Xerrar, pensar i escriure sobre la festa de Sant Bartomeu per a un ferrerienc fa aflorar sentiments en forma d’experiències emocionals viscudes i d’expectatives a poder viure. En el meu cas, brollen sentiments positius d’alegria, satisfacció i gratitud, sense defugir d’altres més nostàlgics. Uns sentiments que, en definitiva, sintetitzen les emocions que en cada moment he viscut en la meva trajectòria vital.
Els sentiments d’alegria i satisfacció són el resum de records de moments divertits i agradables, viscuts amb familiars, amics i coneguts, que m’han deixat un sabor de satisfacció per haver compartit experiències positives.
Mirant enrere, també flueix una gratitud cap a les persones que han compartit aquests moments, reforçant la connexió familiar i d’amistat que volem repetir cada any en la retrobada pels carrers i places. Aquesta mateixa mirada ens toca i remou el cervell amb la nostàlgia d’aquells que no podrem retrobar. Una altra nostàlgia, fregant la melancolia, és la que he sentit quan no he pogut estar present per gaudir de la festa, però l’he viscuda des de la distància.
Què em fan brollar i botar aquests sentiments?
Quan era petit, el primer coet que, sobre les quatre del capvespre, encès pel serenos, Perico i Tolo, cadascú seu temps, que a més dirigien la sortida i recorregut dels capgrossos, sempre els havíem anomenat “cabeçudos”, des de l’Ajuntament a la plaça de l’església. El tro del coet i els balls “artístics”, en cercle amb els seus “plomeros” de colors, els capgrossos feien sortir la gent al carrer. Des de fa uns anys, la festa esclata al migdia amb l’entrega de la bandera al caixer sobreposat i el primer toc de flabiol. Un moment de reivindicació patriòtica, primer amb un silenci sepulcral escoltant les nítides notes que el “fabioler”, amb els seus nervis, és capaç d’harmonitzar i, després, amb el cant popular de l’himne de Ferreries.
Quan era un al·lot, em va tocar viure-la ajudant al bar de cas conco Vicent. Llavors, era un lloc de reunió amb molta xerrameca i bullici mentre la gent, amb espirituosos, s’alegrava el cos (encara no sabíem de l’afició a la pomada) esperant la sortida de cavalls i caixers. Per a mi, era un moment difícil no poder compartir alegries amb els meus companys que gaudien de torroneres i autos de xoc, anant i venint fent la seva festa entremig de la gent. Bé és cert que el conco em deixava alguna estona per mesclar-m’hi i poder fer una caladeta d’aquells cigarrets de camamil·la.
Els cavalls i caixers són el cor de les festes de Sant Bartomeu!
Al ritme de la música tradicional, són capaços de crear un espectacle majestuós i emocionant, alhora que simbolitzen una manifestació viva de la identitat, les tradicions i la història ferrerienca.
La festa dels cavalls i caixers no m’ha estat aliena per dos fets concrets. El primer, la meva mare, na Juanita de Binimassó, de nissaga pagesa era molt “cavallera” i li agradava veure com em sabia defensar en el Jaleo entre els cavalls El segon és el fet que mon pare, essent ell el batle, durant uns quants anys, va “qualcar” de caixer-batle i el meu germà Joan també, crec que en el seu cas són quatre. Un any, acompanyant el cavall de mon pare quan havia rebut la cullereta de plata, em va fer una bona trepitjada fins a perdre l’ungla del dit gros del peu. Un altre any, des de l’enyorança, quan era estudiant a Bèlgica i en Joan qualcava de caixer-batle, vaig telefonar a ca nostra. Una casa a la cantonada de la costa del convent, que just en obrir la porta trobaves una escala empinada que feia por pujar-la i més davallar-la. En aquell moment, vaig sentir pujar-la als caixers que acudien a la convidada acompanyats pel so del flabiol. Encara avui, en recordar-ho, sent la suma dels sentiments que estic intentant descriure: alegria, satisfacció i gratitud, amarats en aquells moments de nostàlgia que em posen els pèls de punta i em fan sentir la brillantor dels ulls.
Les festes de Sant Bartomeu són més que sentiments.
Com a festes patronals, són una miscel·lània de fets i costums religiosos i profans que constitueixen una celebració arrelada en la vida social i cultural de Ferreries. Una celebració que es va adaptant a cada època, provenint d’elements medievals d’influència musulmana amb la presència de cavalls i caixers que, amb l’arribada del cristianisme a l’illa, es van sumar a la celebració de les festes en honor al nostre Sant Bartomeu Gloriós.
Només uns quants botons de mostra de l’evolució de la nostra festa:
Qui no recorda esperar que acabés la Missa de caixers pel dinar familiar a casa amb bon menjar coronat amb una bona tortada?… avui ja no es fa perquè la Missa de caixers acaba a les tantes… Qui no recorda l’olor de l’”aigorròs” i les fines espelmetes, per poder encendre a Santa Bàrbara en les nits de trons i llamps, que repartien els caixers per les cases?… encara avui en reparteixen pels carrers i places. Qui no recorda la sortida de la primera caixera, na Consuelo?…, mon pare, com a batlle, va aguantar bé les crítiques per permetre tal fet. Qui no recorda el partit de futbol?… es vivia amb més interès que enguany s’ha viscut l’Eurocopa.
Com evolució de la festa, qui no accepta l’acte d’entrega de la bandera al pla de l’església com un moment intrínsec d’emoció continguda per viure l’esclat de la festa? Qui no accepta el pregó com un acte cultural de preludi a les festes on persones i entitats del poble prediquen i reflexionen sobre la seva visió de la festa?… guard com a bell record la sort i els nervis passats de fer el primer pregó l’any 1990, encetant així una nova tradició.
Aquestes coses, i moltes més, van omplint el meu sac de sentiments, emocions i records que, per moltes d’aquestes coses que hi posis, no pesen. Ans al contrari, quan en treus unes quantes, les mires com si fossin fotografies ja envellides pel pas del temps que, al contemplar-les, et treuen un somriure involuntari del goig produït per reviure moments inoblidables. Girant el sac cap per avall, es produeix una explosió d’emocions i sentiments que ressonen en el meu cor com si fossin els focs artificials que tanquen les festes, produint una manifestació de colors i renou que m’embadalien de petit.
Amb els anys, la veritable essència de la festa resideix en els records i els sentiments compartits. I són aquests sentiments produïts pels records els que han regat les meves arrels, enfortint el meu sentiment de pertinença i identitat cap el meu estimat poble de Ferreries.
Bon Sant Bartomeu 2024 per a tothom!
