Voltros sou d’aquells que vau tenir o fullejar aquells llibres de “Donde está Wally?”. Jo sí que m’hi vaig entretenir alguna vegada, cercant aquell homenet que anava vestit amb una camiseta de retxes vermelles i blanques, i duia gorro de llana tot i que anés pel desert. Idò si coneixeu el llibre i el personatge en qüestió, i si l’any passat vau anar a alguna d’aquestes platges meravelloses i fantàstiques que ens fotem un fart de promocionar pel món, segurament us devieu sentir com ell: estrets com una sardina dins una llauna i envoltats de gent que fa coses raríssimes, com tirar-se fotos tot el dia fent morrets a la càmera (bé, al mòbil) i amb postures d’allò més ridíqules. Benvinguts a Menorca!
Si els que comanden no veuen que la gota ja ha fet vessar el got i que hi ha suc per tot, és que anam molt malament. Diuen que els hi falten nombres, informes, anàlisis, fulls de paper que els confirmin que hi ha massa gent i massa cotxes i massa poca aigua i arena a les platges. Bo que no passeja, aquesta gent? Que no trepitgen Menorca a l’estiu? O queden als seus despatxos, amb l’aire condicionat posat? Només així entendria que diguin que açò de la massificació, bonu, que s’ha de mirar bé, que no n’estan segurs i que bonu, que ja veurem, que si de cas, ja faran quan trobin que és necessari. Però quina merda d’estudi necessiten més? No serà que són un poc covards i no es decideixen a posar el picarol al moix? M’és igual uns o altres. Ara n’hi ha uns, i abans n’hi havia uns altres. Que facin alguna cosa ja, que esteim matant la gallina dels ous d’or, i prest no la podrem emprar ni per fer brou!
Avam, bona gent que me llegeix. Si voltros anau de viatge, tornarieu a casa contents si durant la vostra estada us haguessiu d’aixecar a les set del matí per intentar trobar lloc a una platja? Si haguessiu de reservar restaurant amb dues setmanes d’antel·lació? Si circular per la carretera general fos més arriscat que córrer el rally París-Dakar? Si us haguessiu convertit en element hostil per a la població local? Digueu-me raro (que ho som, però no m’ho acostumau a dir), però jo tornaria a casa més emprenyat que una mona, pensant que he tirat els doblers i he perdut els meus dies de vacances per tornar més estressat que mai. Idò açò és l’experiència turística que ara mateix esteim oferint als que venen. I no és que els ciutadans de peu, aquests que ens ve just arribar a finals de mes, ens superi aquesta situació. És que els senyors que tenen doblers, hotels, xalets i empreses que viuen dels turistes, també haurien de veure que per molt que l’any passat i enguany facin una caixa tremenda i els surtin els doblers per les orelles, tal vegada l’any qui ve no ens voldran venir a veure i llavors les seves carteres estaran buides i no tindran amb què pagar els seus capricis.
Senyors i senyores que comandau, us ho diré ben claret: sou uns covards i cobardes. Sí, perquè no us atreviu a fer allò que sabeu que s’ha de fer, que és posar límits i seny d’una punyetera vegada, i us amagau darrera peticions d’informes i discuros que sonen molt bé però que estan més buits que la cartera d’un mileurista el dia 10 de cada mes. Amb aquesta actitud vostra, aconseguireu una d’aquestes dues meravelloses coses.
a. Una illa sobrepassada, on no hi cabrà ningú, on ningú no podrà ni comprar ni llogar un pis i que estarà en mans d’estrangers que mirarà als menorquins com aquell que mira un peix dins una peixera i diu “què polits que són”. Un parc temàtic preciós. Menorcaland, una illa de talaiots, cotxes i algun que altre menorquí que sobreviu fent net els peus als nous propietaris estrangers.
b. Una illa buida, morta d’oi perquè els turistes ja no voldran venir perquè durant un temps la cosa se’n va anar de mare i ja no està de moda. Una illa sense cap esperança per als joves, i sense cap encant per aquells que hi han nascut i crescut. Una illa sense identitat, una franquicia com qualsevol altra.
A jo tots aquests escenaris me posen els pèls de punta. I a vostès? Pensen fer alguna cosa? O esperaran un poc més, a veure si la cosa s’arregla tota sola. Senyores i senyors, la táctica d’amagar la pols davall l’estora esperant que desaparegui no funciona. Sinó, que els ho contin als pisos d’estudiant.
