DFerreries/C.M.. En la seva llarga etapa com a rector de la parròquia de Sant Bartomeu (1979-2002), Joan Bosco Faner va jugar un paper destacat en la vida de l’escola. “Per a mi, el principal és que tant les monges Dominiques com les Franciscanes van ser l’ànima de l’escola. Durant 23 anys vam fer moltíssima feina junts. Teníem un objectiu moltíssim clar: el col·legi Sant Francesc d’Assís havia de ser una escola pionera, humanament i cristianament. L’escola era una part complementària i fonamental de la nostra parròquia. L’essencial, però, va ser aquesta feina conjunta que vam fer els directors, la parròquia i les religioses. Era una escola al dia, amb professors entregats que no feien feina només per un sou, sinó perquè s’estimaven l’escola”.
Faner destaca també el fort esperit pioner del col·legi. “Vam ser els primers a fer tot l’ensenyament en català. Ho teníem claríssim. Pero era, també, una escola oberta a un estil democràtic. El 1979 just feia quatre anys que havia canviat el règim franquista i nosaltres teníem moltíssim clar que, tot i que teníem un cert itinerari cristià, estàvem oberts a tothom. L’orientació pedagògica va ser també importantíssima per a la mateixa formació, fins i tot per tots aquells alumnes amb més dificultats, no tan sols intel·lectual sinó també familiar o personal. El futur de qualsevol escola depèn del fet que tots els membres s’hi impliquin i sàpiguen fer feina junts. Els èxits s’aconsegueixen quan tots els membres s’estimen el que són i són capaços de convertir en vocació aquesta professionalitat educativa”.
Cristòfol Vidal
Una de les persones que més posà de la seva part en els primers moments de vida de l’escola va ser el rector Cristòfol Vidal. “Allò que valor més és la feina que van fer tots aquells que hi estaven implicats, especialment en un moment en què no teníem doblers. Tant és així que el farmacèutic Martí Timoner, que donava Matemàtiques, no cobrava res. Les monges Franciscanes i les Dominiques tan sols rebien la meitat del seu sou. Hi va haver famílies que van donar el seu doblers al col·legi. I no els sobrava res a ca seva”.
El fet que l’escola s’obrís als alumnes d’Es Migjorn va ser un afany gairebé personal de Vidal. “As Migjorn estaven pitjor que nosaltres. Els pares havien de dur els al·lots as Mercadal. Però a nosaltres ens hi mancaven alumnes per complir els nombres que marcava la llei. Aquest va ser el motiu que anessim as Migjorn a fer la proposta al rector i a les monges dels Sagrats Cors. El pla que proposà Maria Dolors Amat els va agradar bastant. Al final, en van venir bastants, d’alumnes, i vam aconseguir que vingués també una monja dels Sagrats Cors per fer de professora”.
