Durada: Unes 3 hores
Dificultat: Mitjana
Arribam al portell del camí de Cala Morell. Inicialment, pareix que ens feim un poc enfora de la mar, ja que en aquest punt el camí entra cap endins per agafar un carreró en paret seca a una banda. A l’altra, la paret, la formen les mates, rebrolls, i, fins i tot, els garbons, que, atapeït com està tot, ajuden a formar un autèntic carreró. Aquest segueix un bon tros per dins el lloc de Curniola; a l’esquerra, amb una marina que, dins la mateixa tanca, combina mata baixa, sivineta i pins rebessuts, ajaguts per la força de la tramuntana (que quan bufa allà, ho fa de valent), amb mitgeres de grossos pins que formen parcel·les d’autèntica marina tramuntanera; i, a la dreta, a l’altra banda de la paret, tanques de corredís llaurades i sembrades.
Seguint aquest carreró, arribam fins a l’aljub de Curniola, situat a un lloc estratègic, perfectament estudiat, per ser el màxim de funcional. Veim, però, que ha conegut temps millors, ja que se li veu el coll molt deteriorat i llebetxat pel pas del temps. Per a més desgràcia, tot el que ha caigut ha anat a parar dins el propi aljub, l’interior del qual està totalment trencat i romput i sense gota d’aigua. És per açò que és ben estrany que el rost, ben enrejolat, estigui tot ben conservat, tenint en compte els molts d’anys que deu fer d’ençà que el van construir, cosa que van fer a consciència
en tot: bon rost per arreplegar el màxim d’aigua de pluja, perquè tant dins la marina com en el corredís, en piquetes i canaletes per conduir l’aigua, enginyosament pensades.
Dins aquesta marina hi ha ases i someres amollats. És per açò que per tot arreu es veuen carreranys fets per aquests animals quan van en cerca de brots per alimentar-se, ajudant així a mantenir la marina un poc més neta i transitable.
I així arribam al dret d’un carrerany que duu (per un mal camí) fins al codolar de Curniola, que, a més dels macs de dins i de devora de la mar, té vora-vora el carrerany uns penyalets i unes roques molt polides.
A quatre passes d’aquí, i seguint sempre el Camí de Cavalls, arribam al portell de la mitgera amb Biniatram, i aquí ja ens tornam a trobar amb la mar i els seus preciosos penya-segats.
Ben devora el camí, de cap avall, tenim un altra macar, que és el del lloc on acabam d’entrar. Aquí, el camí és molt polit, ja que voreja la mar amb vistes als penya-segats de la zona. També per aquí hi ha bestiar de cabresta amollat.
Fet un trosset d’aquest camí, resseguim un costeret i agafam costa per avall fins arribar a ses Fontanelles, platja mítica per a generacions de ciutadellencs que hi anaven a romandre, pescar i a fer tota casta de celebracions i bauxes per Cincogema, a l’estiu i durant tot l’any, ja que tenien unes casetes perfectament preparades per a qualsevol temps. A més, disposaven d’aigua corrent de forma totalment natural, perque solien aprofitar perfectament “ses fontanelles” que miraculosament neixen allà ben arran de la mar. Fins que una (anava a dir absurda) Llei de Costes va prohibir aquestes construccions a tota la costa menorquina, privant així els menorquins de disfrutar d’una polida i antiga tradició que no feia cap mal a ningú. Però, en fi, “doctores tiene la Iglesia, amigo Sancho”.
El camí de tornada, el feim per allà mateix. Val a dir que mentre berenam, s’ha reforçat bastant el vent de tramuntana que de bon matí ja fa, i la mar, ben borinada, es mostra magnífica, amb les seves grans ones rebentant contra els macs i penya-segats, formant una gran sabonera que dóna encara més majestuositat a les precioses vistes que sempre ens ofereix la tramuntana menorquina.
Marc i Xec
