DFerreries/ C.M. El col·legi concertat Sant Francesc d’Assís de Ferreries està d’anniversari. Enguany es compleix mig segle que les Dominiques de la Anunciata acceptaren venir al poble per assumir la direcció de l’escola, gestionada des de la seva arribada a Ferreries, el 1921, per les germanes Franciscanes. Eren temps de canvis. Feia poc que s’acabava de promulgar la LODE, la nova Llei d’Educació de Villar Palasí en què desapareixia l’Escola Graduada i es va fer present l’EGB, i les religioses no es veien en cor de fer les reformes necessàries, que es traduïen en noves exigències d’espai, aules, titulació i professors. Després de moltes reunions, es decidí que les Dominiques, amb la col·laboració de les Franciscanes, serien les noves gestores de l’escola, la titularitat de la qual quedà en mans de l’Església de Menorca.
Des dels seus inicis, el centre s’ha caracteritzat pel seu esperit pioner i de renovació, que s’ha fet visible en la seva defensa aferrissada del català, l’adopció de l’ensenyança activa, la implantació de les escoles de pares -llavor de la futura escola d’adults-, i una aposta, clara, des del primer moment, per la integració en l’escola ordinària des alumnes amb capacitats diferents i l’atenció a la diversitat.
Comença un nou camí
Era el 1974 quan un equip docent format per germanes Dominiques, germanes Franciscanes i mestres seglars enceta un nou camí, marcat per la il·lusió i el compromís. La visió moderna de la pedagoga Maria Dolors Amat, que acabava d’estrenar la seva llicenciatura d’orientadora escolar, trobà una estusiasta acollida en les religioses, els seglars, la junta directiva i el rector Cristòfol Vidal. L’arribada a Menorca del moviment de l’escola cristiana que començava tot juts en aquests anys a Catalunya seria decisiva a l’hora de concretar l’estil d’ensenyament del col·legi.
L’escola s’oferí també a la parròquia de Sant Cristòfol d’Es Migjorn Gran, el que es traduí en l’arribada d’un bon nombre d’alumnes.
Dos anys després de la seva arrencada, el 8 de setembre de 1976, el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Vicente Enrique Tarancón, beneïa el col·legi.
Pere Al·lès: “El nou col·legi del Castell de Santa Àgueda, havia d’absorbir pràcticament tot l’alumnat de Ferreries. Va ser quan ens vam fer forts per decidir que l’escola de ca ses Monges no podia desaparèixer”
Pere Al·lès, de 87 anys, va presidir la primera junta directiva de l’escola en uns moments de precarietat i escassetat de mitjans, però també de molta il·lusió i compromís. “La nostra única preocupació en aquells primers anys -recorda- era tirar endavant com fos el projecte de l’escola. Ens havíem estimat molt ca ses Monges, perquè gairebé tot el poble havia passat per l’escola de les franciscanes. Una de les principals preocupacions era com tirar endavant econòmicament el centre, perquè l’única ajuda que rebíem era la subvenció de l’Estat. En aquesta època havia començat a funcionar el nou col·legi del Castell de Santa Àgueda, que havia d’absorbir pràcticament tot l’alumnat de Ferreries. Va ser quan vam passar més pena i quan ens vam fer forts per decidir que l’escola de ca ses Monges no podia desaparèixer. Gràcies a l’impuls de Cristòfol Vidal, ens vam ajuntar amb un grup de persones d’Es Migjorn i també d’Es Mercadal que estaven interessades en què l’escola de l’Església no desaparegués. No va fer fàcil, però la cosa va tirar endavant i fins i tot vam incrementar el professorat amb una monja dels Sagrats Cors”.
Una comunitat oberta
La dominica Ángela Beneit Barrios, de 81 anys, recorda com va ser la seva arribada a Ferreries, el 1985. “Des del primer moment, em vaig trobar amb una comunitat oberta, on tots ens sentíem membres d’una gran família. Érem una escola de gent senzilla, emprenedora i amb molta il·lusió i dinamisme. Les franciscanes van ser molt acollidores amb nosaltres des del primer moment. Tots -religioses, pares i professors- teníem la mateixa il·lusió d’oferir una educació integral i integradora, i hi dedicarem hores i més hores sense mirar mai el rellotge. El nostre únic objectiu era dur endavant aquesta empresa comuna. Sant Francesc d’Assís ha estat i continua essent avui un col·legi amb un gran prestigi pel que fa als valors, a la gratuïtat i a l’estimació”.
Josep Carreres: “Moltes de les religioses no cobraven tot el seu sou, perquè la manca de recursos financers. Les famílies pagaven el que podien, i prou”
Josep Carreres, de 64 anys, és mestre de Primària a l’escola des del curs 1986-87. Aquest és, de fet, el seu darrer any com a mestre, abans de jubilar-se. Carreres destaca la tasca importantíssima que va dur a terme en aquells primers anys l’orientadora Maria Dolors Amat, per la seva visió global de l’ensenyament. Juntament amb aquest enfocament més ample de l’educació, Carreres creu que el paper de les dominiques va ser clau, “no només per assumir la direcció del centre, sinó per aportar també més monges per fer escola, i per la gratuïtat. Moltes de les religioses no cobraven, de fet, tot el seu sou, perquè hi havia una manca de recursos financers. Les famílies pagaven el que podien, i prou”.
