DFerreries/C.M. Emelia Florit (Ferreries, 1960) és, des de fa 20 anys la coordinadora d’infermeria del Centre de Salut de Ferreries. Després de 43 anys de dedicació al seu ofici, es pot dir que per les seves mans han passat cinc generacions de ferreriencs. Emelia va fer els seus estudis d’infermeria a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona entre els anys 1978 i 1981. De tornada de terres catalanes, el 1981, va anar a recalar a ca ses Monges per a fer les substitucions de Sor Carmen, una religiosa que exercia com a infermera però que no tenia la plaça en propietat. Amb el temps, aconseguiria la plaça d’APD (Assistència Pública Sanitària) en propietat, dedicada en cos i ànima a l’Atenció Primària als pacients de Ferreries.
Recordau com eren les coses quan vau començar?
Fèiem feina en un petit dispensari, molt primitiu, als baixos de ca ses Monges. Perquè us faceu una idea, ni tan sols hi havia xeringues. Eren xeringues reutilitzables, de vidre, amb unes agulles metàl·liques que s’havien de bullir. La gent duia les seves pròpies xeringues o, si no, utilitzàvem les que hi havia allà dins. Record que estava subscrita a una revista que es deia Rol de Enfermería i allà hi havia anuncis de xeringues. Van començar a aparèixer anuncis de cases i laboratoris amb capses de xeringues de plàstic, i jo vaig començar a encomenar (me les pagava jo!) les xeringues. Però vam estar molt temps amb les xeringues de vidre.
Aleshores hi devia haver un sol metge…
Sí, el doctor Gómez. Feia de metge a Ferreries. Ell tenia la seva consulta i jo, el meu horari. Jo havia començat a fer feina a la mutua AMICAL (abans ASEPEYO), que havia obert oficines a Fornells i Ferreries. Però aleshores vaig començar a fer les substitucions de la Seguretat Social i a compaginar les dues feines. Me va anar molt bé, cobrir les baixes de Sor Carmen. La infermera que hi havia as Mercadal me donava també moltes substitucions. Les places de Ferreries i Es Mercadal eren APD (Assistència Pública Sanitària). Els APD féiem Atenció Primària, però estàvem de guàrdia 24 hores els 365 dies de l’any, exceptuant el mes de vacances. El 1986, quan la monja ja s’havia retirat, me van donar la plaça d’APD.
“Fèiem feina en un petit dispensari, molt primitiu, als baixos de ca ses Monges, on ni tan sols hi havia xeringues. Eren xeringues reutilitzables, de vidre, amb unes agulles metàl·liques que s’havien de bullir”
Abans de tenir Centre de Salut com a tal, a Ferreries existia una Unitat Bàsica de Salut.
Sí, van passar a dalt la Biblioteca i a baix van fer un petit centre de salut. Funcionava com a Unitat Bàsica de Salut amb un sol metge i una infermera. I una persona d’admissió, que depenia de l’Ajuntament. Aleshores, el centre depenia de l’INSALUD, l’Institut Nacional de la Salut.
Es pot dir, per tant, que heu viscut totes les vicissituds de la professió des dels començaments…
Sí. Quan jo vaig començar, gairebé totes les meves companyes eren ATS. La professió ha canviat 100 per 100. Jo vivia a Serpentona, quan em vaig casar. Allà no hi havia telèfon. Era impossible arribar-hi. Estava a un carrer que ni tan sols estava asfaltat. Aleshores, la urbanització tot just començava a desenvolupar-se. Fa quaranta anys, d’açò. No hi havia manera de tenir un telèfon. El batle em va donar un walkie-talkie de la Policía per estar localitzada 24 hores. El policía me cridava quan hi havia un accident o qualsevol altre incident. Jo venia mitja hora el matí i mitja hora el vespre i tota la resta del temps feia atenció domiciliària. En aquell temps anaves molt als domicilis. Es posaven molts injectables. Hi havia molta gent major i la gent no sortia de ca seva. De vegades tenia una llista amb vint domicilis en un sol dia. Havia d’agafar molt el cotxe i anar-me’n als llocs.
Anaveu amb el metge?
No, gairebé sempre sola. Només en un cas excepcional, com un accident. La Policía me venia a cercar i ens hi desplaçàvem amb el metge.
Quan es començar a professionalitzar l’ofici?
Fins que s’aprovà la Llei general de sanitat i ho canvià tot. De sobte, es deixen les guàrdies de 24 hores i es fica l’Atenció Primària als centres de salut. A Menorca, la sanitat s’organitzà en àrees de salut. Hi havia tres zones: Llevant, Ponent i Centre, on estàvem nosaltres. La zona Centre comprenia des de Fornells as Migjorn. Ferreries depenia, com a Unitat Bàsica, del Centre de Salut des Banyer, a Alaior. Tot això fins al 2003, en què es reformà l’actual Centre de Salut i vàrem deixar de dependre d’Alaior.
