Un any més han arribat,
ses festes anunciades
i molt desitjades.
Vos ho contaré,
però de maneres
molt variades.
No sé ben bé com començar, per a no cansar-vos. Pensant en les festes m’han vingut diversos moments de les festes. Alguns els passam amb la família, en d’altres recuperam velles amistats, i som testimonis de molts fets qui no per petits que puguin semblar acaben sent ben importants perquè ens queden gravats a la memòria. I és dintre d’aquests moments particulars qui vos en contaré alguns, en diferents etapes de la meva vida, tal com els record.
Una cosa que més m’agrada és l’ambient de bona voluntat que demostra la gent, que es fa estimar amb besades aquí i besades allà. Dia 23, per a jo, un dia Principal, ja al matí amb el primer toc de flabiol qui em fa posar la pell de gallina. I açò en jo ja és un fet excepcional, perquè fora de les festes només m’ha passat quan vaig assistir a un concert de na Tina Turner a Barcelona. Aquella compenetració de música i veu va ser memorable.
No ens desviem i tornem a Sant Bartomeu, al capvespre toca botar.
Però abans es comença a anunciar la festa amb alegria per a tots els carrers. És el moment quan passa la banda de música amb la comparsa de capgrossos omplint-ho tot de felicitat. I ja no és molt més tard quan s’inicia el replec de caixers.
És el moment que començ a tirar pel Carrer Fred cap amunt fins a l’ajuntament. Hi anàvem amb els nets. En passen uns i en toquen damunt l’espatlla:
–Que no em coneixes?
–Ara no hi caic.
–Som l’amo de Binisaid. Del lloc a on volies anar a pescar. Ja t’ho vaig dir que allà no hi havia la mar.
–Tu te’n vas anar, però molt bé va acabar.
–I què va passar?
–Que vaig tirar canya roques avall i va passar un colom i amb la canya el vaig emplomar, …i sense anar a la mar, el vaig pescar.
–Idò deixa’m-ho anar, temps passat.
No passa molt fins que ens aturam de cap a la beurada, fent la primera pomada. Alerta s’ha d’anar que ens podem enramar. S’ha de pensar que encara hi queda demà.
També és un moment ben especial quan recuperam velles amistats:
–Quant de temps feia! No et coneixia! Tots tornam vells.
–Sí, com passa el temps! Gràcies a Déu! No sabia d’en Joan…
–Sí, ja fa un temps que ens va deixar.
–I què hem de fer?
Tenc un gran record de la tradició que hi havia llavors amb aquelles madones qui garnereta en mà es posaven a emblancar. Deixaven els enfronts com la llet de blancs. Gran cosa és la calç, sempre he cregut que la millor opció és la natural. La calç prové dels còdols, i també actua com a un desinfectant natural important.
També s’emblancaven les bigues de llenya amb calç, qui ho matava tot, per açò no es corcava res. Avui en dia s’enrajolen les façanes amb marbre, tot canvia.
I aquell toc final amb el rivet vermell li donava un acabat principal. Es remirava molt i era molt popular aquell rivet vermell. Hi havia una dona especialitzada qui el feia perfecte.
–Anau a cercar na Tònia, qui el fa molt bé, sense cap retorta.
–I què li hi hem de donar?
–Acabes de treure una pasterada de pa, dona-n’hi un i veuràs com molt contenta estarà.
Retrocedint més enrere, fa més de 70 anys quan anava al Jaleo amb el germà major, en Toni, com me l’estimava. Mo mare li deia:
–Sí, te’l pots emmenar, però ves alerta i no el perdis.
–Aferra’t a jo, que no et perdi! –em deia en Toni.
Però en el Jaleo ens va venir una allau cavallera, digne de les millors arronsades, i vaig caure enterra, quedant mig marejat. Record a n’en Toni qui em deia que no em mogués, i jo li vaig dir:
–Toni, hi ha un cavall qui duu una sabata.
–Què dius?
–Sí, la té davall d’una pota.
Finalment, quan li van poden alçar la pota, van recuperar la sabata. L’havia perduda una estrangera, qui va estar molt contenta quan la va recuperar i em va donar una besada.
En Bernat hi va contravenir:
–I per què besa a n’aquest mocós? És a jo a qui m’havia de besar!
Jo no ho entenia i en Toni em deia que aquell home no ha dit res:
–Tu ets petit i no ho entens.
–I si no m’ho expliques…
Un altre moment destacable va succeir quan tocàvem en el ball des muro amb els companys de Los Isleños. Van venir un grup de l’amos i madones. Celebraven que l’amo feia festa, es deia Bartomeu i va convidar a tothom. Al grup ens va entregar una botella de xampany.
I ell i els altres homes se’n van anar al casino de Can Tomeu a celebrar-ho. Va anar gros, però en Tomeu, qui en sabia molt, ja els va calar i els advertí que afluixessin, que ja anaven molt abeurats.
Així que l’amo i els altres homes se’n tornen cap al ball. Broma va, broma ve i l’amo en Tomeu ja no sabia què es demanava. Va entrar al ball i amb la primera que troba es posa a ballar, deixant a banda a la seva madona qui esperava. Açò la va deixar molt afectada i s’alçà cap a l’amo i va començar un joc de bufetades com mai havia vist.
Vaig deixar de cantar, s’aturà el ball i dic:
–Canvi de parella!
Va ser un intent infructuós, ja que no es van calmar els aires, així que al cap de poc ho torn a provar:
–Ara tocarem lent!
I vaig cantar Muy juntos d’en Salvatore Adamo, i ara sí que l’ambient es va pacificar i la parella es va enamorar de nou. A partir d’aquell moment vaig creure que per en Bartomeu i na Maria ja no hi hauria mal qui per bé no vingués.
Molts n’hi ha que encara ho poden recordar, tot i que també n’hi ha d’altres que hi eren i no se’n van assabentar de res.
És un fet que pot servir per a reflexionar com actuem les persones, de com en determinades circumstàncies som erràtics i passionals i en un moment som capaços de tirar-nos els trastos pel cap i amb un petit canvi de perspectiva podem reconèixer els errors, demanar perdó i reconciliar-nos.
I així com temps enrere madona de Son Martorell preparava les coques per a Sant Bartomeu, segur que quan toqui el moment molts no hi faltaran a l’hora de sopar coca després del Jaleo. I és que aquest també és un dels grans moments de les festes, sobretot quan es viu amb bona companyia. I així serà, ja tenim ganes de coca provar.
Bon Sant Bartomeu i bones vacances, procureu no cansar-vos massa i teniu seny i el cap ben moblat.
Vicent Pons
