“Menorca està en venda. Posi vostè el preu”.

Avam, ja us avís que lo d’avui serà un poc enredós. I és que crec que he elaborat una teoria un poc complicada i la vull compartir amb voltros. Una teoria que intenta explicar què esteim fent amb aquesta Menorca nostra, i com l’esteim venent per fascicles. I quan dic que la venem, no vull dir només cases, llocs i demés, sinó que esteim venent la nostra essència. Sí, ho sé, direu que “a en Tomeu li ha tocat es sol i ja desvarieja”, i un poc de raó teniu, però per una vegada que me pos així mig trascendental, crec que m’ho podreu perdonar.

Avam, la meva idea de partida és que esteim convertint Menorca en un territori no apte per als menorquins. Un espai que prest només tindrà de menorquí el nom, perquè a tot lo altre no ens hi podrem ni atracar. Lo de les cases i els llocs és lo més evident, sense dubte, però crec que hi ha moltes més coses. L’altre dia anava per la carretera, intentant esquivar guiris despistats, i vaig veure un cartell ben gros que posava: “Oli de Menorca”. I tot d’una vaig pensar “què bé que aquí també tinguem oli”, però després vaig començar a mirar els preus, i repunyeta, me va quedar clar que aquest oli de Menorca no és per als menorquins. O com a mínim, no per als menorquins com jo, que feim malabars per arribar a finals de mes.

Me va passar tres quarts de lo mateix amb la sal, que ara es veu que en tornen a fer per Fornells. Una altra vegada sal que no entrarà al meu rebost, perquè no la puc pagar. I la verdura, que segur que és més bona, més sana i té gust a verdura, però que no està feta per a la meva butxaca. O la mel. O les avarques. O la roba, fins i tot. La poca que es fa o es dissenya aquí costa un ull de la cara, i clar, jo així només podría dur o camiseta o calçons, i us vull estalviar l’espectacle de veure’m sense una d’aquestes dues parts. En definitiva, que crec que esteim convertint l’etiqueta de “producte de Menorca” en un sinònim de “coses que feim aquí però que els d’aquí no podem comprar i que només són per als turistes que venen carregats de doblers”.

La meva brillant teoria segueix, llavors, amb una segona part. Esteim fent productes de Menorca per a no menorquins, i els menorquins ens hem de quedar amb els productes que venen de fora perquè, oh contradicció, són més barats. Quina perversió, no? Quan vaig arribar a aquesta conclusió se’m van posar els peus drets, i vaig encomanar una esquel·la que posés “Rip Menorca autèntica. Va morir d’èxit per voler fer molts doblers en poc temps i per oblidar qui era”. I sí, sé que alguns me direu “és que fer coses aquí és més car que fer-les a altres bandes, i no podem baixar preus i bla bla…”. I jo us diré molt bé, idò, si feis coses aquí però no les feis per als qui som d’aquí, llavors a què jugam? A fer doblers renunciant a la nostra identitat? A vendre’ns-ho tot? Jo tenc clar que ja és inevitable que els llocs de tota la vida acabin en mans de senyors amb molta pasta arribats de fora i que tenen un caprici. Però trobau que també ens hem de vendre el nom? L’essència? Ja només ens fa falta anar en pèl pels carrers, tapats amb aquells cartrons que es veuen a les sèries americanes amb unes grans lletres que posin “Ho venc tot. Posi vostè el preu”.

És que estic segur que si jo un fosquet d’aquests, assegut a la fresca, me pos un cartell que posi “original de Menorca”, arribarà algú i me demanarà quin preu tenc i se me voldrà endur dins l’avió com a “souvenir” i se farà una foto al costat meu i prest estaré penjat per s’Instagram, aquest. Bon viatge se’n duria! Però no crec que estigui tant enfora de la realitat. Massa vegades ja me sent com un aborigen a ca meva, com una persona que molesta als de fora. Jo crec que prest alguns proposaran que anem vestits amb vestimenta antiga, tipus balladors de fandango tot lo dia, perquè així almanco, si feim nosa als turistes, es poden fer fotos amb noltros i llavors ho podrien compartir amb els seus amiguets.

Mirau, avui acabaré reivindicatiu. Hem d’aturar ja de vendre’ns. Les terres de Menorca es poden comprar i vendre, però jo crec que la menorquinitat no. O sí?

Compartir a
Balearia #MeVoySeguro