“Quan em vaig casar vivia a Serpentona. Allà no hi havia telèfon.El batle em va donar un walkie-talkie de la Policía per estar localitzada 24 hores”
Quina plantilla teniu actualment al Centre de Salut?
El centre s’ha reforçat sobretot amb infermeres. Tenim un pediatra, tres metges de Primària (un metge es combina per atendre Es Migjorn i Ferreries), dos fisioterapeutes, una comare (que ve dos dies a la setmana), una infermera pediàtrica, dues infermeres que estem fixes, i una altra infermera que combina Ferreries i Es Migjorn.
La plantilla, necessitaria més canvis?
Sí, crec que es podria augmentar. La infermera que fa capvespres no ve, al matí. I la infermera que fa feina entre Ferreries i Es Migjorn, molts dies no és al centre de salut. A més, la infermera pediàtrica també va a les escoles. Amb tot açò, sovint ens trobam que al centre hi ha una infermera tota sola. De vegades pens que fa quaranta anys em trobava tota sola i que quaranta anys després, també hi estic, molts cops. Però és cert que també tenim un auxiliar de clínica que abans no teníem.
Quins horaris teniu?
Els horaris d’atenció al públic són de vuit del matí a vuit del vespre. El problema és que abans fèiem de vuit a deu. Els capvespres fèiem bàsicament urgències. Ara mateix, de dilluns a dijous tenim al centre tots les metges menys un, que passa al capvespre, i totes les infermeres menys una, que passa al capvespre. Els divendres, com que ens hi manquen una infermera i un metge, els capvespres fem PAC, és a dir, urgències.
És a dir que les cites programades són de vuit a vuit. I les urgències?
Les fem sempre. Nosaltres no tenim servei d’urgències.
Quines serien les millores desitjables, per tant, a nivell de recursos humans?
Un metge de reforç que faci urgències. Nosaltres, com a centre de salut, no tenim, com us he dit, servei d’urgències. Les urgències, les fem nosaltres.
I si algú es posa molt malament?
Si és una emergència sortim nosaltres al domicili i, segons el cas, cridem al 061. Si ve algú amb un dolor precordial o un infart, l’hem d’atendre. Li fem un electro i cridem l’ambulància.
Però a partir de les vuit del vespre, el centre està tancat.
Sí. Aleshores, el pacient ha d’anar a l’Hospital, o al Canal Salat. Però el primer que sol fer, generalment, és cridar al 061.
Perquè abans obríeu fins a les deu del vespre i ara només fins a les vuit?
Deu fer dos anys o un any i mig es va demanar si Ferreries volia ser com a la resta de centres de salut i al final es va decidir per part de l’anterior equip de govern que sí, que havia de tancar a les vuit.
Tothom hi va estar d’acord?
N’hi va haver que sí i n’hi va haver que no. Però no ens van demanar opinió i es va imposar.
Com vau viure la pandèmia, al centre de salut?
Vam patir com la resta de centres de salut, m’imagin. La situació, en certa manera, va ser una mica surrealista, perquè la gent no podia entrar al centre de salut i l’atenció es feia bàsicament per telèfon. Tot d’una teníem molta preocupació, perquè hi havia molta por.
L’atenció telefònica, us ho dic com a usuari de la sanitat, no trobau que va ser, en línies generals, inefectiva?
Sí, ho va ser, perquè hi va haver situacions molts complicades. Allò que us puc assegurar és que les infermeres estàvem a la porta, atenent a la gent. Per exemple, per fer les proves de Covid.
“He vist besàvies i rebesàvies de fillets a qui també he vacunat. En aquell temps, la connexió era més familiar, més intensa. Jo, com que era més joveneta, era com la seva néta”
Com és l’atenció en un poble com Ferreries on us coneixeu tots els uns als altres?
Sobretot jo. He vist cinc generacions. He vist besàvies i rebesàvies de fillets a qui també he vacunat. Tenc molt bon record de com era, als començaments, l’atenció als domicilis amb els vellets i les velletes. En aquell temps, la connexió era més familiar, més intensa. Jo, com que era més joveneta, era com la seva néta.
