DFerreries/C.M. El periodista i sociòleg Sebastià Rotger (Ferreries, 1951) acaba de publicar a la Col·lecció Jamma la biografia del Pare Llorenç Rotger Coll (1910-1959), un missioner gairebé desconegut però carismàtic que ocupà els càrrecs de màxima responsabilitat en la congregació dels Sagrats Cors a la que pertanyia. Fou fundador de la Casa d’aquest institut religiós a Madrid, rector i superior del Seminario de Río Cuarto, a l’Argentina, consultor personal del bisbe d’aquesta diòcesi i president de la Conferència de Rectors dels seminaris argentins. Predicador de renom i escriptor insigne, Llorenç Rotger dirigí la prestigiosa revista Lluc i publicà nombrosos articles de temàtica religiosa. És autor de Esquilas al viento (1944), Ruta y Destino (1948), Dins el Cor de la Muntanya (1949) i El Hermano Bartolomé Susama (1955). El poble de Ferreries li deu la primera promoció de cases subvencionades i la compra del camp de futbol.
Què us ha dut, a escriure la biografia de Llorenç Rotger?
És un procés que ve madurant de fa estona, de quan encara estava actiu, laboralment. A ca nostra sempre havíem sentit a parlar molt del conco en Llorenç, el missioner. Però l’havíem tractat poc, perquè venia poc per Ferreries. Escrivia cartes a mon pare, que era el seu germà major i amb qui tenia una amistat especial. Aquestes cartes van quedar per ca nostra i alguna vegada en vaig llegir alguna. Ara, amb la jubilació, un dia vaig recuperar aquestes cartes que ma mare guardava quan mon pare ja era mort. Li vaig demanar a la meva germana que les guardava, si me les deixava llegir. Les vaig dur a ca nostra i les vaig llegir una a una. Moltes parlaven de coses personals, però n’hi va haver una que em va fer veure la dimensió pública del meu conco, que a Ferreries era bastant desconegut. En aquesta carta li deia a mon mare: “Damián, si tienes oportunidad de ver al Alcalde le dices que hasta la próxima semana no me podré dedicar al asunto de las viviendas de Ferreries. Después lo haré y ya le escribiré”. Allò em va cridar l’atenció. Però a les cartes següents en tornava a parlar. Vaig pensar que era una bona oportunitat, per estirar d’aquest fil a l’arxiu municipal. Vaig anar a la correspondència i hi vaig trobar moltes cartes que es creuaven el meu conco en Llorenç amb el batle de Ferreries. I, efectivament, el meu conco va estar gestionant durant dos anys aquests habitatges amb les autoritats nacionals i provincials de Ferreries, que, com deia Joan Serra, era “la ciudad de los muchachos” perquè tenia, en aquesta època, un índex de natalitat del 33 por 1000, dels més alts de Balears i d’Espanya. Aleshores, hi havia molts problemes d’habitatges i molta gent emigrava, bàsicament de Ciutadella (per això, a Ciutadella hi ha tants descendents de ferreriencs). Idò bé, el meu conco aconseguí, després de dos anys de batallar, aquestes cases subvencionades. Va fer servir la seva amistat amb el ministre José Solís Ruiz, “la sonrisa del régimen”, com li deien, que era el secretari general del Movimiento. Aquest és el motiu que em va dur a estirar un poc més el fil i a decidir-me a fer-ne una biografia. I vag anar descobrint altres dimensions, no només eclesiàstiques sinó també socials, del meu conco.
Quanta feina hi heu invertit?
Pràcticament dos anys. Entre aconseguir la documentació i els testimonis personals de la gent que l’ha conegut, un dos anys de feina.
“La seva amistat amb el ministre José Solís Ruiz, que era el secretari general del Movimiento, va ser decisiva per a poder aconseguir les cares barato”
Què us ha sorprès més?
