DFerreries/C.M. El tipògraf, docent i poeta menorquí Damià Rotger (Ferreries, 1981) presenta el proper divendres, 7 de juny, a ses Fonts d’Enfora, de Ferreries, a partir de les vuit del vespre, el seu darrer poemari Calls al gest (Vincle Editorial), premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona, en un acte que presentarà la poeta Margarita Ballester i que comptarà, a més, amb l’acompanyament de l’artista Verónica Arellano, que executarà una obra en viu, el guitarrista Joan Coll, acompanyant amb l’instrument la lectura dels poemes, i el músic ciutadellenc Leonmanso, que cantarà cançons del seu repertori, agermanades amb el poemari. Després de la presentació a Ferreries, Rotger serà a l’endemà, 8 de juny, a la Llibreria VaD Llibres, de Ciutadella.
No és l’única presentació del poemari que ha fet l’escriptor i poeta ferrerienc d’ençà la publicació de l’obra. Rotger va iniciar el tour de presentacions de Calls al gest el passat mes d’abril a les llibreries RataCorner i Lluna de Palma, i va seguir per l’Espai Sa Nostra d’Eivissa, la Llibreria Ona de Barcelona i el Centre Cultural Octubre de València, el passat 23 de maig.
Calls al gest és el setè poemari publicat per Damià Rotger després de Grams de tu (2015), Lletrescades (Campgràfic Editors, 2016), 482 mm (Editorial Bilibú, 2018), Arèola (2019), Llibre d’esvalots (2021), i Umbilical (2023).
Aquest és el vostre darrer poemari a ser publicat, però no el darrer que vau deixar enllestit…
Calls al gest romp l’eix cronològic perquè està escrit abans que Umbilical, que és el darrer, Llibre d’esvalots i Arèola. El llibre està a uns deu anys de distància del Damià Rotger actual.
Heu comentat en algun lloc que quan el vau escriure, travessaveu una etapa fosca des del punt de vista espiritual…
No puc ser tan agosarat d’intentar acotar la poesia perquè és com intentar acotar la vida; la vida és tot, com la poesia, sempre i quan tinguem una intenció existencial de viure o de poetitzar. El que sí reivindic, però, és que per escriure poesia s’ha d’estar molt connectat a la vida. El poeta no és un ésser que levita i estar desconnectat del món, tot el contrari. Per a mi un poemari no és llibre de poemes. Un llibre de poemes podria ser un àlbum de cromos, on obr el calaix, mir els poemes que tenc i els aboc a un llibre. Jo intent fer poemaris. El poemari és un llibre amb una columna vertebral que a mi em serveix per averiguar o escodrinyar durant dos anys i mig uns temes que m’inquieten. Més que respostes, són preguntes. No arrib a cap conclusió: em fot en un fanguer. Què vol dir, açò? Doncs que cada llibre correspon molt clarament a un context vital o existencial meu. Si durant dos anys o dos anys i mig, per exemple, he estat una mica emboscat amb els mecanismes o els meandres del fenòmen creatiu -com és que cream, aquest intangible-, és evident que el llibre que faci hi estarà compromès. Què va passar amb Calls al gest? Doncs que va ser una època fosca perquè li donava moltes voltes a la relació entre bellesa, llibertat i por. Tot és degut a què una persona que jo estimava molt va estar privada de llibertat. Cada diumenge, durant dos anys i mig, anava a visitar aquesta persona. Tot açò em va dur a reflexionar…, d’aquí ve que Calls al gest està completament esquitxat en torn als temes que fessen d’una privança de llibertat. Per exemple, a Calls al gest apareix molt el concepte de la carn, d’allò palpable, d’allò tel·lúric. Dit una mica a lo bèstia, si haguéssim de fer una traducció musical dels poemaris, Umbilical seria Pink Floyd, ple de paisatges lírics, metafísics, místics…; en canvi, Calls al gest està esquitxadíssim de tacte, carn, terra, gest, mossegada.., aquesta conceptualització purament d’allò que és físic. D’aquí ve el títol del llibre. El mateix títol duu implícites aquestes dues entitats: una, el call, una entitat física amb una reminiscència purament tel·lúrica i palpable, i l’altra, el gest. Un gest, no els pots agafar. Puc agafar un call, o esclatar-lo, fins i tot, però no puc agafar un gest. I, evidentment, tot açò llençat al concepte d’estimar en soletat. Perquè des del moment en què a algú se’l priva d’aquesta llibertat, açò és un estimar en soletat. A la presó no pots enviar fotos, no pots enviar audios. Un vers d’Umbilical ho diu: “Estimar-se en soletat és fer-li un trau al temps”. Perquè la persona que va a visitar les famílies se’n torna a ca seva, però l’altra, queda allà dins.
“La vida és tot, com la poesia, sempre i quan tinguem una intenció existencial de viure o de poetitzar”
Parlau de la tríada formada per la bellesa, la llibertat i la por, però també de la mort, l’amor, el temps, la terra, temes que estan presents en molts dels altres poemaris.
