el “Vamos a la cama” de televisió, que ens marcava es final des dia, però no es final de ses nostres fantasies.
Capítol a part mereix sa missa des diumenges, moment de trobada per a tota sa comunitat. L’església s’omplia de cants, de pregàries, i d’una pau que ens recordava que era important mantenir-nos units, i tenir cura els uns dels altres.
També era una tradició pels al·lots anar passar el rosari a na Margarita de sa Llibreria, i a en Laietà Temu, ses al·lotes.
I qui no recorda de tots noltros es 8 de febrer, que per a noltros només tenia un significat: anar a menjar un palo de Ca’s Sucrer, a sa plaça de l’Església, i que servien es “concejal” -ara en diuen regidor- de s’època. Em guardaré d’anomenar aquells que en menjaven dos o tres. Cadascíú que pensi el que vulgui. Jo, a qui, en veig uns quants. Eren es més pillets.
Repetesc, avui, en celebrar setanta anys de vida, no podem evitar recordar amb tendresa i un respecte profund a aquells companys i companyes que ja no esteu entre noltros. Sa seva absència se sent, però estam segurs que ells també són presents en aquest sopar, compartint ses nostres rialles, els nostres records, i aquesta celebració.
Sa nostra estimació cap a ells segueix viva a cadascú de noltros. I aquí i ara. els fem sabre que aquesta nit és també un homenatge a ses seves vides, i als moments compartits i a s’amistat que mai no oblidarem.
També saben que a mesura que avancem en aquesta etapa del nostre particular viatge, és inevitable reflexionar sobre es temps que ens queda, per a xalar de aquet miracler que és sa vida.
Precisament per açò, hem de ser agraïts pes fet que, fa 70 anys. es nostrus pares ens varen donar s’oportunitat de formar part de sa constel·lació que il·lumina Ferreries l’any 1954.
Sabem que sa vida té alts i baixos, però que es molt, molt polida; i, sobretot, que no tenim segones oportunitats per a canviar res des passat, ni tampoc moviola.
El que sí tenim és sa fortuna de viure es present en s’experiència des passat. Per açò vos dic que no serveix de res estar de mal humor o enfadar-nos per tonteries, perquè, a més, as fina el que té valor real i no té preu és es temps, sa salut, i s’amistat. Per açó, us ànim a tots a prendre com a lema: “Viure i deixar viure, no fer mal a ningú”.
Continuem, idò, sent com quan érem fiets: feliços i units. i que ara, ja d’adults, sapiguem que es nostre viatge per ses vies des tren de sa vida val la pena que el visquem amb plenitud i alegria.
Ara sí, brindem tots junts aquesta nit per tots els de sa Quinta del 54, pels qui som aquí i pels qui ens acompanyen amb es seu esperit; convençuts que mentre tinguem salut, temps i amistat, no necessitarem cap bé material per a ser veritablement feliços.
Salut, companys, i per molts anys més d’amistat i de bons records!