A nivell prosaic, em va sorprendre que un ajuntament, en aquella època, hagués de cercar la influència d’un capellà per aconseguir un projecte de cases subvencionades. Avui en dia, seria impensable. Se’n diria tràfic d’influències! [rialles]. També em va sorprendre que intervenís en la compra del camp de futbol. Cal recordar que a Ferreries, els fillets jugaven aleshores dins les tanques. A nivell eclesial, vaig descobrir la personalitat d’un capellà enormement preparat, tant culturalment com intel·lectualment. S’havia format a Roma i doctorat en Teologia i Dret Canònic. Era un home d’una gran cultura, bon orador, molt conversador i amb un caràcter que es feia agradable a la gent. Vaig descobrir una persona que va ocupar tots els càrrecs dins la seva congregació. Va fundar una casa i un col·legi (que encara existeix) dels Sagrats Cors a Madrid, fins que a l’any 1951 els superiors el van enviar a l’Argentina a obrir una casa de la congregació i un seminari. Va ser superior dels Sagrats Cors a l’Argentina i rector del Seminari. A més, devia ser un home de cert prestigi, perquè tot d’una el bisbe de Río Cuarto, a la província de Córdova, el va nomenar assessor personal seu. Llorenç Rotger tenia prestigi com a predicador i intel·lectual d’església perquè el van nomenar president de la Conferència de seminaris argentins; és a dir, com si ara en diguéssim la Conferència episcopal argentina.
Podem dir que va reunir un glosari de mèrits prou important com per a ser un personatge distingit a Ferreries…
Sí, i a més, com que en ser missioner venia poc, a Ferreries, fins i tot a la mateixa família desconeixíem aspectes concrets i destacats d’ell com a persona, perquè era un home humil. Quan el van mobilitzar, a la guerra, el varen enviar el front de Jaén, a Andalusia, com a capellà castrense. Als pobles de la rereguarda aprofitava els diumenges per a predicar, dir sermons i fer catequesi. Des d’allà va començar a enviar articles a la revista Lluc sobre l’experiència bèl·lica i les necessitats espirituals dels soldats. Quan va acabar a la guerra, en tornar a Mallorca, el superior el va nomenar director de la revista Lluc, on va desenvolupar una gran activitat periodística i intel·lectual, dedicada principalment a escriure sobre temes de formació per a joves que es volien casar i pastoral familiar. Ell era un gran convençut que la família era un bé del qual se n’havia de tenir cura. Deia que tocar la família era com punxar a l’Església dins la nineta dels ulls. Per a ell, la família era clau. D’articles, en té centenars, però de llibres en té quatre, dedicats a la pastoral familiar i a la formació de joves per al matrimoni.
“Era un gran convençut que s’havia de tenir cura de la família. Deia que tocar-la era com punxar l’Església dins la nineta dels ulls”
Els heu pogut consultar, els llibres?
Sí, és clar. Ja els tenia abans. Me’n faltava un i he aconseguit que des dels Sagrats Cors me’l facilitin. He tingut la sort, a part de recórrer a les cartes familiars, de trobar documentació als arxius històrics de Ferreries i he tingut la gran sort de trobar encara dos congregants, és a dir, dos missions vius que van conèixer el Pare Rotger. Un és el Pare Amengual, Josep Amengual, que actualment és el prior de La Real, que és, a més un expert historiador i que ha vingut molts cops a Menorca a donar conferències. M’ha donat informació i m’ha fet un comentari sobre el Pare Rotger per a publicar a la biografia. I després vaig entrar en contacte amb el seminari que va fundar a l’Argentina i he tingut la gran sort de trobar un capellà de 98 anys que el va conèixer. Quan ell va entrar al seminari el meu conco era el superior i me va enviar un document de veu que he reproduït a la biografia. De manera, que entre la documentació de Ferreries, la de ca nostra i els dos documents personals i d’altres documents que hem trobar a la biblioteca de La Real he pogut reunir tota la informació que necessitava.
La feina que heu fet és molt important, perquè recuperau un personatge que, més enllà del vincle familiar que us ferma amb ell, té una dimensió pública, social i intel·lectual indiscutible.
I tant. El Pare Rotger va morir essent vicari general. Cada quatre anys celebraven un capítol per a triar els càrrecs. El meu conco era el substitut natural del superior general, que era molt major. Quan va venir de l’Argentina per anar al capítol general de la congregació es va aturar a Ferreries a fer uns quants dies, a saludar els germans i la mare. I se’n va anar a Palma a preparar el capítol. De sobte, es va trobar malament, va tenir un atac d’apendicitis i el van haver d’operar. L’operació va anar bé, es va recuperar, però va tenir una recaiguda que li provocà una infecció. El van operar per segona vegada i va quedar mort a la taula de la segona operació, uns quants dies abans de ser elegit superior general de la congregació dels Sagrats Cors de les delegacions de tot el món.