Si un mira per enrere -i hi ha més bon material sempre mirant per enrere que per envant-, els tres grans temes dins el fenomen poètic -i dic fenomen, perquè una cosa és escriure un poema i l’altra decidir, apostar, sense cap tipus de concessió, per viure en el fenomen poètic- són l’amor, la mort i el poder/vanitat. Allò millor que ha fet l’ésser humà al llarg de la història ha estat per amor, mort o vanitat, i el pitjor que ha fet han estat per gelosies, amor, poder o immortalitat. D’aquí ve que dins els meus llibres intent no desvincular-me d’aquests tres o quatres grans temes, perquè, com deia abans, per fer poesia s’ha d’estar molt connectat a la vida i perquè un poema sigui una entitat viva que bategui, l’has d’umbilicar amb els grans temes que fan bategar el món.
“El millor que ha fet l’ésser humà al llarg de la història ha estat per amor, mort o vanitat, i el pitjor, per gelosia, amor, poder o immortalitat”
Hi ha un fil de melangia a la vostra poesia?
No sempre. Umbilical parteix d’una mort física, tràgica i traumàtica d’una mare. Tanmateix, allò que pot compartir amb Umbilical és que es tracta d’una mort simbòlica i metafòrica. Però, en canvi, el Llibre d’esvalots és un poemari purament optimista, passional, eufòric, expansiu…., és una exaltació total i absoluta de les passions de la vida. 482mm és igual, són dos llibres totalment positius…
…però allà parlau també, per exemple, del temps, una de les preguntes clàssiques de la filosofia….
Temps i llum, aquestes entitats molt poetitzables, perquè dins aquestes dues forquilles que engloben temps i llum, allà succeeixen moltes coses. Aquestes dues entitats sí que estan presents a tots els llibres, ja sigui llibres molt més optimistes o llibres no tan optimistes i més de gemecs. Sigui la veu o la pulsió que tengui cada llibre, allò que sí comparteixen tots és que hi ha amor, mort, temps i llum. I aquí té molt a veure un dels meus grans mestres, com és Emili Sánchez-Rubio, que és un dels grans poetes vius joves actuals a qui admir amb bogeria i que és el nostre Baudelaire. Ell és el gran poeta del temps i de la llum. De vegades em diu: “Damià, saps perquè al llum corre tant?. Perquè fuig del temps”.
“Vaig escriure ‘Calls al gest’ en una època fosca en què donava voltes a la relació entre bellesa, llibertat i por”
Es pot ser poeta a temps complert, 24/7?
M’encanta aquesta pregunta. Joan Vinyoli deia: “Entre viure i escriure poesia hi cap una bella possibilitat, que és viure poèticament”.
O escriviure, com diu Ponç Pons.
La va encertar el nostre bon amic. Allò que Joan Vinyoli va dir en quinze paraules, ell ho va dir en una. Jo, sigui el que sigui el que faci, intent fer-ho amb una actitud poètica. Però açò tampoc no és una decisió racional. Com deia abans, en el meu cas la poesia és una extensió del meu gran motor, que és el fenomen creatiu. Primer, vaig començar a estar molt eufòric, molt apassionat i molt umbilicat amb la creació tipogràfica, amb les lletres. Després, era natural que la tipografia, portés a la poesia. Jo crec que totes les persones que dissenyen tipografia haurien d’estar completament embetumades de poesia, perquè com diu que el gran Matrhew Carter, la paraula és la prova de foc de la tipografia. Què vol dir, açò? Doncs, per exemple, que algú que fa escultura pot mostrar la seva obra sense haver d’emprar les lletres. Totes aquelles persones que dissenyam i cream tipografies per mostrar la nova obra, ja sigui a nivell expositiu o per explicar-la als alumnes, sí o sí o sí necessitam la paraula. No hi ha cap altra manera de mostrar tipografia que a través de la paraula. I la màxima expressió des del puntde vista de fremir de la paraula és la poesia. El meu circuït ha estat aquest, però, per sort, la poesia et demostra que quan un entra dins aquest èxtasi, dins aquesta flama poètica i creativa, de sobte tot comença a tremolar i bellament a fremir.
“La poesia et demostra que quan un entra dins aquest èxtasi, dins aquesta flama poètica i creativa, de sobte tot comença a tremolar i bellament a fremir”
Quines rutines feu servir, en el procés de creació poètica?
Jo sóc d’aquests que sempre dic que el context condiciona el contingut. Què vol dir, açò? Doncs que el meu dia a dia a nivell creatiu podria ser el d’aquella persona que està atenta a allò que passa a l’exterior. I és en aquest exterior, en aquesta realitat nostra, on hi ha el fang creatiu. Però aquest fang, s’ha d’agafar i s’ha de dur al propi obrador per assaonar-lo, cuinar-lo, per a després tornar-lo a llençar a la comunitat en forma poètica. Aquí l’ego no val, perquè el que fem els creadors és estar atents al que està passant al voltant. D’allà manllevam els nostres ingredients i ens els duim a la nostra cuina. Però no el cuinam només per a nosaltres, sinó que quan el tenim cuinat el tornam a llençar a la comunitat. I aquest retorn a la comunitat és el gran fenomen creatiu. Però açò no ho pots fer sinó decideixes estar completament condicionat. Aquí hi ha dos processos: un, captar aquest llamp, aquest moment d’inspiració que els flamencs diuen el duende, aquella espurna que engega la maquinària, però un llamp mai no és un poema sencer; és un idea, una paraula, una frase, un so, una imatge, una metàfora… Però jo, aquest llamp, me l’he d’endur al meu obrador, m’he de posar el mono de feina i he de construir el poema. El poema em fa suar. Ja ho deia Céline: “El primer vers ens el dóna Déu”. Però després, el poema s’ha d’acabar.
