Abans de na Sílvia Pons hi ha hagut altres fabioleres a Ferreries com na Laura Guàrdia o n’Eva Morlà, i molts altres fabiolers…i després de na Sílvia Pons hi ha hagut una altra fabiolera, n’Andrea Bosch i d’aquí a uns dies s’estrenarà na Neus Bosch…això vol dir que na Sílvia ni ha estat la primera ni serà la darrera…però ha marcat un estil propi a Sant Bartomeu. El 2023 na Sílvia Pons, que compartia tríada amb en Joan Mir i n’Andrea Bosch, va decidir que seria el seu darrer any com a fabiolera de Sant Bartomeu.
Va començar a exercir el càrrec l’any 2003 amb 25 anyets i ho deixà l’any passat. El cicle que començà el 2003, es tancà el 2023. Ella és besnéta de Bep Camps, qui sonava el fabiol al portal de ca seva, a sa Costa des Convent nombre 1, domicili des d’on na Sílvia ha volgut sortir cada vegada que ha exercit el càrrec. Memòria històrica o memòria sentimental?
Però també cal destacar que un any va ser fabiolera as Mercadal. El Sant Martí de 2007, per circumstànies concretes, li van demanar d’exercir el càrrec a la localitat veïna i ella, valenta, atrevida, o simplement, inconscient, va telefonar a un parell d’amics i es va embarcar en aquella aventura que resultà exitosa. La primera telefonada va ser per a n’Ana Marquès Hidalgo qui li oferí ca seva com a posada. La segona va ser per a qui escriu aquestes línies que va acceptar menar un ase que desconeixia, en un poble que desconeixia, durant unes festes que, pràcticament, desconeixia. I el resultat va ser tan positiu, que, des de llavors, la nostra relació ha resultat ser incombustible.
Han estat molts d’anys de compartir amistat, confidències i aventures. Les meves filles i fill també han pogut viure aquesta experiència de menar sa somereta gràcies a la generositat de na Sílvia, un gest que mai li podré agrair a bastament.
Ja no li correspondrà sonar el primer toc de fabiol, però sé del cert, que es posarà igualment nerviosa cada 23 d’agost a les 12 del migdia. Ja no mirarà el rellotge a l’hora del replec, però intentarà acompanyar al fabioler de torn perquè tot surti bé.
Na Sílvia no pot deixar de mostrar el seu agraiment a qui l’ha acompanyada durant aquests anys (8 a Ferreries i 1 as Mercadal) com són en Damià Moll, infatigable menador, igual que en Toni Pons, son pare. També cal esmentar en Xec Palliser, que l’ha ajudada amb l’ase. I moltes altres persones. I clar, els ases: en Garrafet, que fou el primer, propietat den Joan (acs) i na Consuelo de la Marcona, en Xuroi, de Son Vives, en Príncipe, en Pintat del lloc d’Avall o el fill den Pintat amb qui sortí l’any passat.
I una menció especial a n’Eva Morlà i a nen Llorenç des Muro que són qui li van mostrar a sonar el fabiol. I en Nicolau i en Joan des Migjorn que són qui van fabricar els fabiols que ha fet servir na Sílvia.
Quan parlam de fabiolers no pot deixar d’esmentar la relació que mantenen uns i altres, una sensació que ha pogut experimentar especialment amb en Joan Mir i n’Andrea Bosch, però que inclou a tots i cada un dels fabiolers de Ferreries. Com es van passant el testimoni entre ells, com s’ajuden, com es preocupen un per l’altre i com viuen col·lectivament el càrrec. I què me’n dieu de les “famílies” que són les Juntes de Caixers? La germanor que es crea entre els membres de cada Junta són caliu d’amistat i amor, com diu na Sílvia.
Del 2003 al 2023
Recorda aquells primers anys en què a la sortida de ca seva just hi havia la família, i avui hi ha un bon grup de coneguts i desconeguts que volen veure sortir la fabiolera. L’evolució de la festa ha fet que moments que abans eren purament de tràmit s’hagin convertit en actes protocolaris i molt viscuts. Un exemple és el darrer Toc de Fabiol que fa vint anys es feia sense pujar a la tarima i avui és tan multitudinari com el primer i revestit d’un protocol festiu com el que requereix el moment. És l’evolució lògica d’una festa feta amb tanta estima.
