C.M./Ferreries. José Pons Coll (Ferreries, 1967), l’amo de Son Gornasset, es pujarà enguany, per trenta-quatrena vegada, dalt un cavall per a participar a la colcada de les festes de Sant Bartomeu. També ho faran els seus fills Teresa, de 21 anys, i Àngel, de 24. Tota una nissaga de caixers que s’ha convertit en part del paisatge de la festa.
José, de 57 anys, va sortir per primera vegada a les festes quan només tenia divuit anys. Ha estat tres cops Caixer Pagès (1995, 2007 i 2015) i un, Caixer Casat (2008). Ha participat també a les festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó (dues vegades) i a les festes de Sant Nicolau. Sortirà només el dia de Sant Bartomeu. Ho farà amb en “Curiós”, un cavall de dotze anys del mateix lloc de Son Gornasset.
Teresa Pons Pons (Ferreries, 2003) fa tres anys que surt a les festes, que ha viscut molt intensament “des de petita”. Enguany serà la seva quarta participació a Sant Bartomeu, i la novena del seu germà. Teresa sortirà el Dissabte de Sant Bartomeu amb “Curiós” i el dia de Sant Bartomeu amb “Barro”, un cavall de Son Bell-Lloc, de tretze anys. El seu germà més gran, Àngel (Ferreries, 2000), sortirà els dos dies de les festes amb en “Rostoll”, un cavall de vuit anys de Son Gornasset.
“És curiós que els fillets petits solen relacionar les festes amb els choques, però en el meu cas”, conta Teresa, “els meus records sempre han estat relacionats amb els cavalls. L’any abans de la meva primera sortida me vaig agafar seriosament les coses i vaig anar gairebé tot el temps darrere mon pare”.
Cati Pons Salord, de 56 anys, la mare de la família, explica com era d’estret el tracte de Teresa amb el cavall que son pare treia a la festa, n’Estel. “Per a ella, Estel era un més de la família. Era Estel Pons Pons”.
Àngel Pons: “Al lloc, has de combinar la festa amb les feines de cada dia. És una altra manera de viure-la que la gent de dins el poble no veu. Sempre hi ha feines a fer, i en acabar les festes has de tornar munyir”
Per a Teresa, no es tractava tan sols de veure sortir son pare o de pujar amb ell dalt el cavall per a fer-se fotografies, sinó de participar en tots els preparatius, per exemple, ajudant a fer les trunyelles als cavalls.
Per la seva banda, Àngel comenta que les festes, des de fer vida al lloc, es viuen d’una manera molt diferent a com es viuen al poble. “Estant a un lloc, has de combinar la festa amb les feines de cada dia. És una altra manera de viure la festa que la gent de dins el poble no veu. No és el mateix haver de preparar el cavall i haver de munyir que anar al lliurament de la bandera el Dissabte de Sant Bartomeu i esperar a què et duguin el cavall baix ca teva a les quatre o a les cinc del capvespre. A un lloc, sempre hi ha feines a fer, i en acabar les festes has de tornar munyir”.
José, el patriarca de la família, explica que al lloc “ets tu qui ha de tenir cura dels cavalls tot l’any i anar darrere d’ells”.
Joan i Cati duen 29 anys a Son Gornasset. Quan es casaren, la parella va anar a viure a Binimarçoc, al terme des Mercadal, on hi va fer tres anys. La família es dedica actualment a fer llet per a Coinga, que la cooperativa els paga al preu base de 46 cèntims el litre. El suficient i el just per a poder sobreviure. “De fer llet, en viuen mon pare i mo mare. Jo, per exemple, no en podria viure”, apunta el fill gran, Àngel.
“Nosaltres ja fa estona que estem aquí i que tenim l’estim pagat, però un jove ho té molt mal de fer”, confirma son pare.
Cap dels dos fills sembla que seguirà les passes dels seus pares. Mentre ajuda son pare en tots els temes tecnològics, Teresa estudia Traducció i Interpretació per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC); Àngel fa de missatge a So n’Arret i ajuda son pare els capvespres.
José Pons: “Jo crec que els polítics i els que fan les lleis no valoren la feina dels pagesos. Només els importa la tecnologia, i la tecnologia no te treu de la feina del camp: sembrar, llaurar, donar de menjar el bestiar, eixermar i aixecar enderrossalls”
La feina de Cati és la intendència. La part més invisible, però també la més important: aquella sense la qual cap altra cosa seria possible. “La meva feina és que tot estigui a punt”, afirma. “La meva dona sol dir que la feina que ella fa, ningú no la veu”, apunta el marit.
“És molt polit, perquè solem posar dins l’estudi una taula grossa on hi posam totes les coses, des de la vestimenta del cavall fins a la nostra”, diu la filla.
Després de trenta-tres participacions a les festes i a punt de sumar-ne una altra, José Pons Coll declara sentir-se emocionat per tots els actes de la festa, “especialment l’entrada a la Missa i el lliurament de la bandera”. A la més jove de la casa, Teresa, la commou especialment el repartiment de l’aigua-ros, durant la Missa que es l’església de Sant Bartomeu, i el darrer toc de tambor i fabiol. A Àngel, en canvi, l’emociona “el moment d’anar a cercar les canyes, amb la plaça plena”.
Els tres genets d’aquesta nissaga tan especial sortiran de la casa dels sogres de José, al carrer Bisbe Sever, 39.
Mentre Teresa, la més jove de la casa, confessa que s’emociona amb el repartiment de l’aigua-ros i el darrer toc de fabiol, Àngel, el germà gran, es commou en arribar “el moment d’anar a cercar les canyes”
A Son Gornasset tenen actualment unes cinquanta vaques de llet, a més d’algunes braves i vadelles. El lloc pertany a la família Nadal Olives. El futur del camp és incert. “Jo crec que els polítics i els que fan les lleis no valoren la feina dels pagesos”, afirma José. “Només els importa la tecnologia, i la tecnologia no te treu de la feina del camp: sembrar, llaurar, donar de menjar el bestiar, eixermar i aixecar enderrossalls”.
Tant José com la seva esposa Cati surten del camp. Son pare de José va fer de pagès a l’hort de Binissaïd, devora Cala Galdana, Santa Ponsa, Alcoix i Biniatrum. Per la seva banda, els pares de Cati, la seva dona, abans de venir a viure a Son Gornasset, havien estat a Sant Llorenç. Pagesos de soca-rel que han fet del camp una forma de vida. Per a Teresa, el més hermós de la vida al camp “és la vida en família. Jo anava a escola amb gent que no veia en tot el dia els seus pares. En canvi, aquí estàs constantment amb ells: dines amb ells, sopes amb ells, i si han de menester una mà d’ajuda, la dones”. Una forma d’entendre i viure enmig del món amenaçada permanentment per la crisi que travessa el camp, però que ompl d’essència i contingut la festa més estimada pels ferreriencs.
