Escriure sobre ma mare i ses festes em genera dubtes. Em dona la sensació que en sé poca cosa. La xocolata amb coca bamba, els panets farcits d’ensaladilla russa i el gin amb llimonada que menjàvem i bevíem al pati de darrere de ca nostra, al carrer de Sa Font. És, aquesta, la primera imatge que em ve al cap quan hi penso, i no sé si podré anar gaire més enllà. Em considero poc de la festa, això no ho he heretat de ma mare, però m’il·lusiona fer-li aquest homenatge, a ella que n’era fan. Se’l mereix.
Demano a la família que m’ajudi explicant alguns dels seus records. Tot d’una responen les seves tres germanes i la cunyada Isabel. Sa tia Nena, la petita, em fa un àudio molt emotiu. Amb veu pausada m’explica els records que en té d’ella i em poso a plorar. És inevitable, quan el dol és tan recent i el buit i l’enyorança tan immensos. Ja sé que per escriure aquest article em caldrà pensar, recordar i plorar.
Per fer més memòria me’n vaig a l’àlbum de fotos familiar. En trio vuit, les miro atentament i intento que siguin elles les que em parlin.
La foto més antiga és a la plaça de l’Oar on hi passegem el pare, la mare, el meu germà i jo. S´hi veu una de les atraccions de la fira. No hi ha dubte, era un dels nostres primers sant bartomeus fotografiats. En una altra foto, lleugerament posterior en el temps, només hi surto jo, asseguda en una cadireta a la vorera del carrer Nou, amb un capellet de paper al cap. Em falta el plomall per completar el quadre. A la meva mare li agradava molt aquesta imatge. A jo també. Em recorda la casa dels avis, el centre neuràlgic de la nostra manera de viure les festes. Seure a mirar els cavalls, veure ballar els capgrossos i, el dia de Sant Bartomeuet, el festival infantil organitzat primer pel club parroquial i després pels escoltes. Curses de sacs, rompre les olles, xocolatada amb els ulls tapats, curses amb una cullera a la boca i un ou al damunt…
Hi ha fotos de ma mare fent bulla i gaudint dels moments que més li agradaven. Una amb na Laieta, en Sito i mon pare tirant avellanes. Una altra acompanyant la comitiva de caixers. Una altra amb els capgrossos. Arribava puntual a tots els actes més significatius. No se’n volia perdre cap!
Hi ha una foto que m’agrada molt. Ella guaita per la finestra de l’estudi de cosir. De fons es veu el carrer decorat amb serrells de papers de colors. Potser esperava la nostra arribada, com li agradava fer, abocant-se a la finestra.
Les dues darreres són molt diferents però tenen un element en comú: la canya verda. A la primera, ma mare, com a regidora i des de la terrassa de l’Ajuntament, lliura una canya verda i fa una encaixada de mans a un caixer. Ella recordava aquest moment amb molta emoció. Cada any compartia aquesta imatge a les seves xarxes socials. La segona foto és a un passadís de l’hospital Mateu Orfila. En un ingrés hospitalari l’agost de 2018, el meu germà va voler animar-la portant-li una canya verda. Ella mira a càmera, sosté la canya i es deixa retratar feliç. Dues imatges molt simbòliques.
Més enllà del poder evocador de les fotos, m’adono que la meva mare va viure les festes des de quatre vessants. El més primari, com a dona que estima el poble, la terra i la cultura que li son pròpies. El segon, durant tretze anys, com a corresponsal de Ferreries al Diari Menorca. Cada Sant Bartomeu, ella tota sola muntava l’especial pel diari. Tenia una gran capacitat de feina. I ho guardava tot, ben classificat, en petites capses de cartró que conservem dins del que va ser el seu armari. El tercer vessant, el polític. El seu compromís social la va dur a ser regidora de l’Ajuntament durant molts anys. Mentre va ser regidora de festes treballava molt, tant a l’hora dels preparatius, com durant tots els dies de la festa. No li veiem el pèl, diu mon pare. Però sí la veiem vivint-ho tot amb molta emoció. Li agradaven especialment actes com el lliurament de la bandera i el primer toc de fabiol. I, finalment, el quart vessant. Com a modista. Va cosir desenes de levites per als caixers de Ferreries, però també per als d’altres pobles. Tenia demanda assegurada perquè era bona fent feina i a preus ajustats. Una de les levites que va cosir va ser la del seu nebot Lluc. N’estava ben orgullosa de la bona planta que feia s’al·lot damunt es cavall. Però no només d’ell. Quan passava un caixer, ens deia, satisfeta, aquesta l’he cosit jo.
Durant els darrers anys, i malgrat que la salut, delicada, li començava a passar factura, ma mare va saber gaudir dels petits moments de la festa. La feien feliç i no necessitava res més. El pregó, el sopar de veïns, el berenar de xocolata amb els fills i néts, el jaleo vist des d’una de les finestres de la rectoria… Enguany, quan mirem per amunt des de la plaça, mentre els cavalls boten i tothom està feliç, trobarem a faltar el seu somriure abocat a la finestra. Però per aquesta mateixa finestra, oberta de bat a bat, hi deixarem entrar la música, la cridòria de la gent i la suor dels cavalls. Hi deixarem entrar la seva festa estimada.
A ma mare.
Al meu pare, el meu germà Tomeu i les ties Anna, Nena, Marga i Isabel per recordar-la amb jo.