Supòs que us passarà com ens passa de vegades als periodistes, o als sociòlegs, o als capellans, que fem també una mica de psicòlegs…
Sí, i tant. Jo faig quasi més feina de psicòloga que no pas d’infermera. Ara fem una cosa que en diuen atenció domiciliària, quan abans ho era tot, atenció domiciliària. És curiós que han hagut de posar-li un nom perquè la gent ja no sortia. Has d’anar al domicili de persones que no te criden per veure com estan, quin grau de dependència tenen, com viuen i quines són les seves necessitats. Els has de fer una valoració, un test…
La burocratització de la medecina…
L’ordinador que ens van donar per fer aquesta feina, el tenim amagat. Jo no l’empr. Però ja els hi vaig dir. Me neg a fer aquesta feina sense mirar als ulls al meu pacient i saber quines són les seves necessitats. No els puc dir: no, miri, això que em conta no m’interessa, vostè només m’ha de contestar aquest test.
És terrible, no? Ho percebem tots com a usuaris de la sanitat. Els metges, no només els especialistes, però sobre tot ells, estan tan ocupats emplenant estadístiques i fitxes que ni tan sols ens miren a la cara ni ens demanen com ens sentim…
Us podria contar la meva darrera experiència, amb una especialista que em va estopar: “Rapidito, que estamos quitando el tiempo a otros pacientes”.
És terrible…
Em va donar cita, però quan em van cridar no hi vaig anar. Perquè? Doncs perquè no tenc prou confiança en aquesta persona, no m’ha explicat bé les coses, no he entès allò que em vol fer.
“Me neg a fer la meva feina sense mirar als ulls als meus pacients i saber quines són les seves necessitats. No els puc dir: no, miri, això que em conta no m’interessa, vostè només m’ha de contestar aquest test”
És la compartimentació de la medecina. Una herència del cartesianisme que concep el cos humà com una màquina i que, possiblement, oblida l’ésser…
Quan jo vaig estudiar em van ensenyar que “la persona humana es un ser biopsicosocial”. No tots els metges actuen així amb els malalts, és clar, però els professionals sanitaris hem perdut molt l’empatia amb els pacients. Us confessaré una cosa: aquesta és una de les coses per les que fris de jubilar-me.
És una medecina pensada per a la tabulació i l’estadística, però que ha perdut el contacte humà amb el pacient.
Sí, i em fa molta pena. Amb tot, les infermeres tenim molts més contacte amb els pacients. Anam molt als domicilis i a veure ferides i malalts, també terminals.
Per què us vau fer infermera?
Una cosina de ma mare era una de les comares de Ferreries. Jo, com que era molt petitona, em duia amb ella per les cases a posar pics i a fer cures. Aquella experiència em va crear aquesta vocació. Quan vaig acabar el batxiller, jo ja sabia que havia de fer infermeria. Tenia un amic que va fer medecina. Quan va arribar l’hora de matricular-se em va demanar si volia que em matriculés també a la carrera. Vaig dubtar un poc, però finalment ho vaig tenir clar.
Quin consell donaríeu als joves que comencen en la professió?
L’únic que els diria és que s’involucrin amb els malalts, amb les persones, que no facin aquesta feina només com un mitjà per guanyar-se la vida. Que tinguin vocació i que facin la feina amb gust.
Us arribau a desensibilitzar en algun moment, com a forma d’autoprotecció?
En el meu cas, tot el contrari. Amb els anys m’he tornat, de fet, més sensible, potser perquè he perdut molts familiars. Quant a la relació amb els pacients, pens que la gent abans era més agraïda. Els pacients vivien d’una altra manera l’ajuda que els donaves. És molt important a l’hora de la mort, per exemple, poder acompanyar-los, estar amb ells. He viscut experiències molt polides amb el traspàs.
La feina a l’Atenció Primària és molt distinta de la feina als hospitals?
Crec que es tracta de dos tipus molt diferents de vocacions. A un hospital fas tres o quatre dies amb un pacient, que després es mor o el donen d’alta. Nosaltres, aquí, en canvi, fem tota la vida amb els mateixos pacients.
La feina d’infermera, crema molt?
La feina que fem a Atenció Primària és molt àmplia. Fem molta prevenció, però també fem educació per a la salut. Fem xerrades i tallers. Això és quelcom que també m’ha enriquit molt, perquè eduques. També fem rutes saludables i es creen molts vincles entre nosaltres. A final de curs fem un berenar saludable. Fa poc, acabam de fer un taller de vida activa i alimentació saludable, que són dotze setmanes. La infermera pediàtrica també s’ho passa molt bé a les escoles, amb els més joves, amb els tallers de sexualitat, d’alimentació, de drogues… Avui, la medecina és més preventiva, i ja es veuen pels resultats que la gent no està tant malalta com ho estava fa uns anys. Ja no es veuen aquelles úlceres, aquelles amputacions… Fem prevenció amb peus diabètics, etc. Aquesta forma d’enfocar la medecina dóna resultats.