La Gran Enciclopèdia de Mallorca inclou una entrada sobre el Pare Rotger…
Sí. Primer ho vaig veure en una carta i després ho vaig anar a comprovar.
Al llibre, heu inclòs diferents annexes, i, fins i tot, una webgrafia…
La webgrafia l’he feta servir, més aviat, per cercar informació sobre la congregació dels Sagrats Cors als països on està estesa. També public unes gloses que li dedicà un ferrerienc. La primera missa que es va dir després de la guerra, el 1939, la va dir el Pare Rotger. La va dir al Pla de l’Església, davant l’Ajuntament, a l’aire lliure. Va ser una missa amb un fervor patriòtic enorme, propi de l’èpòca.
“El meu conco va aprofitar la bona relació que tenia amb destacades famílies de l’aristocràcia mallorquina per fer destacades obres de caritat”
El Parer Rotger va estar molt present també, enmig de la societat, ajudant molta gent…
A finals dels anys cinquanta Mallorca començava a rebre immigració, perquè hi havia una indústria turística incipient, necessitada de mà d’obra. Els obrers que venien s’instal·laren a la perifèria de Palma, a llocs com Son Gotleu o La Soledad. Allà hi havia borses de pobresa importants. Encara no existia l’Estat de benestar i tota aquesta gent vivia de la caritat de les parròquies. El meu conco va aprofitar la bona relació que tenia amb destacades famílies de l’aristocràcia mallorquina per fer destacades obres de caritat per ajudar aquesta gent. Era molt amic de la família Zaforteza, una família de terratinents de Mallorca i de Menorca. Es dóna la circumstància que l’avi meu, el pare del Pare Rotger, era majoral de les finques de la família Zaforteza. Mon pare va heretar l’ofici. Va ser majoral de 22 finques. I gràcies a aquesta relació d’amistat amb les famílies més destacades de Mallorca, el meu conco pugué ajudar molta gent.
Al llibre en deis d’ell que fou un missioner vocacional, un predicador de prestigi, un conqueridor d’ànimes. Quina definició és més encertada?
Jo volia respondre a una pregunta, perquè en les cartes i en els articles que he llegit d’ell, sempre pensava: el meu conco, com hagués acceptat el concili? Perquè hi ha un testimoni del Pare Amengual que el presenta com un capellà obert, que desitjava un concili urgent per a l’Església mundial. I m’explica el Pare Amengual que quan ell era seminarista operaren un germà seu. El vetllava el mateix Pare Amengual. I el Pare Rotger, essent per Mallorca, el va anar a veure, i li va regalar dos llibres que li va dir que li agradarien. Es tractava de dos llibres que en aquell moment van ser com una revolució perquè estaven com a mig prohibits. Ja us podeu imaginar que aleshores les lectures dels missioners estaven molt vigilades. Un dels llibres que li regalà era d’un capellà, José Luis Martín Descalzo, Un cura se confiesa, on explica les preocupacions i les inquietuds d’un capellà jove que rompia un poc els esquemes de la mentalitat dels capells antics. Aquest llibre li va fer obrir al Pare Amengual els ulls a l’existència d’un altre món a part del que els explicaven a la congregació. El segon llibre va ser Don Camilo, una trilogia que s’ha dut al cinema d’una novel·la ambientada en la Itàlia de la postguerra mundial, que conta -amb una certa tendresa i un humor molt italià- la història de la relació entre un batle comunista, Pepone, i un rector de poble, Don Camilo. El batle es volia presentar per a ser diputat, però no sabia llegir ni escriure, i va anar a Don Camilo perquè n’hi mostrés. Aquest llibre li va fer veure que l’Església havia de dialogar amb els altres, que l’Església no tenir perquè estar barallada amb el Partit Comunista, que Don Camilo i Don Pepone donaven un exemple de concòrdia. Mostraven que la gent pot ser amistosa, amb independència de les ideologies. El Pare Rotger, conclou el Pare Amengual era sense saber-ho, perquè el Concili ni tan sols s’havia convocat, un capellà plenament conciliar.