L’any passat vaig tenir l’honor d’acompanyar na Sílvia en el seu darrer tram com a fabiolera de Sant Bartomeu i les emocions, entre plors i rialles, van segellar un moment històric per família i amics. Ara ella troba que ha de donar pas a noves generacions de ferreriencs i ferrerienques, com na Neus i en Sergi, que volen viure aquesta experiència vital i transformadora. Els qui l’estimam celebram que hagi gaudit d’aquests anys al capdavant de sa Qualcada i sabem que la seva participació a Sant Bartomeu seguirá sent activa, sense polaines i sense levita, pero, d’una manera o altra, lligada a la festa gran de Ferreries. Per sempre!
Gràcies Sílvia per la teva estima i dedicació a la nostra festa gran!
“Estima la festa com ningú”
Na Silvia estima la festa com ningú. La viu intensament amb els preparatius, i els moments de tots els actes de la festa. L’any que ha de ser fabiolera ho viu amb moltes ganes i respecte. Els dies anteriors quan en xerram hi ha moltes pors, i sempre li dic: “Sílvia, però si ho has fet un munt d’anys, tens moltíssima experiència!” Però ella sempre ho viu com si fos la primera vegada.
El matí de dia 23, abans del primer toc, quan la vaig a veure, té la mirada carregada d’emoció i a la vegada plena il·lusió.
Ca seva és un anar i venir de familiars i amics. Son pare, sa mare i sa germana sempre ens reben amb molt entusiasme i generositat. Na Sílvia es tanca dins el rebost de ca seva per practicar per darrera vegada i que ningú la senti. I arriba el moment que puja a sa plaça, jo ben orgullosa com tots el que l’estimam, i quan és l’hora del primer toc, tanc els ulls, perquè sé que és un moment molt especial per a ella. Jo em poso molt nerviosa, sent les primeres tonades i se’m posa la pell de gallina, quan acaba, obro els ulls i la veig amb aquella cara de felicitat. I sí, Silvia, un altre any ho has fet, i ho has fet beníssim. Perquè tot ho fas des de l’amor i això mai pot sortir malament. Estem molt orgullosos de tu i més el darrer any que sabem que et va costar molt prendre la decisió de sortir i de què seria la teva darrera vegada.
Silvia per jo sempre seràs la millora fabiolera. “Sa fabiolera de Ferreries”
Per Ana Marquès Hidalgo
“Amb ella hem viscut sa festa des de dins”
Tot i que es nostro besavi ja tocava es fabiol a n’es carrer dies abans de ses festes de Sant Bartomeu, a ca nostra mai havíem viscut amb gaire implicació ses festes (degut a sa feina des nostros pares, dedicats a l’hostaleria), fins que na Sílvia va sortir com a fabiolera.
Amb ella hem viscut els preparatius i sa festa des de dins, sa nirviada des primer toc, hem fet quilòmetres i quilòmetres estirant s’ase (sobretot mon pare!). I s’alegria de veure-la agafar sa canya i ses llàgrimes dolces des darrer toc de fabiol, que per jo és uns dels moments més emotius de sa festa!
Per Cristina Pons Martí
“M’ha ensenyat a ser fabioler”
Cada any que em correspòn ser el fabioler de Sant Bartomeu hi ha accions i fets abans des primer toc, rituals podríem dir, que són sagrats. Sembla que sense aquests moments, la cosa no està prepaada, no pot començar sa festa… un d’ells és abraçar a na Sílvia abans de sortir de casa. I el que és preciós és que aquest també és un ritual per ella quan ha estat fabiolera. Aquesta abraçada és una abraçada de reconeixement, d’agraïment, d’acompanyament, d’empatia. És una abraçada que consola, que confia i fa confiar, i que empodera. Na Sílvia m’ha ensenyat a ser fabioler, i dic fabioler que inclou més coses que sonar es fabiol, i ho ha fet amb ses paraules, amb ses converses, però sobretot amb s’exemple. Des de sa generositat extrema que caracteritza na Sílvia, ens hem empapat de sa filosofia que ser fabioler no va de personalismes, sino de compartir una tonada ancestral, com tants ho han fet abans i compartir-ho amb qui ho vol fer ara, i en un futur. Amb aquesta filosofia, i nota rere nota, assaig rere assaig, trobada rere trobada, hem compartit uns anys d’un valor personal incalculable com “tàndem fabioler”. Un tàndem que els primers anys vam compartir amb n’Eva, i aquests darrers amb n’Andrea. I ara, amb sa nova fornada, en part també engendrada per aquest esperit generós de na Sílvia, amb n’Andrea, na Neus i en Sergi. El millor de ser fabioler ha estat poder compartir-ho de la manera que ho hem fet amb na Sílvia, i haver creat aquesta amistat tant sincera i forta.
Per Joan Mir Arguimbau
