Ja me perdonareu. El mes passat me vaig permetre la llibertat de no escriure res, i no sé si algú me va enyorar. Si és el cas d’algú de voltros, feu-vos-ho mirar. Trobar a faltar aquestes parrafades massa vegades sense sentit no deu ser massa normal. Ara, també és cert que a jo me van bé per deixar anar quatre animalades i quedar-me descansat. O sigui que després d’aquest mes sabàtic, me sap greu per voltros i per les persones que fan aquesta revista, però he tornat.
I he recuperat aquesta secció amb una cosa que me bull a dins. I no, no té res a veure amb els callos picants que m’he menjat per dinar (boníssims per cert, un dia us passaré la recepta). Açò que m’encén és culpa dels polítics que són a Madrid. De tots, no en faig excepció. M’és igual el color. Estic molt fart que es dediquin més a fer d’actors dramàtics que no a solucionar els nostres problemes. Aquests dies he comès l’error d’escoltar alguns debats del Congrés, i se m’han posat els pèls de punta, les morenes se m’han accentuat i per poc que no surto al carrer a cridar quatre paraulotes ben dites.
Però què fan aquestes persones? Jo tenia entès que la política era allò que es practicava per millorar la vida dels ciutadans, que si teníem un problema, els diferents partits intercanviaven opinions i cercaven la millor solució per a tothom. Ja ho sé, som un ingenu, un romàntic, un bobo! D’açò que he dit a lo que vaig sentir hi ha més distancia que d’aquí a Xina! Quin espectacle més patètic! Que si vostè és un lladre, que si vostè és un sinvergüensa, que si noltros ho feim beníssim i vostès ens arruinen, i com a resposta un bo què diu vostè, que és un impresentable.
La feina que fan aquests polítics sembla més pensada per allunyar els acords que per atracar-los. De fet, sembla que cada matí, quan aquesta gent va cap al Congrés, per dins seu pensen “avam quina la dic avui per enfonsar al contrari”, i no allò que haurien de pretendre, que és “avam què puc fer per millorar la vida de la meva gent”. Fa temps que la política ha perdut la seva essència, i que premia els polèmics i penalitza els moderats que cerquen acords. Perquè ja em perdonareu, per jo la política no és una cosa de colors i de bàndols, sinó de fets i mesures concretes. Si uns pensen una cosa que és bona, idò toca recolzar-la, encara que els que ho diguin vesteixin diferent de noltros. Res més lluny ara mateix de la nostra realitat a Madrid. Allò fa pena, ja em perdonareu, i vist lo vist, em sembla un èxit que encara hi hagi gent que vagi a votar quan els hem de triar. Jo hi vaig, ho reconec, però se m’estan llevant les ganes.
Per sort, als pobles encara no és així, però em fa por que algun dels nostres regidors i regidores algun dia vulgui imitar als “grans” polítics de Madrid i es pensi que per ser bon polític allò que ha de fer és incrementar el nombre d’insults per frase, i convertim Dalt la Sala en un ring de boxa. A Ferreries tenim una bona tradició d’entesa i respecte. I res més faltaría, perquè per pocs que som, si a més no ens avenim, ja seria l’acabose. Des de la meva modesta posició, la d’un ciutadà que no té cap més aspiració que arribar a posar-me les avarques prest i poder seure a la fresca aquest estiu sense que els turistes em facin fotos, us demano que no mireu a Madrid. Allò ara no és exemple de res.
I als senyors de Madrid, que estic segur que llegeixen aquestes pàgines, us demano que deixeu de fer pena. No us pagam per açò. Si volem anar al teatre, ja pagarem una entrada a l’Auditori i mirarem coses més entretingudes que no els vostres espectacles de nyigui nyogui. Si volem un “toma y daca”, ja cercarem per la tele algun combat de boxa o algun art marcial d’aquests que protagonitzen senyors en calçotets. Vostès, per favor, intentin fer alguna cosa de profit per tots noltros, si no volen que algun dia, tots noltros passem de vostès i se’ls acabi aquesta història. Ja els hi dic, amb tot el meu respecte, que ara mateix no van bé.
