Els amants de l’hort de Sant Patrici Per Vicent Pons

Vicent Pons

Havent passat Sant Valentí m’ha duit a recordar aquesta història que ve de la meva infantesa. Fou quan em varen llogar al lloc de Ruma Vell, el que fa mitgera amb el terme d’Es Mercadal. Na Nena, madona, ja feia uns anys que havia quedat viuda amb quatre fills. Quan li demanaren a mon pare, digué «Si ell vol, que ho provi, però no vull que deixi d’anar a l’escola».

I així, cada dia de 9h a 12h davallava amb l’ase des d’allà on la tramuntana ho arrasava tot. Quan passava davant l’hort de Sant Patrici sortia na Virgínia López i em deia «Em voldries dur del poble unes coses que em fan falta?».

I així ho feia, i a partir d’aquí vam fer bona amistat. Jo no en sabia res, és clar, era un al·lot i ella era un dona que no era jove i podia contar-me tot el que volia, principalment del seu amant, don Fernando.

M’ho ensenyava tot d’aquella casa, aquí en Fernando es feia la bereneta, i així per tot. Tenia molta curiositat per a descobrir-ho tot, jo no havia vist res igual i encara no havia sortit al món, en aquell moment tot era nou. Em feia seure i m’ho explicava.

Vaig arribar a conèixer com ningú a don Fernando. No sabia que era un amant, cosa hi havia d’haver. El pare i la mare estaven junts i qualque cosa passava, però no entenia encara les unions. Són situacions que amb el temps i recordant-les he pogut anar comprenent.

Un dia no tenia escola i vaig arribar més prest. Li duia un sobre amb doblers. Me l’havien donat a correus, «No el perdis!» m’advertiren. En arribar a Sant Patrici vaig cridar «Virgínia!» i res. D’una finestra la vaig veure i vaig entrar al saló. Mai havia vist res com allò, tant de luxe, açò sí tot brut, pols per tot, revistes d’èpoques passades, de quan en Franco es va casar amb na Carmen. En aquella sala semblava que s’havia aturat el temps.

Record un balancí tapat en part amb una manta i coixins amb una figura d’home amb un capellet. Entra na Virgínia i diu «Ja us coneixeu, hem de xerrar fluix perquè té el son fluixet. Després ja hi xerrarem». Jo espantat però callat. De vegades sentia que xerrava amb qualcú però no veia ningú.

Li vaig donar el sobre, «açò són unes propietats que tenc a Maó llogades fins que sigui viva». Anys després em va dir que Sant Patrici no era res devora el que tenia a Maó.

Ara contaré el que em van contar les germanes Traver Cardona. Al carrer Fred de Ferreries els senyors hi tenien la posada. Quan venien al poble hi feien bona amistat. El pare, en Celustiano, era expert en arbres i plantes i ajudava a n’en Fernando als jardins, deien que eren dels més polits i de renom de l’illa.

Elles em van explicar com es van conèixer en Fernando i na Virgínia. En Fernando havia heretat una pastisseria a Madrid, la més important de la capital. Fins i tot servien a la Casa Reial. Ell rodava per allà, ja era un home fet, en canvi, na Virgínia tenia entre 16 i 17 anys i era dependenta a La mahonesa. Cridava l’atenció, era alta, guapa, elegant i ho tenia tot. El senyor en va quedar rendit. Acostumat a que no li diguessin que no, no va dessistir i va agafar-li més interès. Ella va saber que ja era un home casat i que tenia la dona a Menorca.

A ella l’apassionava el ballet clàssic. Una amiga, dependenta també a la pastisseria, la va ajudar i van anar a una acadèmia a aprendre ballet. Tot anava bé i encara hi va anar més. Al Teatro Real es preparaven unes representacions del Llac dels cignes, però la ballarina principal va emmalaltir.

Llavors el director va acudir a l’acadèmia cercant algú que pogués cobrir aquella baixa tant important. En va seleccionar tres, però la que finalment va escollir va ser na Virgínia.

Açò ho va baratar tot. Un cosí de don Fernando, l’amic dels saraus, el va convidar a veure el Llac dels cignes al Teatro Real. Quan Fernando veu a na Virgínia ballant, va quedar posseït per una fiblada amorosa. Des d’aquell moment, ja no es van separar més.

Es veien a una pensió de la Puerta del Sol. Ella ho havia amagat tot al seu pare, qui era un càrrec important al ferrocarril. Però tot s’acaba sabent i quan son pare se’n va assabentar la va treure de ca seva i ja no la volia veure més. I mai més es van tornar a veure.

Anys més tard, i sempre quan son pare viatjava per Espanya amb el tren, la mare l’avisava que els podia visitar. I ella, ja quan en Fernando havia mort, anava a Madrid a veure la mare i els germans.

En Fernando la va dur a Menorca, però no a l’Hort de Sant Patrici, perquè allà hi vivia Doña Paca, la dona de Don Fernando. Quan venia a Menorca, na Virgínia quedava a Maó. Segons contava n’Hermínia, els amants es trobaven a una pensió.

La dona de Don Fernando el va denunciar, per infidelitats, però la va retirar, per aturar l’escàndol que provocaria. L’assumpte judicial, possiblement quedà tancat amb un acord amb en Fernando. Finalment, La Paca se’n va de Sant Patrici i hi queden els enamorats, qui ja havien saltat totes les barreres. Deu ser cert que l’amor ho pot tot. La pena és que no se’n va saber quasi res d’aquests amants. És una discreció molt fruit de l’època i tot i així, a ella se li assignà el paper de la dolenta per a viure amb un home casat.

En Fernando Sintes morí a Sant Patrici el 1941 i anys més tard na Virgínia ho feu a l’hospital de Maó al 1968. Per sempre els amants de l’Hort de Sant Patrici.

La nostra bona poetessa Anna Maria Ticoulat i Coll ha compost aquesta bellíssima poesia pels amants.

IMMENSAMENT

Immensament et sento en el meu cor
com un tifó que em puny i m’enamora.
Perquè jo visc en la tangent d’un nord
perdut en el silenci de l’aurora.
Immensament somio encara amb tu
com un miratge que es dibuixa nu.

Immensament desitjo sols escriure
aquest amor que vaig crear dins meu,
talment un ésser viu que vol ser lliure
i prendre forma humana als ulls de Déu.
Immensament sospiro aquest desvari,
per defugir el desèrtic escenari.

Immensament vull viure el seu caliu
que inflama el laberint del meu deliri
i resta en l’amplitud de l’ombradiu,
que em posa un gaudi a dins d’un foll martiri.
Immensament desperta vull besar
el dolç fantasma fos potser demà.

Però aquest joc del somni continua
sense ni un bri de llum en la nit crua.
Sols amb la il·lusió del pensament,
t’abraço cada, immensament !

En aquestes darreres línies vull recordar a Joana Febrer, qui ens ha deixat no fa gaire. Una gran amiga, bona persona, tolerant i que ajudava a tothom. Escrivia articles en aquesta revista i la trobarem a faltar. Gràcies per tot els que has donat, sempre et recordarem.

Compartir a
Balearia #MeVoySeguro