Noces d’or 1974 – 2024

Vicent Pons

El passat 24 de maig, el club de la gent gran i l’ajuntament han dut a terme un homenatge a les parelles que han arribat als 50 anys de convivència.

Primer, a l’església de Sant Bartomeu es celebrà una missa per a commemorar tal esdeveniment i després un banquet al restaurant de Loar.

Açò m’ha duit a recordar unes noces a les que vam ser convidats na Maria i jo. Es casava un bon amic, era una boda de la pagesia. Vos la contaré tal com la vaig viure com a espectador proper a la parella.

Abans de la boda, una nit cap a Cala Galdana ens vam dirigir la colla. Damunt la mar hi lluïa la lluna plena. Celebràvem «sa darrera de fadrí» d’en Toni, i anàvem disfressats de tot tipus.

I va arribar el dia especial. Tothom mudat, anant del carrer Nou cap a l’església de Sant Bartomeu. Davall el pont, tot ple de gent mirant. Dels nuvis, tothom deia del vestit tant polit de la núvia.

Quan el nuvi puja a damunt l’altar, arriba na Rosa del braç de son pare. En el moment, sonava aquella marxa nupcial qui semblava celestial.

Els amics vam quedar a la fila sis, les primeres eren pels familiars. Em van demanar si volia ser testimoni de la boda i mentres esperàvem amb un amic a dins la rectoria, en Tomeu em diu:

–Aquí hi ha una garrafa de vi de missa. Feim es primer tec!

No vam desaprofitar la ocasió i així ho vam fer, ningú ho va saber fins ara que vos ho cont.

Finalment, es van prometre amor etern. Sortint cap a la plaça, tot van ser enhorabones i bones felicitacions. Tothom demanava qui era una senyora que duia una vestit vermell llarg amb capell a joc. Casada amb un militar, na Tònia, la curiosa, li diu:

–On va vostè amb aquest vestit?

–Jo venc en representació de la senyora del lloc. Era la criada quan venien els senyors a Menorca.

–I què li ha costat el vestit?

–L’he comprat a Maó, de ca n’Alejandra, però no li diré quant m’ha costat.

–Idò, millor que no.

–Per cert, Tònia, me l’estàs trepitjant, el vestit vull dir.

En sortir del temple van tirar 2 kg d’arròs i una bossa de confits d’ametlla. El passeig cap a Loar, a on es celebrava el banquet, va ser llarg, amb felicitacions a cada moment.

En arribar al restaurant, en Desiderio ens saludà i el convit va començar. Xocolata i coca de primer i de segon un clàssic, tall rodó, i al final un pastís molt gros.

Quan va arribar el moment de tallar el pastís, el nuvi va tenir la mala sort que es va ferir un dit. Algú no va poder reprimir-se de fer el comentari:

Menos mal que ha sigut un dit, mira que si s’hagués tallat a una altra banda, que haguérem fet!

I rialles per tot.

Va acabar tot bé i al final vam anar a casa dels nuvis a fer una copa. Els amics van voler veure el dormitori i provar-lo, botant-hi a damunt. El llit no ho va resistir i el van rompre. Per sort, entre els amics hi havia un fuster qui el va poder arreglar. Ningú se’n va donar compte.

He de contar una cosa de la boda, el que em va cridar l’atenció va ser tota l’emoció i estimació que demostrava la gent més gran.

Els nuvis ja sabeu que es van jurar amor etern. En sol demà li vaig demanar a n’en Toni com els hi havia anat la nit i em diu:

–Vicent, com una seda.

Partiren de viatge de lluna de mel cap a Porto, com a regal del senyor del lloc.

Visca els nuvis per a sempre i sempre.

No podia deixar de retre un homenatge a l’ullastre. Aquest gran testimoni de l’illa del vent. Ja fa 250 anys que hi ets i noltros en celebram 50 de la nostra unió.

Hem arrelat a aquesta terra i com tu hem deixat ben arrelats fills i nets per a continuació de la nostra progènie.

Si Déu ho vol, en farem més.

Vicent Pons. Camí de sa Rovellada.

Compartir a
Balearia #MeVoySeguro