Duració: 2 hores i mitja
Dificultat: Mitjana
Tramontana ciutadellenca, és a dir, roques, roques i més roques i, entre elles, porrasses, herbes de vorera del mar, i algunes gramínies que, si plou, s’obren pas intentant créixer en tan inhòspit paratge i, així, alimentar els bens i ovelles que, en gran nombre, pasturen per entre l’immens roquissar.
Des que hem deixat el cotxe a l’aparcament del Far Nati, el paisatge varia poc: a la banda esquerra, el mar, amb els seus majestuosos penyals i polides raconades, i, al davant i a la dreta, una gran plana de tanques molt primes de terra, cadascuna amb el seu pont o barraca de pedra en sec per aprofitar la gran quantitat de pedra que hi ha, donar ombra a l’estiu i redossa a l’hivern als nombrosos bens que es cerquen la vida per allà. I cap arbre ni un, però no es pensi ningú que això el converteix en un paratge lleig, ni molt manco. La diferència amb altres llocs de Menorca que poden oferir polits barrancs amb arbres fruiters o boscos amb velles i grosses alzines o grans extensions de tanques sembrades amb vaques pasturant, fa de la zona un indret únic, màgic i preciós, això sí, a la seva manera.
Fet un trosset de camí, ens trobam una cala dita Codolar de sa Torre Nova, on el febrer de 1910 es va enfonsar el Général Chanzy, un vaixell de passatgers francès. El naufragi va tenir una repercussió mundial. Van morir 156 persones, després d’un vespre de fortíssima tempesta de tramontana. Hi hagué un únic supervivent: Marcel Bodez, que saltà al mar i va trobar refugi en una cova, baix i el penya-segat. Ensoldemà matí, així com va poder, descalç com anava i mig despullat, arribà al lloc de So n’Escudero, on el van atendre i el van traslladar a Ciutadella. Des d’allà, es va donar avís a les autoritats del que havia passat. Els fets van tenir una gran repercussió arreu del món, sobretot a França, d’on eren quasi totes les víctimes.
A dalt del penya-segat, amb motiu del centenari de la desgràcia, s’hi va erigir un claper amb una creu, en record i homenatge a les víctimes.
Des d’allà, en poc temps, arribam a les anomenades Encletxes de s’Ull de Sol, lloc realment interessant de visitar per la seva estranyesa. Es tracta d’una mena de canaló que té, a la banda de dalt, un fabulós paredat que, segons diuen, tenia la finalitat de sostenir un pas de carro; és a dir, que per allà hi havia un camí i, a cada banda de canal, roques que formen unes “llevanyes”. Els trossos paredats feien de pont de bens (ombra a l’estiu i redossa a l’hivern). Anant per avall, arribam a unes formacions rocoses de formes diverses que -això sí- exigeixen posar una mica d’imaginació per poder apreciar-les.
Una cosa curiosíssima d’aquest indret és que d’algunes d’aquestes roques surten regalims d’aigua dolça que arriben a formar petites basses i tot, i diuen que en anys plujosos s’arriben a formar basses prou grans.
Ja ho deim: lloc diferent, estrany i misteriós, on és relativament bo de fer arribar-hi, i que val molt la pena de visitar.