Joan Pons Martí, actual director del centre, confessa sentir “una enveja molt sana d’aquest esperit d’il·lusió, de feina i de ganes de tirar endavant grans projectes d’aquells primers anys del col·legi. Crec que aquest esperit avui encara és viu, d’alguna manera, però el cert és que nosaltres ens hem trobat amb una realitat molt encarrilada. És molt polit, sentir que aquelles persones sentien la necessitat d’educar, i no només els fills, sinó tambés les famílies”.
Un esperit innovador
Josep Carreres destaca l’esperit innovador que va demostrar des del primer moment l’escola, en qüestions com l’ensenyança activa, les lletres de colors, el paper del llenguatge, o la importància de les ciències socials, la música i el coneixement del medi, expressat en publicacions com “Meloussa”. “Des del primer moment, el centre ha tingut la vocació de ser una escola activa, participativa, enfocada als valors humans i cristians i oberta a la diversitat”.
Ángela Beneit: “Aquesta escola és una escola oberta a gent de totes les cultures i religions, i a totes les persones. No pretenem imposar res, només oferir”
Ángela Beneit ressalta la voluntat de l’escola d’impartir, des de bon començament, una educació basada en valors. “L’Evangeli que Jesucrist predicava era una bona nova, que també és un valor: el valor de l’alegria, del servei als altres, de la fraternitat. Aquesta escola és una escola oberta a gent de totes les cultures i religions, i a totes les persones, amb independència de si tenen o no capacitats diferents. No pretenem imposar res, només oferir. Els valors de l’Evangeli pensem que són molt aptes per a la formació integral de la persona”.
L’atenció a la diversitat
El paper de Maria Dolors Amat va ser decisiu a l’hora de l’enfocament del centre cap a l’atenció a la diversitat. “Veníem d’una societat que posava als al·lots amb capacitats diferents en escoles diferents”, recorda Josep Carreres. “Al centre, vam veure clarament que aquest no era el camí, que als al·lots els era bo estar estar amb els seus companys. Maria Dolors Amat, des de la seva vocació de pedagoga i la seva visió cristiana, ens hi insistia molt. L’Ajuntament va col·laborar aportant una psicòloga, que fa feina aquí des de fa més de trenta anys i que és en l’actualitat la cap del departament d’orientació. Els alumnes amb algun tipus de capacitat diferent han d’estar diagnosticats i s’han d’integrar dins el grup”.
L’aposta del català
L’aposta clara i decidida per l’ús del català en l’ensenyament ha estat des de sempre una altra de les senyes d’identitat del col·legi. Aquí, també, la influència de Maria Dolors Amat es va fer notar. Pere Al·lès recorda que “els pares estàvem molt il·lusionats, perquè nosaltres en aquella època ni tan sols llegíem en català”. Josep Carreres recorda aquells moments: “A Ferreries sempre vam tenir clar que la nostra llengua era la catalana, tot i que sempre hem potenciat l’ús oral de la nostra variant local, per no perdre el vocabulari propi de Menorca”.
“Meloussa”
Un dels èxits del centre va ser l’edició de “Meloussa”, un llibre de coneixement del medi, de ciències naturals i ciències socials, adaptat a la realitat de Ferreries i de Menorca, i fet pels mestres del col·legi. Es presentà el 16 de gener de 1990 al Saló d’actes de l’Ajuntament, i va rebre diferents premis.
Joan Pons Martí: “Meloussa va sorgir de manera natural, d’enraonar quina era la millor manera d’arribar al cor i al cap de les persones en la nostra llengua”
Joan Pons Martí explica que “va sorgir de manera natural, d’enraonar quina era la millor manera d’arribar al cor i al cap de les persones en la nostra llengua”. “El que més em va impactar de Meloussa”, recorda la dominica Ángela Beneit, “era l’intent de posar la cultura pròpia per davant de tot”. Una altra publicació que ha esdevingut part de la identitat del CC Sant Francesc d’Assís és la revista “Missatger”, editada pels alumnes del taller de mitjans de comunicació i que continua avui ben viva.
La implantació de l’ESO
El 1990 arriba la nova llei d’Educació, la LODE, que imposa la implantació de l’ESO. Al col·legi, comença el debat. Aviat es veu que els alumnes de 12 a 16 anys, els que han de cursar la nova ESO, necessitaran molts professors per atendre’ls. Les primeres notícies no són alentadores. Des de la Delegació Provincial del Ministeri d’Educació informen els delegats diocesans d’enseyança que sols impartiran l’ESO aquells col·legis concertats amb tres línies o almanco dues. Segons aquesta informació, el CC Sant Francesc d’Assís no pot impartir l’ESO, en tenir una sola línia. Però la informació no resultarà exacta. Els col·legis concertats d’una sola línia poden sol·licitar l’obtenció de l’ESO, si ho fan dins el termini legal. És una oportunitat històrica que no es pot deixar perdre. La lluita serà llarga, però la història tindrà final feliç.
Josep Carreres recorda aquells dies. “Hi va haver una implicació moltíssim grossa de part de tothom per aconseguir que els alumnes es quedessin aquí. No hi havia possibilitat de fer-ho, perquè el mapa escolar era clar: a un poble petit, de 3.400 habitants, no li pertanyia tenir l’oferta d’ESO. Però nosaltres van decidir que sí. I amb l’ajuda de tots, i la implicació de l’Ajuntament, que va aportar els diners, es va fer l’institut”.
Ángeles Beneit recorda que “tot i que hi va haver moltíssimes pegues per part de tots, finalment ens en vam ensortir. Com ha fet sempre que ha hagut d’afrontar algun entrebanc, l’escola es va saber unir i va ser capaç d’aconseguir que l’oferta es quedés aquí”.