“Les persones que dissenyen tipografia haurien d’estar embetumades de poesia, perquè com diu Matthew Carter, la paraula és la prova de foc de la tipografia”
Els poetes teniu un do especial per agafar pels cabells aquest altre deu del temps, que no és el deu del temps cronològic sinó, el de l’instant, el kairós, el déu de l’oportunitat.
Sempre hi ha aquestes dues parts de feina: la mirada a l’exterior, per caçar el llamp, i el llamp només te caurà i el podràs agafar si estàs tot el temps, incondicionalment, amb aquesta actitud poètica.
A part de compartir taula amb la resta de poetes i poetesses, formau part d’algun exèrcit, secta o tribu?
Compartesc taula, sopars, vins, trobades, tertúlies amb gent amb qui compartim la passió: el resultat m’és igual. I crec que el gran error i allò que crea moltes vileses i verí a la vida és la gent que només es queda amb el resultat final. Allò que a mi me connecta amb la gent és la passió.
Comentaveu abans que la tipografia us ha dut a la poesia, gairebé d’una manera natural i inevitable, però la poesia també està lligada a la música, com ho estava a l’antiga Grècia. Però els poetes no feu servir instruments musicals, sinó que heu de fer música només amb paraules…
De vegades la gent es pensa que com que la poesia s’escriu en paraules, com la novel·la, totes dues són germanes. I ho són. Però quan intentam arribar al generador atòmic que enrampa el fenomen poètico-creatiu, un se n’adona que la poesia de vegades no és tan germana de la narrativa, per molt que totes dues s’escriguin amb paraules, sinó que és més germana de la música. Per què? Perquè la narrativa, per exemple, o la novel·la, una de les diferències que té amb la poesia és que ha de ser molt descriptiva. Però aquesta no és la funció de la poesia. La poesia, allò que ha de fer és intentar compartir o insinuar l’experiència. Molta gent diu que no no llegeix poesia perquè no l’enten. Però el primer objectiu de la poesia no és que sigui entesa, com la narrativa. Hi ha una cosa que la poesia comparteix amb la música, i és que ningú de nosaltres escolta música per entendre-la. El primer que ha de fer la música, i el motiu pel qual l’escoltem, és emocionar-nos. Doncs bé, el primer objectiu de la poesia també és emocionar-nos, no fer-se entendre. Aquí és on la poesia i la música s’agermanen molt. El seu primer objectiu és emocionar. I quan dic emocionar, pot ser des del punt de vista intel·lectual, filosòfic, sensual o carnal. Fernando Pessoa ja ho deia: la poesia és l’estat rítmic del llenguatge (Pessoa, per definir la poesia, utilitzava conceptes musicals).
“Les preguntes que la IA no pot contestar, són les que s’ha de fer la poesia. El gran repte de la poesia és dir allò que no es pot dir, i això tampoc no pot dir-ho la IA”
En un moment en què la Intel·ligència Artificial és capaç d’escriure poemes, creieu que la gent del segle XXII seguirà llegint poesia?
Vull creure que sí. Ara bé, la poesia, serà una lectura de masses? No, tot i que tanmateix no ho ha arribat a ser mai. La poesia, per tant, haurà de conviure amb aquesta eina que és la IA. Com deia al començament, perpo, crec que la gent que estigui travessada pel llamp creatiu, aquesta gent tindrà clar que la IA, el photo-shop o un martell és tan sols una eina per arribar a algun lloc. D’aquí ve que no hem de deixar que el martell pensi per nosaltres. Les preguntes que la IA no pot contestar, són les que s’ha de fer la poesia. D’aquí vull creure que la poesia es salvarà d’aquest dinosaure de la IA. Per què? Perquè el gran repte de la poesia és dir allò que no es pot dir, i això tampoc no pot dir-ho la IA. De tot allò que tenim clar no ens posam a escriure un poema.
La poesia s’endinsa dins el misteri…
Clar. La poesia és el misteri, és l’enigma, és allò que no es pot dir. Sé que el llenguatge és insuficient, però tot i així vaig apostar de viure per al llenguatge i pel llenguatge. Anna Gual, una poetessa catalana, diu: “Acaricia les escates d’un peix. Ara va, i ho escrius”. Com s’escriu, la sensació d’acariciar un peix? A tot aquest estrat on les paraules no arriben -quina contradicció!-, és on s’ha de dirigir la poesia.
